El cinema català segueix produint idees, cineastes i títols de qualitat per a seguir expandint les fronteres de la nostra indústria. En el marc del Festival de Màlaga, Bárbara Farré (amb Alberto Dexeus, corresponsable del guió) va presentar Mala bèstia, qui va optar a la Biznaga de Oro.

Òpera prima de la cineasta barcelonina, nascuda el 1994, ens presenta un relat que barreja diversos gèneres i s'arrisca en la posada d'escena. Encara que el resultat no acaba de tancar del tot la proposta inicial, Farré és valenta i atrevida amb la seva història. La intenció i els ingredients hi són. I en una òpera prima com aquesta, el talent aflora. El rodatge ho polirà.

Farré i Dexeus ens endinsen en un internat sota el filtre del gènere del realisme màgic. L'Atenea, interpretada per una María Schwinning que es guanyarà un merescut espai en la indústria del nostre país, sobreviu en un entorn hostil que sembla més un psiquiàtric que una casa d'acollida.

Són aquestes capacitats narratives de la pel·lícula de Farré les que converteixen una història interessant amb un reclam cinematogràfic molt atractiu

La pel·lícula avança a un ritme pausat, que no atropellat, que aconsegueix crear una ambientació claustrofòbica sobre els anhels i sentiments de la menor d'edat que necessita, de manera visceral, que algú l'adopti.Són aquestes capacitats narratives de la pel·lícula de Farré les que converteixen una història interessant amb un reclam cinematogràfic molt atractiu.

Malgrat que el resultat es queda a les portes del que visiblement es volia aconseguir, la intenció de centrar l'espectador pràcticament en la pell de la jove, que no sap controlar els seus impulsos, anhels i sentiments, li atorguen una obscuritat palpable. No és un coming-of-age apte per a tots els públics, però tampoc és una història amb la capacitat d'impregnar-se en una audiència majoritària. 

Farré, però, excel·leix en els jocs semiòtics sobre la pèrdua de la innocència, la mort de la infància i l'arribada, com una bufetada, de l'edat adulta. Un canvi que per a molts és una espècie de viatge, amb una transició afable, per a les noies de l'internat de Mala bèstia és digne de The Handmaid's Tale.

Un canvi d'uniforme, una habitació aïllada, colors més foscos i l'assenyalament per part de la resta de menors. Noies petites que aterren com gossos en una gossera. Si no són grans són desitjables, "més purs", amb capacitat de marxar amb adults, aquelles presències pràcticament invisibles en la història.

Només veiem en Roger Casamajor i la Íria del Río -en presentacions visuals interessants, com uns primers plans molt violents- com les úniques figures adultes que acaben tenint una presència real en la vida de l'Atenea. Són qui l'adopten, qui li donen una oportunitat.

La pel·lícula és un gran primer pas d'una cineasta amb moltes coses a dir a través de les seves imatges

Però el trauma, la por i la necessitat de ser estimada juguen un paper clau en els esdeveniments de la noia. Farré aconsegueix una ambientació impecable i una proposta interessant en una història que podria semblar mastegada en altres títols però que ens arriba amb una presentació diferent. 

El problema, però, és el nus en el que acaba lligant-se la mateixa pel·lícula. La pel·lícula és un gran primer pas d'una cineasta amb moltes coses a dir a través de les seves imatges. Queda el pòsit de les reflexions que fa la cineasta sobre l'abandonament, el terror que provoca no sentir-se valorat o estimat, a més de la problemàtica de no atendre realment els anhels i els sentiments de les menors d'edat. La fantasia o el realisme màgic pot allunyar cert públic que es considera només amant "d'allò realista", però els que trenquin aquest prejudici es trobaran una gran proposta del cinema català.