Tothom té una terrassa predilecta a Barcelona. Els més prudents se la guarden per a ells mateixos, els més magnànims l'escampen als quatre vents i els més encaixonats davant la petició d'un diari que reclama honestedat l'acaben oferint com a escenari d'una entrevista d'estiu. Això ens porta a Casa Vall, a la plaça de Rovira i Trias, un d'aquells establiments que honora la fusta fosca. Als marges del barri de la Vila de Gràcia, el local combina una història prominent de portes endins -els amos van acollir a l'interior la placa d'homenatge a Luis Eduardo Aute que els veïns volien instal·lar a la plaça mentre l'Ajuntament no els hi ho permetia- i un negoci profitós a l'aire lliure. La terrassa s'obre pas pel tram baix de la plaça fins a gairebé tocar el banc on emergeix l'escultura reposada d'Antoni Rovira i Trias, l'home que volia dissenyar Barcelona i que va veure com el govern espanyol escollia un altre candidat: Ildefons Cerdà.
 

El motiu pel qual trepitjo Casa Vall un divendres al migdia és que hi he estat convocat per Júlia López Romero (Barcelona, 1994), la periodista que a partir del setembre copresentarà els informatius del migdia de TV3 els caps de setmana. Els encarregats de promocionar el canvi organitzatiu s'hi refereixen habitualment com "una de les cares noves de 3Cat", com una aposta per la joventut. Jo m'hi refereixo com la Júlia. Seria artificial amagar al lector que he compartit aquest mateix escenari amb Júlia López nombrosos vespres. Formem part de la mateixa colla d'amics des del primer any de la universitat. Malgrat això, ens comprometem a executar una conversa formal, tan professional com ho permet un format que duu per nom "Un còctel amb".

El moment de la trobada és significatiu. López és a la recta final de la preparació d'uns TN que conduirà juntament amb Joan Raventós, una altra de les novetats de la temporada vinent. El seu dia a dia fluctua entre les proves pilot i la feina habitual de la redacció. A l'historial més recent hi queden tres anys en què ha combinat la presentació dels informatius del 324 amb les tasques de periodista de carrer a diverses seccions. Abans també havia passat per la televisió pública de Barcelona -betevé- així com per Catalunya Ràdio, La 2, Telecinco o la televisió local badalonina, entre d'altres. La seva carrera és un traçat honest, confeccionat a cop de criteri, sensibilitat, càmera, cotxe, nusos periòdics a l'estómac i solvència informativa.

L'entrevista s'inicia amb un parell de repeticions de nínxol. Com ja havia passat en una altra trobada d'aquesta secció engegada a Nació, en aquest cas la del locutor Xavi Bundó, López escull el moscow mule per amorosir l'estona. Abans de trobar-nos em comenta que, si n'ha d'aportar algun relat, ho voldria vincular a la cançó homònima de Bad Bunny. Però jo li dic que no cal, que no tot ha de tenir una explicació. Crec que, en el fons, el que tenia ganes de dir era que forma part del grup de barcelonins que ha aconseguit entrades per al concert de l'any vinent del cantant porto-riqueny a l'Estadi Olímpic. Però insisteixo que no cola, que no cal i que no entrarà al text.

Preguntada pel seu millor estiu, es queda amb el més recent, el que encara té vigència. "He estat a Oliva, al País Valencià, amb un grup d'amics. Hi anem cada any, és una tradició. Ens guardem uns dies i ens trobem tots a una casa, anem la platja del costat, a un parell de festes populars", explica.

La bombolla dels casaments

Tot seguit, sense saber-ho, presenta la segona similitud amb una altra entrevista. Parla d'un casament informal i autoparòdic entre dos amics, amb una formulació similar al que va relatar Maria Xinxó a la seva conversa amb aquest diari, com una de les anècdotes de l'estiu. "Era una boda fake. Els dos amics són heteros, però d'alguna manera volien dedicar-nos aquell compromís. Érem a la mateixa platja d'Oliva, teníem una corona de flors feta pel pare d'una amiga, teníem les nostres millors gales a punt, teníem una amiga que feia de wedding planner, un altre que feia de mestre de cerimònies, un altre que s'encarregava dels vídeos. Fins i tot un banquet", menciona, conscient que l'anècdota pot aterrar a mitges, com quan s'explica un somni, que al protagonista l'emociona profundament mentre els oients fan esforços per ficcionar un interès cordial. "En qualsevol cas, crec que això explica prou el que som i el que ens agrada", resol.

Quan voreges la trentena, el tema dels casaments apareix amb facilitat a les converses grupals, així que li reclamo si creu que els casaments irònics entre amics són, alhora, una manera de dir que els enllaços romàntics clàssics han avorrit la nostra generació. López assegura que no, que tot el contrari, que la seva agenda dels darrers i els pròxims anys està farcida de cites nupcials, i adverteix un retorn a un imaginari conservador: "A més, és de gent que es casa per l'església. Moltes amigues meves de tota la vida que no havien fet ni la comunió, ni estaven batejades, s'han volgut casar per l'església només pel que significa. Hi ha gent que vol tornar a recuperar aquestes tradicions. I és una cosa que a mi em sorprèn una mica, que no m'atrau gens, però ho respecto. I me n'he fet un fart, aquest estiu, d'anar a casaments d'aquest tipus".

