Quan el pròxim 7 de setembre el Com si fos ahir estreni la desena temporada, el culebrot dels migdies es convertirà en la sèrie més longeva de la història de TV3. Ho farà després de tancar una novena temporada amb un lideratge indiscutible amb una quota de pantalla mitjana del 19,7%, i encapçalant el rànquing dels continguts més consumits a la plataforma 3Cat. Al capdavant del projecte, des del primer capítol hi trobem a la Sònia Sánchez (Barcelona, 1964), la seva directora i una de les professionals que millor coneix l'evolució de la ficció televisiva a Catalunya. Per aquesta conversa, ens obre les portes del pis de la Noe (Elena Gadel) i del Miquel (Eduard Farelo), un dels decorats del culebrot que es grava als estudis d’Esplugues de Llobregat, des d'on repassem el final de la novena temporada i descobrim les principals trames que ens esperen en el retorn de la sèrie a principis de setembre.

Però no és cap casualitat que sigui Sánchez qui hagi viscut tot aquest recorregut des dels inicis. La directora va entrar a TV3 l'any 1987, on ha desenvolupat tota la seva trajectòria professional, formant part de la generació que va posar els fonaments de la ficció de la televisió pública catalana: "va ser un moment d'explosió del que era la ficció a Catalunya i ens vam inventar el know-how de com es feien les sèries diàries". Després de començar com a ajudant de direcció en sèries com Poblenou, Secrets de família o Nissaga de poder, i de dirigir produccions com Estació d'enllaç, Jet Lag, Majoria absoluta o alguns capítols de Plats bruts, defensa la ficció com una manera d'explicar el món; "la gent que ens dediquem a la ficció necessitem explicar-nos com a societat a partir dels sentiments i les emocions".

Com comença la seva aventura al Com si fos ahir?
Feia molts anys que no feia una sèrie diària. Volien fer el relleu entre La Riera i una nova producció i em van encarregar el projecte. La primera reacció va ser: "buf, una diària!", perquè és una feina molt exigent, amb un ritme frenètic i amb molt d'estrès que cal saber gestionar. Però quan vaig llegir el projecte de la Núria Furió em va encantar i em vaig engrescar de seguida. El meu compromís inicial era fer-ne una temporada, però m'hi he enganxat i ja vaig per la desena.

Recordo que una cosa que ens vam plantejar a l'inici, era el fet de voler trencar amb l'estructura més clàssica del culebrot. Des del primer moment, teníem clar que volíem allunyar-nos d'aquell model de ricos que sufren i del melodrama fàcil pensat només perquè l'espectador plori. Ens interessava explicar la vida de persones normals, amb contradiccions, sense bons ni dolents absoluts. En el fons, el que volíem era explicar-nos com a societat a través dels personatges i dels conflictes que vivim en el nostre dia a dia.

A través d’unes trames molt recurrents, que ens interpel·len a tots i que resoleu sempre, de forma excel·lent.
L'equip de guió és brutal, hi ha molt talent. Aquesta sèrie sempre ha tingut la voluntat de parlar de les misèries de les persones normals, de les nostres contradiccions morals i de reflectir el moment que vivim com a societat. No ens interessen les grans trames de poder o de corrupció política, sinó aquells conflictes que qualsevol espectador pot reconèixer o sentir propers. Ara estem mostrant una classe mitjana en perill d'extinció. Els personatges de la generació del Reina Sibil·la viuen problemes econòmics, l'Eva n'és un exemple. Els joves no poden independitzar-se i viuen en família o en habitacions compartides, un altre exemple.

Mostrem una classe mitjana en perill d’extinció

Hi ha un treball molt rigorós des de guió. Ens documentem molt, comptem amb un assessorament i debatem molt cap on ha d'anar cada trama. Quan abordem un tema social, no volem que sigui un simple recurs narratiu ni fer-ne demagògia. Ens interessa que generi una reflexió, que quan algú miri la sèrie des de casa pugui parlar, per exemple, de la violència vicària o d'altres formes de violència que existeixen dins la família. La ficció és molt interessant que toqui temes com aquests, perquè t’ajuda a reflexionar i a pensar sobre diferents realitats que mostrem.

Des de Barcelona...
Des del principi teníem clar que volíem explicar una història que respirés Barcelona. Fins aleshores, no s'havia fet mai una sèrie diària ambientada a la ciutat perquè, logísticament, és molt complicat. Però això ens permetia fugir d'un únic barri o d'una sola família i explicar històries molt diverses. A més, rodar a Barcelona també té avantatges: tot està més a prop i el temps que no perds en desplaçaments, els guanyes en hores de rodatge.

