Sembla mentida que hagin passat cinc anys des que Tom Holland, Tobey Maguire i Andrew Garfield ens fessin fer creure a tots –o, almenys, ho intentessin– que no compartien pantalla a Spider-Man: No Way Home. En aquella època encara dúiem mascaretes per anar al cinema, Xavi Hernandez s'acabava d’estrenar a la banqueta del Barça i l'Univers Cinematogràfic Marvel (l'MCU) s'havia coronat amb l'èpica Avengers: Endgame. En aquell moment tot estava per fer i tot era possible, i el final d'una etapa gloriosa en tots els sentits obria la porta a multitud d’opcions futures per a la productora que feien tanta feredat com il·lusió. Que poc va durar la broma.

Ara, cinc anys després, les mascaretes són un record de corrupció política, Hansi Flick ha dut el Barça al lloc on es mereix ser, i l'Univers Cinematogràfic Marvel és una relíquia d'un temps pretèrit del cinema i la televisió que no ha sabut ressorgir de les cendres a les quals el va abocar el malvat Thanos. I d’entre les runes s’erigeix ara de nou el superheroi aràcnid amb Spider-Man: Brand New Day, que recull el testimoni de No Way Home i ens presenta un Peter Parker superant el dol de la seva tieta, més solitari que mai, a la recerca d’ell mateix i el seu propòsit en un món en què ningú recorda la seva existència ni el seu alter ego emmascarat. Al timó del vaixell hi ha ara Destin Daniel Cretton (Shang-Chi), defensant els papers protagonistes Tom Holland i Zendaya acabats d'aterrar de L'Odissea de Christopher Nolan, i a la producció la mà negra de Kevin Feige: una recepta per a una pel·lícula crispetera, divertida, plena d’acció apassionant, més fidel que mai als còmics (i als videojocs!), per primera vegada ben rodada, i amb una història més madura que mai però que s’acaba enfonsant en els bancals de sempre. I mentre Peter Parker es passa tot el metratge intentant trobar la seva raó de ser –com congeniar les dues parts tan desiguals de la seva vida– en un autèntic viatge d'autodescobriment, Marvel busca retrobar-se amb els orígens, amb l’ingredient secret de la Coca-Cola, amb un passat d'èxits i qualitat que l'havia convertit en la gallina dels ous d’or. Llàstima que se'n surti amb molta menys traça que el seu superheroi.

El punt fort de la pel·lícula és, sens dubte, que busqui deliberadament –i, a estones, gairebé desesperadament– referents, ancoratges, que la lliguin a l'Spider-Man "amic i veí", aquell que consolidava els còmics i que va servir d’eix moral a la trilogia de Sam Raimi i a les posteriors dues pel·lícules de Marc Webb. I després de No Way Home, en què Spider-Holland s'alia amb Spider-Maguire i Spider-Garfield per salvar el món, semblava pràcticament impossible que el superheroi aràcnid de la Marvel de Kevin Feige no retés homenatge d’alguna manera a la seva germanor en aquesta quarta entrega: hi ha una referència prou explícita al petó cap per avall entre Tobey Maguire i Kirsten Dunst; al trauma d'un Andrew Garfield que no pot salvar Emma Stone; la fotografia i l'etalonatge recorden a l'estil Raimi, i les escenes d'acció giren entorn al superheroi saltant entre gratacels com Steve Ditko i Stan Lee el van dibuixar temps era temps. Destin Daniel Cretton és plenament conscient que a l'Spider-Man de l'Univers Cinematogràfic Marvel li sobrava nanotecnologia i li faltava carrer –havia de reconciliar-se amb la ciutat de Nova York, amb els seus habitants, amb aquell personatge que el fa diferent a la resta de superherois amb missions interespacials– perquè Peter Parker sempre havia estat el veritable cor d'Spider-Man.

Brand New Day excel·leix precisament en això: en buscar aterrar el personatge, retornar-lo al seu hàbitat natural, despullar-lo de tot allò no essencial que el connectava a l'MCU per deixar-lo créixer com no havia acabat de fer en les tres entregues anteriors. Cretton dirigeix amb espectacularitat seqüències d'acció pensades, treballades, amb coreografies impressionants que ja havia demostrat retratar amb talent a Shang-Chi i que eleven el superheroi aràcnid a l'altar del qual no hauria hagut de baixar mai però al qual l'anterior cineasta, John Watts, havia estat incapaç d’alçar. Una fita que s'explica en part gràcies a la mà de Holland, que, esperonat per la seva recent col·laboració amb un artesà com és Nolan, va obligar la factoria Marvel a asseure's, pensar, planificar i organitzar-se per produir un producte digne del seu talent interpretatiu.