L'estiro de la llengua sobre allò que no la convenç. "El fet d'obligar la gent a pagar tants diners als convidats" -sense tenir en compte la seva situació econòmica- o la bombolla de la indústria, cita. "Hi ha gent demanant diners als pares o tramitant hipoteques per pagar 60.000 euros o 100.000 euros per un casament. Representar l'amor d'aquesta manera no em sembla del tot lògica", rebla.

La transformació de Gràcia, entre "expats i turistes"

La periodista va fent baixar el combinat que barreja vodka, gingebre i llima, i suma context de perquè som a Casa Vall, un local que fa més de cent anys que acompanya la plaça Rovira i Trias (1920). "Em queda prop de casa, és on quedo amb la meva gent si ens ha passat un dia dur a la feina, o si estic preocupada, o si vull esbargir-me". Aviat surt el tabú que acompanya els amics dels graciencs. "A més, és l'únic lloc del meu barri on puc seure a una plaça. Si vas a plaça del Sol, o a Virreina, és impossible trobar lloc. Està sempre ple d'expats i turistes que ens estan ocupant el barri. I jo vull reivindicar continuar podent prendre alguna cosa al meu barri. Fa anys, recordo que els meus amics volien venir sempre a Gràcia. I ara em trobo que la gent no vol perdre el temps venint aquí, no hi ha lloc, tot és supercar. I em veig forçada a haver de marxar del barri per prendre algo", remata.

La pressió demogràfica que impregna el barri on ha crescut, a partir de l'arribada d'estrangers amb una situació econòmica acomodada, també emergeix en altres espais quotidians. La sensació d'estar fora de lloc persegueix els veïns històrics, explica, si s'analitza la progressió dels darrers anys. "Ja ni parlo de l'habitatge, però només de voler anar a un gimnàs a fer pilates, tota l'oferta que trobes són per fer classes en anglès. Res de català, però és que ja tampoc de castellà". 

Treballadora estival a la força

Júlia López sosté que gaudir d'espais i temps d'oci és el que li permet, després, rendir professionalment. Tanmateix, els que la coneixen saben que la futura presentadora dels telenotícies nacionals s'ha fet un fart de posar la feina per davant del descans, especialment a l'estiu. Aquesta veritat sura a partir d'una pregunta que en semblava allunyada. "Quina relació tens amb les festes del teu barri? Hi ha qui marxa de la Vila de Gràcia quan arriben", li comento. De fons, la comissió de festes feineja. Preparen uns motius hawaians per decorar la plaça, la temàtica escollida enguany.

"Sempre m'hi quedo. Bàsicament, perquè sempre he treballat a l'agost. Així que també hi acabo traient el cap. És el que té encadenar feines insegures durant deu anys", explica la periodista. Els mesos d'estiu, en plenes vacances, és quan més necessitat hi ha de reforços de personal a les televisions que no volen o poden ampliar la pantilla de manera estructural. I, en aquest desencaix, la periodista gracienca va trobar la manera de mantenir-se present a les planificacions de diversos mitjans de comunicació. "He anat encadenant sempre substitucions o contractes de temporada, fins ara". Sobre la festa major de la Vila de Gràcia, hi torna amb un detall: "El que trobo divertit són les picades d'ullet a la població local, entre el poc que poden fer les comissions davant la pressió dels visitants, com és posar "beer" a quatre euros i "suc d'ordi o de civada" a dos euros. És un recurs interessant davant una situació límit". 

Sobre les noves responsabilitats professionals que assumeix, Júlia López balla entre el trontoll per l'encàrrec i la serenor descoberta en mirar al costat. Es refereix al seu company de plató, Joan Raventós. "Ell té molta més experiència purament periodística, jo potser he fet més plató. Crec que ens compensarem molt bé. Els dos iniciem una etapa nova i això em dona seguretat. Podem compartir nervis i entendre per on passem. Començar al costat d'una persona que està molt rodada, que porta molts anys fent pantalla i va de tornada de tot em faria sentir més petita. Amb el Joan hi ha una sensació de projecte comú", resol.

El setembre informatiu s'impacienta. Mentrestant, les vacances d'estiu anticipades -que López va haver de fer al juny i que també ha passat a Sri Lanka- es fan llunyanes. Sobre el viatjar, la periodista sosté que ha canviat. "Fa anys, quan era més jove, tenia moltes ganes d'anar als Estats Units, a Tailàndia, a Vietnam. Fer tot el que es pogués molt de seguit, quan aconseguia no treballar. Abans tenia la sensació que no es podia gaudir de l'estiu quedant-se a prop. Però cada vegada m'he quedat més per aquí, Catalunya, o potser Espanya. I s'ajusta més al que voldria. Això no treu que m'agradi molt la natura que no pots viure a Europa. Ara, ho faria cada any? No. La gent sovint té la necessitat o la fixació de fer un viatge gran cada any, i a vegades ni ens plantegem on volem anar". Les complexitats del subjecte viatger fa temps que estiren les contradiccions internes dels barcelonins queixosos per l'impacte del turisme. I cadascú les travessa com pot.

Amb aquest darrer apunt, els còctels sobre la taula s'evidencien eixuts. Apago la gravadora, m'apropo a la barra centenària, pago el compte i l'encarregada del local, la Raquel, ens diu adéu pel nom. Un darrer gest de batalla.