Rodem per tota la ciutat i ens agrada fer-ho amb la màxima naturalitat possible, sense tallar carrers ni aturar el trànsit. Quan vam començar el 2017, ja semblava una bogeria, però ara encara és més difícil perquè Barcelona s'ha massificat molt més. Malgrat tot, continuo gaudint molt d'aquesta manera de rodar. M'encanta plantar la càmera al carrer i captar la vida que hi passa. De cop, tot és de veritat, no només el que expliquem nosaltres.

M'encanta plantar la càmera al carrer i captar la vida que hi passa

Quin balanç en feu d'aquesta nova temporada?
Hi ha hagut trames molt complicades d’explicar i estem molt contentes per com ho hem fet. Una de les que més ens preocupava era el càncer de la Sílvia. No volíem explicar una malaltia perquè la gent plorés ni en caure en el dramatisme fàcil. El que ens interessava era mostrar totes les capes que comporta la malaltia: l'esperança, la por, el dolor, el suport de l'entorn o el paper fonamental de la sanitat pública. També volíem posar sobre la taula una realitat que encara existeix; com, en alguns casos, els símptomes de les dones s'infravaloren o s'atribueixen massa ràpid a l'ansietat abans d'arribar a un diagnòstic encertat. En cap moment buscàvem el morbo de la malaltia, sinó explicar-la amb sensibilitat i complexitat, tocant el tema a partir de moltes capes.

Una altra trama que ha funcionat molt bé és la del sugar mommy. Era un tema delicat perquè volíem mostrar que qualsevol adolescent pot acabar sent vulnerable davant dels riscos de les xarxes socials, fins i tot quan hi ha una bona relació i confiança amb la família. Les xarxes s'han convertit en un espai molt pervers i ens interessava explicar com aquesta confiança es pot trencar i com un jove pot acabar caient en una situació de manipulació sense que ningú del seu entorn s'ho esperi.

I una altra; la del Salva, l’abús de poder, sabem que és una trama que existeix i que està molt instal·lada arreu. Els nostres companys han de fer-se una revisió i adonar-se que les dones també som persones. Posar un personatge tan perfecte i tan bonic com el Salva explicant això, ens va anar molt bé, perquè sempre diem; "però si era un veí meravellós". L'Ernest Villegas ho va voler explicar a fons i li estic molt agraïda, perquè ho va fer d’una forma excel·lent juntament amb la Tai Fai, que va estar brillant.

Busqueu també crear personatges que no agradin, que el públic rebutgi?
Nosaltres tenim uns protagonistes que són la colla, el grup d'amics, i per explicar les seves històries has d’afegir personatges que orbitin al seu voltant que de vegades en surten perjudicats. Tots els actors ho juguen a fons i de vegades se les carrega l'actor, que és súper vàlid justament perquè s'ha posat al servei del personatge. El que passa és que aquestes sèries creen tanta popularitat -perquè entren a casa de la gent i dinen amb ells-, que de vegades l'espectador confon l’actor amb el personatge. Però sí, hi ha personatges que de vegades collem una mica per explicar el nostre personatge principal. És una mica cruel, però és així, ho fem pel personatge.

Quan va aparèixer la tieta Matilde vaig pensar immediatament amb la Mercè Comes

D'altres, en canvi, com la tieta Matilde, la Mercè Comes, els voldríem veure cada tarda!
Va ser preciós i va ser un personatge molt especial. Quan va aparèixer la tieta Matilde vaig pensar immediatament amb la Mercè Comes. És una actriu meravellosa, sempre et sorprèn, i sabíem que, en l'univers de la Gina i la Lídia, encaixaria a la perfecció. Ha estat un regal tenir-la amb nosaltres. També és veritat que, des del principi, sabíem quin havia de ser el seu destí, malgrat que ens hi resistíem. Va ser un disgust per a tothom, també per a l'equip de guió, perquè ens encantava veure a la Mercè en pantalla, però la història necessitava que la tieta Matilde es morís perquè els altres personatges poguessin continuar evolucionant. Al final, els personatges no marxen perquè hagin funcionat més o menys, sinó per les necessitats del guió.

Durant molts anys s'ha parlat del públic dels culebrots com "les tietes", gairebé amb un punt despectiu. Ja és hora de reivindicar aquesta etiqueta, no creus?
Si es planteja des de la reivindicació, m'encanta el concepte de "tieta". El que no m'agrada és el to despectiu amb què de vegades s'utilitza. Hi ha un punt de menyspreu cap a un determinat públic, i fins i tot un biaix de gènere. Una vegada vaig escoltar algú que deia: "és que això li agrada molt a la meva mare". I penso; quin poc respecte li tens a la teva mare. Per què hem d'assumir que allò que agrada a les mares o a les tietes té menys valor? Al contrari. Parlem d'una part molt important de la societat, de persones que ens han portat al món, que ens han cuidat, que ens han acompanyat i sovint tenen un gran interès per les històries que expliquen la realitat i les emocions humanes. Per tant, si m'ho dius des d'aquest punt de vista, et responc: visca les tietes, jo també soc una tieta!

