La previsió d'una batalla campal entre El 47 i Casa en flames pels Premis Gaudí 2025 va acabar sent més una projecció que no pas una realitat. Marcel Barrena i el seu equip es van endur fins a vuit guardons a casa amb el seu autobús de Torre Baró -inclòs el de Millor Pel·lícula i el del Premi Especial del Públic-, allunyant-se amb escreix dels perseguidors. Tothom creia amb anterioritat a la gala que la comèdia de família de Dani de la Orden jugaria cos a cos amb la història de Manolo Vital, però no va ser ben bé així. Ni tan sols va quedar en segon lloc. Polvo serán, l'original i gran aposta que balla entre el musical i el drama de l'eutanàsia dirigit per Carlos Marqués-Marcet, va sorprendre bona part de la platea amb quatre. Casa en flames i Segundo Premio, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, van marxar del CCIB del Fòrum de Barcelona amb tres estatuetes. Malgrat la polèmica sorgida pel discurs d'Eduard Sola, les crítiques a les reivindicacions durant la cerimònia i altres posicionaments polítics, de tot plegat en podem extreure diverses qüestions cinematogràfiques que expliquen els èxits d'una i la -certa- manca de premis, per un altre costat.
Comencem per les evidències: totes dues són excel·lents pel·lícules. Servidor s'ha posicionat anteriorment en considerar el film de De la Orden com un dels millors de tota la història de la cinematografia catalana, per no dir el millor. Tot i aquesta sentència, la realitat dels Gaudí escenifica una altra situació, molt més favorable per al film que protagonitza Eduard Fernández: les històries, com més transversals i universals, millor. Les xifres de taquilla no enganyen: El 47 ja suma més de 500.000 espectadors a tot l'Estat i més de 3,3 milions d'euros recaptats. Una pel·lícula per a tots els públics i amb una narrativa que, si n'extirpes la geografia concreta de la qual explica la història de Vital i el seu barri, es podria adaptar a moltíssimes altres històries d'emigrants. Ja siguin a Catalunya, el País Valencià, l'extraradi de Madrid o Andalusia. En essència, que no en concreció. Això mateix la fa un pèl més universal que Casa en flames. Implica això que la pel·lícula de De la Orden no pot ser extrapolada a altres territoris? En cap cas.
Com bé ha explicat Eduard Sola aquest matí de dilluns -mentre responia les crítiques al seu discurs, algunes inexplicables- moltíssimes persones de diferents estaments socials i econòmics se senten interpel·lades per la família que lidera la Montse (Emma Vilarasau). Però si contraposem totes dues pel·lícules, i amb paràmetres de la taquilla, El 47 té una connotació més popular que la de Casa en flames. Per què? Una enfoca un moment històric a través d'una persona concreta i reivindica certs valors, sociopolítics o d'una memòria històrica relativament recent; i l'altra, de manera també excel·lent, retrata les vergonyes de la societat actual des d'un humor àcid, carregat de crítica i, a vegades, un punt pervers. Totes dues, però, són la gran confirmació de l'excel·lent estat de forma de la indústria audiovisual del nostre país. En creativitat, originalitat o capacitat d'adaptar històries a la gran pantalla.
EDUARD SOLA - Premi Gaudí a Millor Guió Original per CASA EN FLAMES.#PremisGaudí #XVIIPremisGaudí pic.twitter.com/FsENIPKtP9
— Acadèmia del Cinema Català – Premis Gaudí (@academiacinecat) January 18, 2025
La lluita entre totes dues ha estat de grans titans. El moment àlgid, segurament, va ser durant la cerimònia on tots dos directors van interpretar un gag excel·lent sobre la seva disputa per l'hegemonia. Més tard, però, la realitat dels acadèmics els va fer haver d'aplaudir mentre el guardó a millor direcció se l'entregaven a Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta.
En un moment en què la política ha perdut presència en el debat públic pel final del procés sembla que guanya rellevància al cinema. La victòria d'El 47 no és cap sorpresa. Primer, perquè Barrena és un gran director i guionista que, amb els anys, millora com el bon vi. En narrativa, repartiment, i qualitat cinematogràfica. Una sentència que també se li pot atorgar a Dani de la Orden perfectament. Però, en segon lloc, el film sobre l'autobús fa un relat positiu d'un moment concret i d'una Barcelona en concret que, ara, ha recuperat força al carrer.
Un missatge ben clar i universal
Independentment de les interpretacions que en facin alguns, el discurs de Barrena o del seu protagonista, Eduard Fernández, va ser ben clar durant els Gaudí: els veïns, les comunitats, el progrés o reivindicacions socials bàsiques, com l'habitatge o l'educació. Qüestions enfocades des de les polítiques públiques o la lluita col·lectiva. Són missatges que, estampats en peces cinematogràfiques, han triomfat sempre. Ho hem vist en el cinema dels EUA, l'europeu (especialment el francès o el britànic) i, evidentment, a la resta de l'Estat.
Un dels triomfs d'El 47 és que enfoca la seva temàtica en el gènere del drama social i no del franquisme, és a dir, de la memòria col·lectiva. La Falange, la deteriorada societat enmig de la dictadura o els seus executors, a cavall i amb els seus tricornis, només són el paisatge de la reivindicació d'una història personal rodejada d'altres històries personals al barri. És evident que existeix una generalització de personatges (la senyora benestant que puja a l'autobús, l'agent de policia franquista, els extremenys analfabets de l'extraradi o el líder de personal català), però també la mateixa pel·lícula trenca certs clixés que se li atorguen: el treballador català amic de Vital que se sacrifica pels seus companys "xarnegos", la mateixa senyora benestant, que se suma sense complexos al segrest de l'autobús, o l'ús normal del català.
Per tot plegat, la victòria de la pel·lícula de Marcel Barrena en cap cas és en detriment de Casa en flames. Al revés. Se suma a la primera victòria de De la Orden, ja que es va col·locar com la més vista de tots els temps -un rècord que li acaba durant poc temps- gràcies a un públic que va fer ús del boca a boca. El 47 també va ser una victòria d'aquesta promoció fins que va arribar a cotes inimaginables que ja ho van fer tot molt més exponencial. Totes dues són un èxit, absolut, i han construït un esgraó més per dur el cinema català, que ha rebut més suport institucional en els darrers anys, a nous horitzons amb millors produccions, de major pressupost i amb la llengua catalana com a pal de paller de les seves històries. Un cinema normal de qualsevol país normal. Encara que no ho sigui.
