"L'escola de les transmissions de futbol en català està marcada pel mestratge del Joaquim Maria Puyal, és l'escola puyaliana de narració", explica Joan Maria Pou, narrador i director d'El Barça juga a RAC1. "De la mateixa que hi ha una escola de narració espanyola, una escola anglesa o una argentina, n'hi ha d'escola catalana que està marcada pel mestratge del Quim", afegeix Pou. Bernat Soler, periodista i locutor de la TDT (la Transmissió del Torquemada) a Catalunya Ràdio coincideix a alabar la figura de Puyal: "Me'n considero un fill professional; si jo em puc dedicar a narrar el Barça en català és perquè ell ho va començar a fer fa mig segle". 

"Puyal va crear escolar i obrir camí", reflexiona Sique Rodríguez, director del Què t'hi jugues! de SER Catalunya -on també dirigeix, des d'aquesta temporada, les retransmissions del Barça en català- i d'El Bar. "Vaig créixer escoltant les seves transmissions; de petit m'apuntava les expressions que feia servir a una llibreta i l'imitava". Rodríguez recorda que un dia que van coincidir fa anys al Camp Nou, Puyal va dir-li que li agradava molt com fa ràdio perquè "soc molt intuïtiu". "I és una de les coses que més il·lusió m'ha fet a la vida", reconeix el periodista de la SER.

Tots tres comunicadors, referents periodístics de l'actualitat del Barça als mitjans de comunicació, comparteixen l'admiració per la figura de Puyal i asseguren haver crescut acompanyats per les seves transmissions. "És una veu, una figura i una manera de fer que forma part de la meva vida en molts anys que jo no sabia què seria perquè ni m'ho plantejava, però el Puyal ja formava part de la meva banda sonora des de molt petit", recorda Pou. En la mateixa línia, Soler explica: "A casa els partits del Barça els escoltàvem amb el Puyal". "Tinc el record d'estar al cotxe amb els meus pares, tornant un diumenge de cap de setmana, i el Puyal a la ràdio; m'ha acompanyat sempre, m'ha marcat tota la meva vida relacionada amb la meva afició pel futbol i pel Barça", se sincera el narrador de la TDT. 

Puyal: l'innovador que va trencar el motlle

"Puyal va salvar els mots i va recuperar el nom de cada cosa", sentencia Pou. "Després de 40 anys de foscor, de persecució de la nostra llengua, apareix un periodista i un filòleg, un comunicador, que pensa: quina és la millor manera d'explicar un partit de futbol en la nostra llengua? I intentar fer-ho des de l'excel·lència, recuperant paraules, expressions, decidint quin serà el to de la transmissió, quan apujarem el volum i quan no; quin estil de narració farem servir per transmetre més enllà de la paraula amb el ritme, amb el to, amb el volum, què està passant al terreny de joc. Puyal construeix el camí per a tots els narradors que arribem després", afegeix el narrador d'El Barça juga a RAC1.

Soler coincideix: "Puyal és la primera persona que té l'atreviment per proposar narrar el Barça en català després de 40 anys de dictadura la nostra llengua estava prohibida". El periodista de Catalunya Ràdio, a més, defensa que avui en dia, no és noticiable radiar el club blaugrana en català, però fa mig segle va ser la primera manifestació pública en català d'un producte de masses. "Puyal és un pioner que es va inventar un gènere i va crear tot un nou llenguatge per explicar el futbol en català, un estil", indica 

"Les bases de narració que va instaurar Puyal continuen vigents: el marc i l'estructura en què es narren els partits en català és seva", defensa Pou, narrador dels partits del Barça a RAC1 des de fa 26 anys. "Nosaltres hem d'intentar que es noti la nostra personalitat, la nostra manera de fer, però les regles del xoc el van definir d'una manera impecable el Quim i la seva gent; les transmissions actuals tenen un estil propi però veuen d'una font principal que encara és puyaliana”, afegeix. 

Hi ha narracions de Puyal que formen part de l'imaginari col·lectiu dels catalans. "La meva narració preferida és la de Pizzi sos macanudo", reconeix Rodríguez. "Va ser brutal; el Barça va començar perdent 0-3 i va acabar guanyant 5-4 amb un gol de Pizzi... Quan penso en Puyal és la primera que em ve al cap", afegeix el periodista de la SER, fent referència a la remuntada èpica del Barça contra l'Atlètic de Madrid a la Copa del Rei del 1997. "La narració del Puyal que em va marcar per sempre és l’Urruti, t'estimo", explica Pou. "És la meva primera lliga amb ús de raó, tenia 10 anys, i de cop i volta, sento aquell al Puyal dient Urruti, t'estimo en un moment d'eufòria absoluta. Em va quedar gravada per sempre més aquella manera d'expressar un gràcies per haver aturat aquell penal”, argumenta el periodista de RAC1. 