És el mateix Holland qui ho dona absolutament tot en aquesta batalla interna que consumeix profundament el seu Peter Parker. Desplega el seu repertori interpretatiu com només ho pot fer aquell que sent que té el control creatiu del que està passant al seu voltant. Al seu nivell està Zendaya –res nou sota el Sol–, i potser són els rumors –confirmats o no– de les seves núpcies o potser és el talent de Justin Kuritzkes (Challengers) per reescriure les escenes romàntiques, però la parella no havia tingut mai tanta química com en aquesta cinta. I això que els seus personatges no poden estar més emocionalment allunyats l'un de l'altre. Per la seva banda, Jon Bernthal frega el meme amb el seu Punisher, que ha fet del grunyit una arma de batalla i un recurs lingüístic que sovint desentona. I Sadie Sink funciona bé com a dolenta misteriosa que dura una entrega, però que no té prou espai per demostrar tenir recursos per encarnar el personatge totèmic que promet ser. La resta de personatges –reapareix com a Hulk Mark Ruffalo, silenciat durant la promo possiblement pel seu suport a Palestina, i Liza Colon-Zayas és una secundària de luxe fent un paper á là comissari Gordon de Batman– no brillen tant. Ni tan sols Tramell Tillman –el deliciós Mr. Milchick de Severance– té prou espai per defensar el seu merescut Emmy en una pel·lícula que peca de la Marvelització que fa anys que plaga el cinema de superherois.

Old habits die hard, que diuen els anglosaxons. I és que el problema principal de la cinta és que, malgrat s'hi detecta un clar esforç per focalitzar la història, la mà de Feige és llarga i tortuosa, i la mania imperiosa de farcir la trama amb cameos de personatges externs condemna el film una vegada més a la imprecisió, la confusió, i la sensació d’overbooking innecessari. Brand New Day és un autèntic delit quan es desfà del soroll i es focalitza en el trio protagonista –Peter, MJ i Ned– i en el turment psicològic i emocional pel qual passa un Peter Parker que ho ha perdut absolutament tot. Era el toc de geni que va fer de Spider-Man 2 un èxit més implacable que la primera entrega de Maguire. Ens agrada veure un superheroi patir perquè l’acosta a nosaltres, als secundaris de carn i ossos que passegem per Manhattan esperant veure una guspira blau i vermella en el cel. És un punt de partida madur, adult, que llença el personatge endavant, s'oblida de la parafernàlia dels multiversos, i que casa amb l’experiència dels mateixos actors i espectadors. Però quan tot això s’enterboleix entre escenes d’acció que s’allarguen un pèl massa, amb personatges que no hi haurien de ser, cameos de poca lògica i canvis d’orientació que estan allà per acontentar accionistes i no pas creatius, la pel·lícula perd amb massa rapidesa l'oremus i s'allunya perillosament del missatge inspirador clàssic però vigent de l'estima't i accepta't tal com ets.

Potser era demanar-li massa a l'Spider-Man de nanotecnologia que en la seva tercera gran batalla va enfrontar el malvat Thanos, o potser era agosarat creure que Marvel havia après dels seus errors del passat gràcies a la insistència de Holland i Zendaya –actors que han aconseguit graduar-se de la factoria i arrosseguen filmografies impressionants per la seva edat– de construir quelcom amb cara i ulls. O potser simplement el llast del multivers i l’amenaça de la nova entrega d'Avengers –Doomsday– eren massa grans per deixar respirar Brand New Day com es mereixia. Perquè poca cosa fa més mandra a dia d'avui que seure en una butaca per veure com uns X-Men que ningú recorda, uns Quatre Fantàstics que gairebé ni coneixem, un Chris Evans en hores baixes, un Chris Hemsworth que ha perdut el nord del seu Thor i uns superherois de segona que ni la pròpia productora s'ha preocupat de respectar s'alien contra un Robert Downey Jr passat per aigua. Peter Parker ha madurat, sí, i s’ha retrobat amb el superheroi que sempre havia de ser. Marvel, però, no ha aconseguit reconduir el rumb. Si el futur del cinema de superherois té la cara de Tom Holland, m'hi apunto. Si no, ja vaig fer bé fa uns anys de baixar del barco.