La fatiga de superherois és una fal·làcia. Sí, ho esteu llegint bé, en el mateix espai on s’ha criticat durament l’estratègia comercial dels principals dos estudis cinematogràfics encarregats d’adaptar les històries dels còmics a la gran pantalla, DC i Marvel. Però és impossible sortir de veure Superman, el tret de sortida del renovat univers DC de James Gunn, sense la sensació que el món no és que no necessiti superherois, sinó que en necessitem, més que mai, de qualitat. El problema no han estat mai els homes i dones vestits amb làtex de colors llampants i amb poders increïbles, sinó les persones que s’han encarregat de tenyir el seu llegat amb pel·lícules fetes a correcuita, sense importar-ne la història ni el guió ni la direcció ni els efectes visuals, amb l’únic objectiu de fer calés a les sales empesos per la inèrcia. I és que el renovat Clark Kent de Gunn no només és, segurament, el líder d’una de les millors pel·lícules de l’any, sinó també l’evidència que Marvel hauria de deixar de fer el ridícul ben aviat.
Gunn, que ve amb la lliçó apresa de casa després de ser el cap pensant rere la trilogia de Guardians of the Galaxy –les tres pel·lícules més rodones dels darrers anys d’Univers Cinematogràfic Marvel–, sap de primera mà que el gènere estava a punt de caducar. Que els espectadors demanaven a aquestes cintes alguna cosa més que escenes d’acció mal rodades i gags fàcils entre personatges. Que ja no val amb posar Pedro Pascal al capdavant d’un projecte i dir au, a fer dinerons. Gunn ha estat més llest, ha sabut diagnosticar amb inspiració què li fallava al gènere, i ho ha revertit per retrobar-se amb aquelles arrels que van fer de l’Spider-Man de Sam Raimi un èxit: les petites victòries d’un personatge que, sota tot i malgat tot, és humà. En el seu univers no li cal explicar-nos l’origen de Superman i el binomi Clark Kent, ni tampoc la seva relació amb Lois Lane: ens hi fot de ple. Ja fa tres anys que Clark Kent és Superman (David Corenswet), tres mesos que surt en secret amb Lois Lane (Rachel Brosnahan), tres setmanes que ha aturat un conflicte polític internacional quan el president (Putin/Netanhayu) de Boravia (Rússia/Israel) ha intentat envair el país veí de Jorharpur (Ucraïna/Palestina). Un conflicte que escalarà no només la seva enemistat amb Lex Luthor (Nicholas Hoult), sinó també amb el poble nord-americà, que començarà a qüestionar la veritable virtut d’un alienígena que diu haver vingut a la Terra per protegir els humans, però que podria tenir altres interessos amagats. Perquè, tot i que sembli ridículament evident que Superman és home de bona fe, ja sabem que la societat actual gaudeix, sobretot, buscant les imperfeccions de tothom i esprement-les al màxim.
Gunn explica que el seu Superman parla de què passa quan un ésser bondadós es troba amb una societat que se’n riu de la bondat. I l’ha clavada. El gran èxit de la seva nova versió és indagar en una confrontació que ens posa davant el mirall i que ens denuncia com a éssers rancuniosos, envejosos i podrits però amb capacitat per millorar. Ens radiografia obligant-nos a entrar en una situació radicalment actual, atrevidament política, per oferir quelcom més que una pel·lícula de superherois: una metàfora sobre l’estat del món actual. I, al cap i a la fi, que no és aquesta l’aposta dels còmics de superherois? De res serveixen els superpoders i els mallots colorits si no podem parlar de l’home corrent i les seves preocupacions. Qui vulgui veure en el president de Boravia Vladímir Putin també hi pot veure Benjamin Netanyahu, i qui hi vulgui col·locar al mapa Rússia i Ucraïna tindrà encara més facilitat per col·locar-hi Israel i Palestina. Sigui quin sigui el conflicte bèl·lic –i que trist que en tinguem tants per destriar– Superman és una cinta política perquè és una cinta sobre la nostra humanitat.