"Puyal va ser clau per normalitzar el català"

Sique Rodríguez explica que Joaquim Maria Puyal va ser "pioner en un context molt complicat": "Acabava de morir Franco i just entràvem a la Transició; les retransmissions del Puyal van servir per normalitzar el català, perquè la gent també aprengués a parlar-lo", reflexiona el periodista de la SER, que lloa a Puyal i afegeix: "És un gran filòleg i aconseguia, fins i tot, col·locar paraules que potser la gent no coneixia o combinar-les amb algunes expressions angleses".

Joan Maria Pou, en la mateixa línia, recorda que Xavier Bosch, que va contractar-lo per narrar el Barça a RAC1, va treballar molts anys amb el Puyal i és una persona que també ha mamat aquesta manera d'entendre la comunicació: "Quan em fitxa, posa molt l'accent en intentar tenir cura de la nostra llengua, de com parlem". El director d'El Barça juga a RAC1 reconeix que un dels objectius "molt puyalià" de les seves narracions és el repte d'estar "quatre o cinc hores improvisant en la nostra llengua i intentar no cometre cap error, tot i saber que és impossible". Pou, però, insisteix que l'aspiració "ha de ser aquesta", intentar fer-ho impecable, tot i que crec que en 26 anys no ho he aconseguit ni una sola vegada; però intentant-ho, aspirant-hi, millores”.

L'hereu de Puyal a Catalunya Ràdio al costat de Torquemada, Bernat Soler, també destaca la "rigorositat i la cura per la llengua, pel llenguatge" del pioner de les narracions en català. "Puyal es preocupa del detall: ho treballa i després ho revisa, analitza tot el que fa, va evolucionant. Va ser el primer a fer-ho en català, però a més ho va fer amb una rigorositat i una obligació per fer-ho bé. Puyal és sinònim d'innovació i qualitat”, sentencia Soler. El periodista defensa aquesta visió: "Qualsevol persona professional dels mitjans de comunicació té l'obligació, sigui en l'idioma que sigui, de parlar bé en aquella llengua; és la seva eina principal de comunicació. No es tracta de ser Pompeu Fabra i, de fet, Puyal parlava un llenguatge del poble, perquè la gent l'entengués. Aquesta era una de les seves primeres directrius, parlar d'una manera planera que la gent l'entengui”.  

"La narració en castellà té un to més cridaner i teatral, en català es fa més matisat"

“Una de les principals diferències entre la narració catalana i la castellana és que, en català, el narrador t'explica el partit, t'ubica la pilota; en canvi, la castellana és més emocional, però no tens una imatge mental del que està passant i aquesta manera de fer a la catalana és herència directa d'en Puyal", explica Sique Rodríguez. El periodista de la SER posa l'exemple de Manolo Lama, en contrast a Puyal: "Lama, que per mi és un animal mediàtic, no explica el que està passant al partit, sinó que opta més per generar emocions; aquesta és la gran diferència entre els dos estils de narracions i és gràcies al Quim”. 

Soler, en la mateixa línia, recorda que en l'època de Puyal, els locutors castellans començaven les transmissions dient: "Senyores i senyores, molt bona tarda, els saludem des de l'estadi...". I, en canvi, Puyal arrenca la primera transmissió amb un: "Amics oients, bona tarda des del Camp Nou". El narrador dels partits del Barça a la TDT defensa que l'estil de narració esportiva en català el va inventar Puyal, una manera de radiar que es diferencia de l'estil de narració esportiva en castellà, perquè és un estil on "segurament es crida menys, on s'exagera menys". "La narració en castellà té un to com més èpic, més cridaner, una mica més exagerat, més teatral; en canvi, en català es fa més matisat i, si la pilota està al mig del camp, no cridem com si fos una jugada de perill", argumenta Soler.

Mig segle en català i un llarg camí a l'horitzó

En aquest mig segle de narracions esportives en català, Joan Maria Pou i Bernat Soler han estat dues de les veus que han acompanyat als aficionats blaugrana en les victòries i les derrotes. "El partit més dur va ser la derrota per 2 a 8 contra el Bayern de Munic", reconeix Soler. "A Lisboa, amb l'estadi buit per mesures per la Covid, estava sol sense el Ricard Torquemada ni ningú de l'equip, va ser una humiliació". 

Pou, per la seva banda, reconeix que un dels partits que millor record li ha deixat és el 5-0 al Madrid de Mourinho. El narrador de RAC1 es desfà en elogis sobre aquell Barça de Guardiola: "Era un equip estratosfèric i, a més, crec que nosaltres vam explicar força bé el partit i quan s'ajunten les dues coses, que el Barça ha jugat de nassos, ha guanyat, i tu tens la sensació que has comunicat tot allò que passava de bona manera que et quedes satisfet; és molt gratificant”, conclou.

“El millor encara està per arribar!", assegura Soler. "Amb una mica de sort, un dia podrem explicar la sisena Champions del Barça, i aquest dia serà espectacular. Amb la TDT he pogut narrar dos 0-4 al Bernabéu (un amb Xavi un de Flick) i algunes finals de Supercopa o Copa del Rei contra el Reial Madrid que són moments que m'omplen molt emocionalment, però encara ens falta la cirereta, aquesta Champions que se'ns resisteix. Esperem que sigui aquest any", sentencia Soler.