ENTREVISTA

Emma Vilarasau: "Poder tornar al cinema amb 'Casa en flames' és un regal immens"

Vilarasau excel·leix a 'Casa en flames' ficant-se en el paper de la Montse, una mare que ha dipositat totes les seves esperances en reunir a la seva família un cap de setmana d'estiu

Emma Vilarasau en un moment de la pel·lícula 'Casa en flames'

Entrevistem a l'actriu Emma Vilarasau amb motiu de l'estrena als cinemes de 'Casa en flames' de Dani de la Orden. Veterana dona de teatre, popular per papers televisius a les sèries de TV3 'Nissaga de poder' (1996) o 'Ventdelplà' (2005), col·labora ara amb el cineasta barceloní del díptic format per 'Barcelona, nit d'estiu' (2013) i 'Barcelona, nit d'hivern' (2015). Emma Vilarasau, que compta amb escasses incursions cinematogràfiques, excel·leix a 'Casa en flames' ficant-se en el paper de la Montse, una mare que ha dipositat totes les seves esperances en reunir a la seva família un cap de setmana d'estiu a la casa que tenen a Cadaqués i que no vol que ningú li esguerri els seus plans.

Com és aquesta mare que vol reagrupar la seva família al preu que sigui?

"Aquesta mare té una necessitat important de tornar a tenir la seva gent a la vora – els seus fills, la seva família – i tornar-se a sentir una mica necessària per algú. Intenta que aquesta trobada surti bé, sigui com sigui. A mi el Dani em va dir quan em va oferir el paper, "aquesta dona té una depressió, però no vull que es vegi, està a sota de tot el que fa". Per tant, ella no pot renunciar a aquest cap de setmana, li ha costat molt muntar-lo, és impossible renunciar-hi. Passa un fet que faria renunciar a aquest cap de setmana, però no pot, és superior a ella, necessita tornar-los a tenir. I després necessita ser útil, necessita que la tinguin en compte, necessita que li valorin una mica el que ha fet. I com que això no es produeix doncs tot va cap avall. Tots tenen els seus problemes, que déu-n'hi-do, i tot va petant per tots cantons. És un vaixell que s'enfonsa i no hi ha manera de mantenir-lo bé."

Com t'has preparat per a aquest paper tan difícil, ple de matisos, de registres?

"Sí, amb tantes capes, tantes cares…, Bé, doncs anar fent seqüència a seqüència i tenint molt clar el fil interior de saber què significa per a ella tot. I vam assajar, també vam improvisar, Dani és molt d'improvisar. Això també ens ha ajudat a fer un molt bon equip, tots, és un repartiment meravellós, tothom està molt bé, és molt fàcil, molt agradable de treballar-hi. A més, la pel·lícula són seqüències llargues, seqüències corals, que no és normal. És un format de pel·lícula diferent, perquè normalment les seqüències són seqüències de dos. Jo, que normalment no m'agrado, que quan vas a veure una cosa que has fet sempre estàs espantada pel que pugui ser, perquè quan la vaig veure, vaig pensar, "doncs, mira, no està malament".

Més enllà del retrat d'aquesta mare singular també veiem que és un retrat familiar amb ingredients teatrals també?

"Sí, sí. Perquè és una família en una casa. Hi ha algunes escenes exteriors, però, bàsicament, tot passa allà dintre. I és aquesta família de la burgesia catalana que no se sap dir les coses, que no es diuen, que tots pensen en ells, que són incapaços de posar-se en el lloc de l'altre. I que són una mica tòxics tots plegats. El que passa és que te'ls acabes estimant perquè també són molt entranyables. Perquè, no és que siguin mala gent, sinó que simplement no en saben més. I la vida els supera a tots."

"És una comèdia-drama. Perquè quan agafes una mica d'emoció de seguida t'ho trenquen amb una situació més de comèdia. Però ni la comèdia és estrafeta ni el drama és pesant. Les dues coses conviuen bé"

Aquesta pel·lícula familiar farcida de retrets ens recorda una obra de teatre com 'Agost' de Tracy Letts que tu també has representat als escenaris?

"És que totes les famílies s'assemblen. Els problemes en les famílies acaben sent molt semblants, els pares amb els fills, els germans, els nets. De fet, les obres de teatre de temàtica familiar, com un sopar familiar, és diana segur, perquè sí, perquè és que totes les famílies tenen molt de suc. I si està ben escrit i ben fet, encara millor. A més, connecten amb la gent perquè pares en tenim tots, germans també, tots hem viscut trobades familiars nefastes. I bé, hi ha alguna cosa que ens connecta. Però penso que, tot i que les famílies s'assemblen, no sé si en una burgesia d'un altre lloc, la burgesia madrilenya per exemple, s'expressaria igual que en aquesta pel·lícula que és burgesia catalana. Perquè totes tenen les seves característiques, són diferents."

"Casa en flames" és una comèdia, però sembla també un drama, no?

"És una barreja. Jo crec que té aquest to tan difícil de trobar i tan bonic quan es troba. És una comèdia-drama. Perquè quan agafes una mica d'emoció de seguida t'ho trenquen amb una situació més de comèdia. Però ni la comèdia és estrafeta ni el drama és pesant. Les dues coses conviuen bé. I té un to que costa de trobar en el cinema espanyol, potser és un to difícil, potser és més de cinema francès. És bonic, realment, es manté en aquesta línia i aconsegueix mantenir un equilibri important. No decau mai cap a una banda ni cap a l'altre. I bé, no és fàcil aconseguir això i crec que el Dani ho ha aconseguit. I està molt bé."

Tenint en compte el teu paper esplèndid a 'Casa en flames', sobta la teva poca presència en el cinema. Com ha estat això?