I aquí és on Gunn guanya la primera partida a Zack Snyder, responsable de l’última encarnació del superheroi de la mà de Henry Cavill: ha entès que Superman no és una figura messiànica, un Déu totpoderós quasi mitològic a qui tots hem d’estar eternament agraïts, sinó un noi gairebé provincià, a estones Boomer per la seva edat (la pel·li el situa en els trenta anys) i cruelment simpàtic i empàtic. Un jove que —com qualsevol altre ésser humà— intenta fer el que pot amb el que té. Passa que, en el seu cas, el que té son súperpoders que, en adaptacions menys intel·ligents (no és el cas), resulten avorrits i poc inspirats. Aquí, Gunn dibuixa un Clark Kent irresistiblement admirable no pel seu caràcter estoic, sinó per la seva naturalitat humana.
És la història de l'heroi de les petites victòries: els vianants que se salven de morir esclafats perquè Superman atura un edifici en runes; les trobades en secret de dos amants que es pensen que estan enganyant tothom; les converses amb un pare autèntic davant la infinitud dels camps de blat de Kansas. Gunn ha fet lluir en el personatge la seva essència, i tot i que porta durant el metratge més estona la capa que no pas les ulleres que el fan irreconeixible com a Clark Kent, la sensació és que des de l’any 1978 ningú havia entès tan bé l’essència d’allò que fa de Superman el primer gran superheroi.
La segona victòria de Gunn és adaptar a la perfecció l’energia d’un còmic a la gran pantalla. Si Snyder i Kevin Feige ens tenien acostumats a superherois grisos, de fotografia plana i escenes d’acció on el CGI espanta molt més que enlluerna, Gunn ha girat la truita i ofereix un Superman de colors llampants, que vibren amb l’acció i amb els personatges. La seva direcció divertida, desacomplexadament superheroica, és una declaració d’intencions per determinar que el gènere encara té potencial.
Capítol a part mereixen el trio d’intèrprets que encarnen Clark Kent, Lois Lane i Lex Luthor. Dir que a David Corenswet sembla que l’han fabricat en un laboratori expressament per dur la capa i els pantalonets vermells és quedar-se curt: és tan fàcil enamorar-se del seu Superman, tan impossible no quedar enlluernat per la seva interpretació pura, a estones fins i tot naïf, però dura i dramàtica quan toca. A part de ser una rèplica física dels còmics, encarna tan bé aquella vulnerabilitat i aquell honor kryptonià que costa no pensar en Tom Welling clavant el personatge dècades abans a Smallville. El mateix paral·lelisme amb el seu homònim de la CW es pot trobar en el Lex Luthor de Nicholas Hoult, una de les versions més complexes, divertides i esfereïdores del personatge. Completa el trio la Lois de Rachel Brosnahan, una intrèpida reportera que sens dubte serà una de les protagonistes femenines més estimades de l’univers, però també segurament un dels retrats més inspirats d’una dona que ja no és només l’interès romàntic, sinó una heroïna que existeix més enllà de Superman i que ressalta gràcies al carisma i la intel·ligència amb què Brosnahan ja va demostrar ser imparable a The Marvelous Mrs. Maisel.
I em permetreu l'apunt per parlar de la química insuperable entre Corenswet i Brosnahan, perquè s'acaben els adjectius. Si la química cinematogràfica es pogués il·lustrar en una imatge, seria la de tots dos intèrprets compartint escena. I no cal anar més lluny que una de les primeres seqüències que comparteixen els dos, en què Lois entrevista Superman –una escena que no només serveix per establir amb destresa mil·limètrica tots dos personatges, sinó també la seva dinàmica, i la trama principal del film. Em tornaré insuportable amb aquesta parella durant tota la pròxima dècada.
El pare adoptiu de Clark li recorda, en un moment de feblesa i dubte de la pel·lícula, que ningú dictamina qui pot ser excepte ell mateix. Que les decisions que prenem, les accions que duem a terme, ens defineixen més enllà de tot i tothom que ens envolta. James Gunn ha sabut empassar-se la seva pròpia lliçó filosòfica sense deixar que la resta del cinema de superherois dictamini com ha de ser el seu Superman. I n’ha sortit victoriós. Ara caldrà esperar veure si és capaç d’actualitzar i recuperar de la mateixa manera la resta de personatges del seu univers. Perquè, si per mi fos, em quedaria a viure perpètuament en el seu Metropolis.
