El fervor religiós i catòlic és una de les qüestions que generen i han generat més friccions i debats en els ciutadans de l'estat espanyol. La visita de Lleó XIV a Madrid (el dimarts 9 de juny arriba a Catalunya) ha aglutinat centenars de milers de persones en els diferents actes de litúrgia en el marc del Corpus Christi: des d'una missa multitudinària fins a resar a la gran catedral de l'Almudena, seu de l'arxidiòcesi de Madrid.
Fa dècades que la religió també és un eix central de la ficció audiovisual estatal. Des dels temps de la Segona República, passant pel franquisme, la Transició o la consolidació de la democràcia actual, el clergat espanyol ha format part de manera important en pel·lícules i sèries.
També en històries d'època, des del retrat dels Reis Catòlics, seguit d'altres monarques molt destacats de segles anteriors, passant per la colonització de Llatinoamèrica o personatges medievals. La religió i Espanya (o Castella, sent precisos) sempre han anat lligades. En el cinema, encara més. Fem una repassada a títols molt importants que expliquen el clergat espanyol. "Amb l'Església hem topat, Sancho".
«La luz» - Als cinemes
Una de les més importants d'aquesta llista s'ha estrenat aquest 5 de juny del 2026. Fernando Franco, un dels cineastes estatals amb més capacitat crítica des del setè art, posa sobre la taula els abusos sexuals per part de l'Església des d'una visió molt més radical: existeix la possibilitat que un sacerdot estigui penedit, de veritat, pels delictes que va cometre 30 anys enrere? Alberto San Juan interpreta a Manuel, un antic professor d'una escola religiosa, sacerdot d'una petita parròquia, que ha decidit deixar l'hàbit religiós i la mateixa institució. Per què? Per viure una vida plena en l'amor que ha germinat amb un dels seus parroquians, un noi jove.
Necessita que la burocràcia eclesiàstica avanci, però es destapen els abusos que va cometre dècades enrere i una de les víctimes decideix denunciar. Franco i Sanjuan van un exercici únic en la història del cinema estatal: jugar amb la ficció, posicionar-se políticament i barrejar la fe amb la moral. Com hauria d'actuar un sacerdot que decideix dir La Veritat i Els Evangelis, continuant així la doctrina religiosa fil per randa? És una de les millors pel·lícules espanyoles del 2026. Estrenada el dia abans que Lleó XIV arribés a Espanya, ha posat el dit a la nafra a un clergat marcat pels silencis, els encobriments i una Conferència Episcopal assenyalada en el film.
«Los domingos» - Movistar Plus+
Una de les més colpidores pel·lícules sobre fe i religió que ha realitzat la indústria estatal espanyola en tot el segle XXI. Triomfadora dels Premis Goya d'aquest 2026, la història d'Alauda Ruíz de Azúa protagonitzada per una brillant Blanca Soroa posa sobre la taula un element de màxima actualitat: quin és el contacte dels joves amb Crist? A través d'aquesta pregunta entrem en una història central: què passaria si una jove de 17 anys no volgués estudiar a la universitat i preferís dedicar-se a ser monja per sempre?
Malgrat que molts analistes (especialment aquells escorats a la dreta) afirmaven que el film de Ruíz de Azúa "no es posicionava", ella mateixa va relatar que era el contrari. És una advertència a les influències que generen moltes institucions religioses i eclesiàstiques, des de convents a instituts, diòcesis o parròquies. Posa el focus en la capacitat que tenen, encara, per atraure i convèncer ments tan sensibles com les d'una jove adolescent.
«El sacerdote» - Movistar Plus+ i FlixOlé
Eloy de la Iglesia va ser una de les principals veus cinematogràfiques que va trencar amb el silenci eclesiàstic en el cinema a tot l'Estat. A través d'aquesta pel·lícula de 1978 -feia tres anys que el dictador havia mort al llit-, el director i guionista esquerdava un bloc de granit impenetrable com era el clergat. Després de dècades de censura (en alguns casos ben vergonyosa i en altres, ridícula), aquesta pel·lícula abordava el fet que un capellà de 36 anys pogués patir una crisi de consciència de la mida d'una catedral i tingués dubtes molt profunds per abandonar els hàbits.
