Que la pel·lícula Casa en flames, dirigida per Dani de la Orden i protagonitzada per Emma Vilarasau, Alberto San Juan, Clara Segura i Enric Auquer, es convertís la darrera setmana en la pel·lícula en català més taquillera de la història no ha sorprès la majoria dels crítics que van poder veure la pel·lícula amb anterioritat o durant les primeres setmanes de la seva estrena. Sí ha sorprès, però, que Dani de la Orden anunciés aquest dimarts l'inici del projecte Casa en cendres, la que serà la seva seqüela. El film original, estrenat el passat 28 de juny i que continua en cartellera, ha recaptat en aquests tres mesos un total de 2.690.328 euros.

Això que suposa? Doncs superar el que semblava insuperable: Pà Negre d'Agustí Villaronga, el film català amb més reconeixement als Goya de tota la història. La pel·lícula de De la Orden també ha passat per sobre de les dues magnífiques obres de Carla Simón, que van fer créixer encara més la grandesa del cinema català i la indústria del país. Molts espectadors i usuaris, però, es pregunten encara com pot ser que el film que protagonitza Emma Vilarasau hagi arribat a aquestes xifres. Us ho intentem explicar.

El boca a boca

La promoció de la pel·lícula res té a veure amb la d'Alcarràs. Tampoc el context és el mateix, però els camins a grans xifres de taquilla no poden ser més paral·lels. Simón aconseguia l'Os d'Or a Berlín el 2022, setmanes abans de la celebració dels Premis Gaudí -que guardonava els films de l'any anterior- i això suposava que hauríem d'esperar més d'un any perquè fos nominada per l'Acadèmia del Cinema Català. Guanyar el premi i gaudir d'una expectació tan immensa va ser un trampolí significatiu (i més que merescut): la situació del camp català, la reivindicació de la llengua, una preestrena al municipi amb la presència d'autoritats com Pere Aragonès... Com queda palès, Casa en flames jugava en una lliga diferent a l'hora d'aterrar a les sales de cinema.

Els primers espectadors fan generar una bola de neu considerable. Les crítiques no professionals a les xarxes socials (X treia fum les primeres setmanes), les votacions a pàgines com FilmAffinity o Letterbox, sumen encara més. Veus influents als mitjans, com presentadors o tertulians, destaquen la nova pel·lícula. L'aplaudeixen i comencen a incentivar a la gent que la vagi a veure. L'efecte és immens, l'onda expansiva enorme i tot i que no sembla que gaudeixi d'una promoció tan grossa com els èxits anteriors de la indústria catalana, els resultats ho demostren.

Un guió excel·lent: la pel·lícula és una obra mestra

Sembla mentida haver-ho de recordar, però una pel·lícula no funciona en taquilla si no és bona. Evidentment, tenim desenes d'exemples de sagues, blockbusters i títols que fugen de la qualitat cinematogràfica que valoren els crítics i els experts audiovisuals, però per al públic, que sempre és sobirà, un Fast and Furious pot ser bona sigui la primera o la desena entrega.

El guió d'Eduard Sola i la direcció de Dani de la Orden són obres mestres, però les actuacions principals de la pel·lícula eleven la història a un film que serà únic en la filmografia catalana per a tots els temps.

Netflix

La multinacional de les plataformes no està implicada en la producció de la pel·lícula, però el fet que el seu segell estigui impregnat en el projecte ha elevat encara més la seva projecció. La feina d'Atresmedia, Sábado Películas, Playtime Movies i fins i tot el 3Cat han consolidat la producció d'un film sòlid en tots els sentits, però com ja passa des de fa més d'una dècada, que aparegui Netflix catapulta les ficcions.

I en aquest cas, en patir una manca de projecció notòria de producció pròpia (i encara més en llengua catalana), veure que va acompanyada de la plataforma internacional ha suposat un incentiu per a bona part del públic generalista.

Els precedents dels èxits en català

És innegable que Casa en Flames no hauria arribat a aquest escenari sense els èxits anteriors, en pocs anys, de bones pel·lícules catalanes. Només cal posar d'exemple les candidatures de l'Acadèmia del Cinema Espanyol als Oscars: les tres darreres són catalanes o de producció majoritària del nostre país. Des de Juan Antonio Bayona, a Carla Simón o Isaki Lacuesta. L'esclat de talent de noves directores (sí, amb majoria de dones) ha col·locat el cinema amb segell català en una zona privilegiada arreu de l'Estat i d'Europa.

Els reconeixements a certàmens, premis i festivals de tot el món s'aglutinen any rere any, mentre les dificultats per finançar una pel·lícula segueix sent el pal de paller de la indústria cinematogràfica. Tot i els esculls, els èxits i els exemples es poden comprovar. En només una dècada, la qualitat de les cintes nominades als Gaudí ha augmentat a un nivell substancial i exponencial. Casa en Flames serà el darrer però no últim exemple.