Quan el papa Lleó XIV parla de cinema, ho fa amb passió. Descriu el setè art com un “llenguatge de pau” i un espai on la humanitat pot reconèixer-se, reconciliar-se i respirar esperança. Aquesta sensibilitat va quedar palesa en l’audiència que va mantenir recentment amb més de 160 professionals del sector, una trobada insòlita al Palau Apostòlic on actors, directors i creadors van compartir amb el pontífex la seva visió del món a través de la pantalla.

Durant l'audiència, celebrada aquest dissabte 15 de novembre al Vaticà, el Papa va revelar quines són les quatre pel·lícules que més han marcat la seva vida. La selecció de films, més enllà dels gustos personals de l'estatunidenc, també permet veure com ell entén la bellesa, el dolor i la redempció.

Qué bello es vivir, de Frank Capra

Entre totes les obres possibles, Lleó XIV situa al centre aquest clàssic nadalenc de Frank Capra, símbol universal de la bondat quotidiana. La història de George Bailey, l’home que descobreix el valor de la seva existència gràcies a la mirada d’un àngel, és per al pontífex una paràbola perfecta sobre l’impacte que cada persona pot tenir en els altres. La pel·lícula celebra la dignitat de la vida ordinària i recorda que, fins i tot en la foscor, el bé pot transformar-ho tot. No és estrany que el pontífex la consideri un relat imprescindible sobre l’esperança.

Somriures i llàgrimes, de Robert Wise

Amb aquest musical, Lleó XIV mostra la seva estima per les històries que combinen sentit espiritual i alegria. El periple de Maria, la novícia que mitjançant la música transforma una família marcada per la rigidesa, connecta amb la idea que la bellesa pot convertir-se en força moral. A més, el film subratlla el coratge davant l’autoritarisme i la defensa de la llibertat, elements que el papa ha reivindicat sovint en els seus discursos.

Gent corrent, de Robert Redford

El drama dirigit per Robert Redford aporta un contrast necessari: és la pel·lícula que explora amb més cruesa el sofriment humà. La crisi emocional d’una família després d’una tragèdia és un mirall de fragilitats profundes. Per al papa, aquesta obra reflecteix exactament el que ell espera del cinema: la capacitat de mirar el dolor sense estètica buida, amb una sinceritat que condueixi al perdó i a la possibilitat de guarir.

La vida és bella, de Roberto Benigni

Aquest film italià de 1997, dirigit i protagonitzat per Roberto Benigni, narra la història d’un pare jueu que, empresonat en un camp de concentració nazi junt amb el seu fill, crea una ficció lúdica per protegir-lo de la brutal realitat: fa que tot sembli un joc perquè el nen no perdi l’esperança. És una pel·lícula sobre l’amor paternal, el sacrifici i la capacitat de trobar bellesa fins en el sofriment més extrem. 

Més enllà de confessar quines són les seves pel·lícules preferides, durant la trobada al Vaticà, Lleó XIV també ha animat els creadors a abordar les "ferides del món", com la violència, la pobresa, l'exili, la guerra o la soledat.