Simón Andreu, conegut actor balear amb una filmografia a esquenes que espanta, interpretava el pare Miguel, que no pot evitar despertar uns sentiments passionals i profunds cap a una dona que visita el seu confessionari cada dos per tres. Irene, una dona casada, apassionada i religiosa a parts iguals, fa trontollar la vida del sacerdot en una Espanya on la figura de les dones encara estava vista des d'una perspectiva misògina. Un film molt avançat al seu temps que explica, en el seu context, una posició clerical espanyola tan reaccionària.
«Viridiana» - Amazon Prime Video, Movistar Plus+ i FlixOlé
Una heretgia absoluta per al món eclesiàstic espanyol. Luis Buñuel va declarar la guerra a l'Església de l'Estat amb aquesta adaptació lliure d'una de les novel·les més famoses de Pérez Galdós i va aconseguir triomfar al Festival de Canes amb una Palma d'Or que encara fa trontollar les parets de la Conferència Episcopal. Buñuel clava una bufetada amb la mà oberta contra tota la narrativa catòlica que havia inundat l'estat espanyol des de feia dècades, primer amb la dictadura de Primo de Rivera i després amb la de Franco.
Silvia Pinal interpreta una jove novícia que, abans de tancar-se a un convent com una monja (paral·lelisme absolut amb Los Domingos, per cert), decideix visitar el seu oncle. Aquest, obsessionat amb la semblança que té ella amb la seva difunta esposa, fa veure que l'agredeix sexualment per així intentar casar-se amb ella. Es penedeix i se suïcida. Ella decideix abandonar les intencions de ser monja i exercir la caritat cristiana. Escena a escena, Buñuel estripa de manera cruel les contradiccions sobre la humilitat, sobre la pobresa, la caritat, la fe i la religió en un país com Espanya.
«¡Arriba Hazaña! - Amazon Prime Video, Movistar Plus+ i FlixOlé
El Sacerdote no va ser l'únic gran film clerical de 1978. ¡Arriba Hazaña! amb Fernando Fernán Gómez com a protagonista també feia una radiografia sobre una de les figures eclesiàstiques més temudes pels ciutadans de tot l'Estat durant l'etapa de la dictadura. Totes aquelles persones que havien patit en carn viva l'experiència d'una educació en un internat religiós -des de la mà dura en els càstigs fins als abusos implícits o la doctrina imposada des del temor- van veure en Fernán Gómez el viu retrat d'aquells sacerdots disciplinaris que semblaven més militars que homes de fe.
Els alumnes es revolten en aquest context, considerant l'expresident espanyol Manuel Azaña com la seva figura principal (una espècie de substitució del Crist per un demòcrata republicà) i desafiant així una autoritat tan dura com la dels germans a l'internat. Encara que sigui una història estripada, basada en la novel·la de José María Vaz de Soto, la seva estrena va suposar un bàlsam per a moltes víctimes d'aquesta mena d'escoles que els havien inculcat la fe cristiana des de la perspectiva més dolorosa possible.
«La Mesías» - Movistar Plus+
Sèrie generacional que ha marcat un abans i un després en la carrera audiovisual dels Javis (no perquè no demostressin la seva vàlua amb Paquita Salas i més tard, a Canes, amb La bola negra) gràcies a la consolidació en el panorama audiovisual i televisiu de l'Estat. La premissa de la sèrie barreja bona part de les essències fílmiques de les obres citades anteriorment en aquest article.
Els Javis creen una matrioixca de sentiments, fervors religiosos, història espanyola de la doctrina catòlica i altres elements per conformar una de les millors sèries estatals del segle XXI. En què es basa, la ficció? El vídeo viral d'un grup musical de pop cristià, compost per diverses germanes, impacta a la vida d'Enric, un home turmentat per una infància marcada pel fanatisme religiós i el jou d'una mare amb deliris messiànics.