"No ho sé. Ha anat així. No és que jo hagi tingut mil ofertes que jo hagi rebutjat, evidentment, sinó que, potser, en algun moment de la meva vida jo potser hauria d'haver pres una decisió i anar-me'n a Madrid i no ho vaig fer, perquè tenia els nens petits i perquè no em venia de gust. Potser, no ho sé. Ha anat així. No sé dir-te molt el perquè."

Hi ha alguna semblança del teu paper a 'Casa en flames' amb la mare patidora del teu film 'Els sense nom' (1999, Jaume Balagueró) en un registre cinematogràfic completament diferent?

"No crec que tinguin res a veure. Aquella era una pel·lícula de terror i la situació d'aquella mare era terrorífica. Entrava dintre d'un altre gènere i era molt més intensa. En aquesta hi ha molts punts de comèdia i el drama mai és pesant. Aquell paper era d'una gran profunditat. No tenen res a veure. Després també vaig fer una altra pel·lícula, que vaig estar molt feliç de fer-la, i que va ser l'última de Fernando Fernán Gómez, 'Para que no me olvides' (2005, Patricia Ferreira), on hi havia una altra mare que perdia el seu fill, allà també era mare i filla, i era també un "dramon". Jo crec que 'Casa en flames' és com la primera comèdia que faig. I ha estat molt divertit."

"Treballar amb el Dani ha sigut molt bonic. Té el cinema a les venes. I com a persona és un amor. Tot i el seu caos"

Com ha estat treballar amb un cineasta com Dani de la Orden?

"Treballar amb el Dani ha sigut molt bonic. Als assaigs em vaig acollonir perquè demanava molta improvisació. Jo pensava, "Déu meu, no hem de seguir un guió o què?". És una mica caòtic, però en el rodatge el veies superconcentrat, amb la seva llibreta de notetes, sempre proposant alguna cosa que havia pensat durant la nit, alguna cosa nova a fer. No sé si hi ha alguna persona amb trenta-cinc anys, com té ell, que hagi fet onze pel·lícules com ha fet ell. Té el cinema a les venes. I com a persona és un amor. Tot i el seu caos."

I com ha estat rodar una pel·lícula amb un repartiment espectacular que compta amb actors com Enric Auquer, Clara Segura o Maria Rodríguez Soto?

"Es va fer un equipàs. Vam assajar dues setmanes abans de rodar. La primera setmana vam rodar en exteriors i coses així més disperses. I la segona setmana ja ens vam tancar a la casa i es va produir allò que passa quan treballes amb bons actors, que sempre hi són, que sigui la presa de qui sigui els altres sempre hi són. No és allò de dir "jo ja he fet la meva presa i me'n vaig" sinó que, sempre, tothom donava el cent per cent, que l'escolta era molt bona. Ens vam començar a fusionar. I tot i que som actors molt diferents, tots, vam començar a agafar coses els uns dels altres. Al final, érem una família, absolutament. Després, clar, tenint la Clara Segura, tenint l'Alberto San Juan, tenint l'Enric Auquer, tenint la Maria Rodríguez Soto… I la Macarena García, que és una persona meravellosa, plena de llum. Vam passar situacions difícils, tots, de rodatges de nit, de molt de fred, amb vestidets d'estiu, però mai va haver-hi una situació difícil, sempre tot es treia amb sentit de l'humor. Vull dir que va ser un rodatge molt bonic."

Com a dona de teatre, sobretot, com et prens aquest festeig puntual amb el cinema?

"Molt bé. Mira, aquesta pel·lícula és un regal, és un regalàs. Perquè aquest any he fet seixanta-cinc anys i jo tinc una carrera de quaranta anys de professional, porto moltes obres a l'esquena. I crec, penso, que tot el que em vingui a partir d'ara, és un regal que se'm fa. I poder tornar al cinema, tornar amb aquesta pel·lícula, tornar amb aquest personatge, és un regal immens. I és com ho he viscut, i com ho estic vivint, perquè els passis de la pel·lícula són tots molt bonics. Doncs, un regal, un regal per mi."

"No només tenen coses importants a dir i a viure persones d'aquesta edat, sinó que, tard o d'hora, hi arribareu tots a aquesta edat. Potser estaria bé tenir algun referent"

Precisament et volia preguntar sobre aquesta qüestió, sobre les dificultats per trobar papers per actrius madures?

"Sí. És molt complicat, a partir d'aquesta edat no s'escriuen papers. És una cosa que crec que està començant a canviar. I estaria bé que canviés. Perquè no només tenen coses importants a dir i a viure persones d'aquesta edat, sinó que, tard o d'hora, hi arribareu tots a aquesta edat. Potser estaria bé tenir algun referent. Tenim molts referents dels vint, dels trenta, dels quaranta, i d'aquesta edat, no. Què diuen les dones a aquesta edat? I els homes? Què els hi passa, què passa quan t'enfrontes, a una edat bastant madura, que et dius "em queden quinze anys al davant", què et passa, no? Tothom hi arribarà. Estaria bé que algú ho pogués escriure i tenir un referent de què se sent o es viu a aquesta edat. Suposo que canviarà amb el temps. Està canviant, eh, però serà lent."

Enhorabona per aquest gran paper en una pel·lícula destinada a ser una de les més importants del cinema català d'enguany.

"A veure si és veritat. Esperem. I que la gent la vagi a veure en versió original, sobretot. Això també s'hauria de dir per què s'ha doblat al castellà i estaria bé veure-la en versió original. Perquè és bilingüe, perquè és important en la pel·lícula, ja que és una trama més on els personatges es parlen en català i castellà. I anul·lar això, doblant-ho tot al castellà, que s'ha exigit per les plataformes, crec que és un error. Per favor, que la gent la vegi en versió original."

ETIQUETES:

Deixa un comentari