No és habitual que una sèrie que ho rebenta absolutament tot, que tira la porta a terra contra tot pronòstic, que esdevé icònica i culturalment rellevant amb una força abrupta i amb només una temporada es transformi en un producte gairebé irrellevant dues temporades després. És veritat que la valoració és exagerada i poc precisa, perquè si ens fiem de les dades d'audiència de Netflix, la tercera temporada d'El joc del calamar ha debutat en la posició número 1 mundial, convertint-se en la primera sèrie de la plataforma de debutar en la pole el mateix dia de l’estrena arreu del planeta. Potser és veritat que l’apetit per la sèrie sud-coreana que es va consolidar com a tema prioritari de qualsevol sobretaula l'any 2021 no ha decaigut, i que la gent mortal encara vol saber com s’acaben les trames de Gi-Hun i la resta de protagonistes que accepten participar en jocs infantils mortals a canvi d’una milionada de diners. Però la sensació general és que, com sempre, el xiclet s'estira tant que per molt que els anuncis assegurin el contrari, sempre, sempre s’acaba trencant.
El 2021 el món era molt diferent: vivíem en el món postpandèmic de tocs de queda, restriccions de mobilitat, distància-mans-mascareta i negacionistes de les vacunes. Passàvem els dies encara majoritàriament tancats a casa, amb l’única companyia estable –en alguns casos– de les plataformes audiovisuals. I quan El joc del calamar, aquella sèrie amb decorats d’iconografia mai vista, de vestits tan fàcilment identificables, de personatges tant malparits com realistes i de missatge anticapitalista tan efectiu i fàcil d’entendre, va aparèixer al menú principal de Netflix, va saber aprofitar el rebuf del triomf de Paràsits als Oscars. La febre per la ficció sud-coreana es començava a assentar en la població de masses –aquella que mai havia sentit a parlar de Bong Joon-Ho i que el més a prop que havia estat de considerar la seva cultura era escoltar BTS a la ràdio. El seu gran mèrit va ser saber ser tan icònica tan ràpidament per tirar a terra nocions preconcebudes i estereotips amb la convicció amb què ho va fer.
I això, al Calamar, no li podrem retreure mai: la seva primera temporada és pràcticament perfecta: imaginativa, trencadora, salvatge i dura sense demanar disculpes. Va ser segurament la seva gosadia a l’hora de presentar-se –la seva sinceritat, la seva fortalesa temàtica– el que va fer que milers de milions de persones d'arreu del món abracessin la seva proposta amb admiració. I la seva ferotge –i a estones redundant– crítica capitalista no només lligava amb la de Parasite, sinó també amb la d’una població absolutament desencantada amb el funcionament de les grans –i petites– potències mundials. Vam menjar-nos El joc del calamar perquè teníem fam de venjança, de rebentar-ho tot, d’acabar amb les injustícies. I, sobretot, perquè ho hauríem fet tot per sortir de casa.
En els últims quatre anys, el món ha canviat –cap a pitjor, segurament– i, en canvi, fa la sensació que el Calamar no ha sabut ajustar-se del tot a ell. L’errada principal –i no cal ser un expert serièfil per deduir-ho– ha estat caure en la trampa que el propi creador, Hwang Dong-hyuk, tan agosaradament qüestionava a la seva obra: vendre’s al sistema a canvi de calés. Ens sembla impossible, als espectadors, que els participants del joc acceptin morir a canvi de possiblement omplir la guardiola amb més milions. Ens ho sembla perquè Hwang Dong-hyuk així vol que ens ho sembli. Però quan a ell mateix Netflix li ha donat l’opció de pitjar el botó vermell –marxar del joc amb dignitat i la vida– o el verd –apostar que pot sobreviure encara més a canvi d’uns calerons–, ha fet ús incorrecte de la democràcia per condemnar-se encara més. El joc del calamar no havia de tenir tres temporades. I la ficció ha pagat cara la broma.
Sobretot perquè la segona i la tercera s’han presentat en aquella espècie de mitja tinta per la qual ara Netflix aposta: primer estrenar mitja temporada i, mesos després, estrenar-ne la segona meitat. Una espècie de compromís tímid i poruc amb la seva aposta d’estrena total i l’estratègia d’estrena setmanal que tan bé està funcionant a altres plataformes. Això ha causat que la segona-tercera temporada del Calamar pateixi la mateixa malaltia que la tercera-quarta de The Bear: dues meitats que no s'entenen sense l'altra i que, independentment, no s'aguanten (tot i que això, potser, la ficció de Disney Plus ho ha sabut resoldre millor). Si la segona del Calamar resultava repetitiva malgrat la creativitat en els jocs i la facilitat per crear tensió, la tercera depèn únicament d’aquests elements per intentar tancar amb lògica i destresa una producció històrica. I amb aquests elements és molt difícil guanyar la Champions.
La tercera és irregular, excessivament llarga en trames que no interessen –és a dir, totes aquelles que passen fora de l'illa on té lloc el concurs– i amb un capítol conclusiu que no només ha enfadat molts fans, sinó que no ha sabut gestionar bé el metratge. Més decebedora encara és, segurament, l'última escena de la sèrie, que, lluny de tancar definitivament la porta, n'obre quatre de cop amb un cameo fora de to i la promesa d’una història que continua més enllà de les barreres de Corea del Sud. Sí, Netflix ja fa mesos que va anunciar una versió del Calamar a càrrec de David Fincher. I és evident que, com demostra la sèrie un cop i un altre, el capitalisme se t'empassa a glopades i la plataforma de Ted Sarandos no acceptaria no esprémer al màxim tot el potencial –ara qüestionable– que té encara l’univers de Hwang Dong-hyuk. Però tenir prou marge salarial per fitxar de nou João Cancelo no vol dir que te l’hagis d’emportar cap a Barcelona.
I és decebedor que, un cop i un altre, l’engranatge d'una màquina salvatge obligui els creadors a empassar-se les paraules, a abaixar-se els pantalons, a caure en la hipocresia més absoluta. És preocupant que els mateixos creadors hagin de renunciar a la seva ètica, a les seves conviccions i, en alguns casos, al seu projecte vital a canvi d’engreixar aquella guardiola de vidre en forma de porquet que constantment plana sobre tots nosaltres. Perquè ens escandalitzem veient la bestialitat que accepten, cometen i perpetren tots aquells que accepten dur un número en un xandall verd i blanc sense parar-nos a pensar que nosaltres també l'exercim cada dia que ens llevem.