"Visca les tietes, jo també soc una tieta!"

Només una dada; a la plataforma, hem fet 23 milions de visualitzacions aquesta darrera temporada. La sèrie també la mira molta gent jove i m'agrada perquè també la miren molts homes. L'altre dia que vam fer el passe del darrer capítol als Phenomena, es va acostar un home i em va explicar que s’identificava amb molts personatges de la sèrie. Que bé, vaig pensar, que bé que no hi hagi el pudor de dir "jo miro la telenovel·la" o "miro la diària de TV3". Això està canviant i en gran part s’explica perquè els personatges masculins i femenins estan molt ben treballats.

Totalment! Parlem del final de temporada, perquè hem vist a trames que s'han resolt i d’altres que queden obertes.
Les trames principals de l'últim capítol són la violència vicària, el cas del Nico, que acaba bé perquè la Carla s’assabenta que va ser en Manel qui se’l va emportar i decideix marxar a Buenos Aires amb el nen i fer la seva. L'actriu que fa de Gemma, l’Àurea, ho ha passat molt malament i s'ha sentit molt incòmode protegint i defensant en Manel, el seu fill, que ha fet una de les coses més horribles que es poden fer. Jo li comentava que està bé veure com una mare està disposada per la seva bèstia a defensar coses que no es poden defensar. El capítol acaba amb una Gemma molt tocada, però amb un bon desenllaç.

Després el thriller de la família Melero al càmping que queda obert, la ruptura d’en Francesc i la Sílvia i la fugida d’en Jordi amb la Janina a República Dominicana per començar una nova vida. Una trama bonica que ens ve a dir que la vida pot començar en qualsevol moment, no la deixem perdre. Ens va fer molta il·lusió comptar amb l’Ángela Cervantes en aquest tancament de temporada. El darrer capítol el vam tancar amb una rumba on canten tots els personatges. És molt bonic perquè volíem transmetre com, malgrat tot, fem un cant a la vida i a l'amistat.

Com es planteja la temporada vinent, què ens hi trobarem?
Ja tenim gravats alguns capítols i entrarà una trama important a l’entorn de la Gemma. Concretament, seran uns veïns, una parella que interpreten l'Olga Onrubia i el Xavi Ricart, on passaran coses molt interessants. És una trama important.

La Noe ha de tenir més protagonisme…
El tindrà, la Noe canvia de feina. És meravellosa i és una actriu maquíssima l'Elena. Amb ella al principi volíem fer un personatge més popular, però sense caure amb el clixé. Hem de fer algú que tingui una entitat molt forta, un caràcter fort, ens dèiem. És una persona que no s'amaga les coses i que té una impulsivitat molt bèstia. En aquesta nova temporada canviarà de feina i veurem una Noe en un altre lloc, al sector de la moda. És molt xulo i ens sacsejarà una mica. Després, li donem més protagonisme al personatge de la Rosa Boladeras, a l'Empar.

També hi haurà una trama bonica i amorosa entre el grup dels joves, a l'entorn de la Patri, que és una actriu brillant i serà molt bonica. Obrirem una altra trama amb un nou personatge que és la Marga Fontanals, interpretada per la Maria Molins. Aquesta trama s'incorpora a la de la Lídia amb el Carles. Serà una gran empresària i formarà una de les trames més potents de la temporada. I després, també tindrem a una trama que ens farà patir molt, però molt, perquè és un personatge molt bonic que no et puc explicar. Es desvetlla molt ràpid, però aquesta no te la puc explicar.

"El «Com si fos ahir» acompanya a joves que arriben de l'institut i miren la sèrie amb l'àvia"

Ho seguirem! Per acabar, com t’agradaria que el Com si fos ahir fos recordat el dia que acabi definitivament?
No ho sé, perquè mentre fas una sèrie mai ets conscient de l'empremta que pot acabar deixant. Fa molts anys, per exemple, a Plats bruts vam fer un capítol musical. En aquell moment no pensàvem que, anys després, hi hauria gent jove que encara avui se sabria aquelles cançons de memòria. És amb el pas del temps que t'adones de l'impacte que pot tenir una ficció. Per això, crec que hem de tenir molt de respecte a la feina que fem. Mai saps què acabarà quedant en la memòria de la gent. El Com si fos ahir acompanya a joves que arriben de l'institut i miren la sèrie amb l'àvia, famílies que comparteixen aquell moment cada tarda. Això és molt bonic i també és una responsabilitat. Al final, no només expliquem històries, també estem construint records i una memòria compartida.