S'ha sabut colar a casa d'un pilot de MotoGP, d'una cuinera i d'un expresident de la Generalitat. Ha enamorat les àvies i les tietes de Catalunya que reposaven al sofà després de dinar i ha acompanyat cada vespre aquells que han sintonitzat RAC1 els últims set anys. Albert Om (Taradell, 1966) torna a TV3 aquest dijous amb Una altra història, un programa que vol explicar la història dels catalans de l'últim segle gràcies a la col·laboració ciutadana.

Tres mesos després de penjar el micròfon vermell, encara l'avui amb positivitat i amb l'alegria d'haver acabat l'Islàndia en un moment "molt dolç". Mentrestant, i sense cap altre projecte a la vista, ha tornat a l'Ara, diari del qual n'és accionista minoritari, per fer entrevistes setmanals els diumenges: "Al juliol vaig pensar que era una cosa que volia reprendre". 

Recentment ha tornat a agafar un micròfon, després de tres mesos sense fer-ho i després de set temporades fent-ho diàriament. Ho troba a faltar?

Trobes a faltar la rutina diària creativa, allò de parir les idees cada dia, però té un avantatge que és que cada dia és diferent ara i puc estar per altres coses. La veritat és que estic content amb haver tancat una etapa de set anys, haver-la tancat molt bé, haver fet la ràdio que volíem i que hagi funcionat tan bé. Aquest és una mica l'estat d'esperit ara.

Meditació post estiu?

Ja fa quaranta anys que em dedico a aquesta feina, això va per etapes, els programes comencen i s'acaben. És important que s'acabin bé i aquest ha acabat bé, i ara en començo un altre a la tele que es diu Una altra història i que tant de bo vagi molt bé.

Afirmem que Islàndia ha tingut el final que es mereixia?

Islàndia ha tingut un final que ha arribat en un moment molt dolç del programa. Això de merèixer o no merèixer… S'ha acabat en un bon moment, que és el més important en els programes. Si a sobre haguessis pogut decidir tu que aquest era el moment d'acabar-ho, encara és més fantàstic. Però això va així: a vegades acabes tu els projectes, i a vegades te'ls acaben, independentment de si van malament o van bé. Hi ha mil exemples d'això.

Més enllà d'Una altra història, com encara els mesos que venen?

Oh, més enllà, més enllà… estrenem un programa, no és cap fotesa! Amb moltes ganes que funcioni, perquè és un programa que intenta construir una història popular de Catalunya a partir de la capacitat de mobilització que té TV3 per treure milers d'objectes de milers de cases del país. Els treus i els concentres en un sol lloc perquè, explorant d'aquesta gent, vinguin els records dels espectadors.

"Islàndia" ha tingut un final que ha arribat en un moment molt dolç del programa

És un repte explicar cent anys d'història en vuit capítols.

Ho és perquè en la primera crida ens han enviat 3.000 objectes. Tot l'equip ha hagut de filtrar, trobar-ne que tinguessin històries al darrere. Per exemple, ens han enviat moltíssimes ràdios antigues: quina tries, quina història amaga? El programa, m'agrada definir-lo com un zàping d'objectes diferents i de records. I un és un record, un objecte emotiu, l'altre és divertit, un és de fa cent anys, l'altre és de l'1 d'octubre del 2017, l'altre és de la transició… Vas d'un lloc a l'altre, una suma d'històries. També en aquest sentit, el títol té aquest significat que és una història i una altra història i una altra història. Aniràs veient tot això perquè al final puguis explicar aquesta història popular a través dels objectes.

Una altra història que trobem és la seva, quaranta anys dedicats al periodisme i, si no em fallen els càlculs, des dels 17.

A veure quins càlculs has fet… (riu). Sí, des dels 16 perquè vaig començar el 24 d'agost del 1983 a Ràdio Taradell.

Per què? Què hi havia que va dir "vaig a la ràdio"?

Acabava de néixer una emissora municipal, la primera emissora de la comarca, que va fer-ho pràcticament alhora que Catalunya Ràdio, dos mesos abans de TV3. I jo sempre dic que els que som d'un poble hem tingut aquesta sort de poder començar a jugar, a fer ràdio amb els mitjans locals i de fer mil programes diferents i d'experimentar. I això va ser clau perquè em continués dedicant a això. Però clar, no hauria pensat mai que durés 40 anys.

Durant aquestes quatre dècades ha fet dues escapades, Londres i França. Hi ha hagut pensaments de fer-ne una tercera?

No, aquesta vegada no. És a dir, jo amb 25 anys me'n vaig anar un any a Londres perquè havia començat a treballar molt jove i…

M'està dient que ho he de fer enguany?

(Riu) Tens 25 anys? Sí, marxa, fes-ho! En aquell moment no hi havia Erasmus, i me'l vaig fabricar jo quan ja treballava, diguem-ne. I llavors, quan va acabar El convidat, que també és un altre moment semblant al d'ara, vaig pensar, mira, el francès, que no n'he fet mai, doncs me n'aniré a França. I són dues de les millors coses que he fet a la vida. Però ara, en aquest moment, el cos no m'ho demana, aquesta cosa de marxar. El que sí que em demana és un temps de no precipitar-te, de veure com funcionarà Una altra història, d'esperar que vagi molt bé, d'esperar que en puguem fer més i anar veient què és el que et ve de gust per entendre quin serà el proper pas. Jo crec que és important que els periodistes, si podem, gairebé és un luxe, però si podem, ens agafem un temps per pensar sempre. O sigui, no empalmar una cosa amb l'altra perquè a vegades prens decisions equivocades.

Escapar-me a Londres i París són dues de les millors coses que he fet a la vida

Creu que periodísticament, després del temps de pausa, serà moment de començar una nova etapa periodística? De la tele ens n'anem a la ràdio, de la ràdio ens n'anem a, no ho sé, una nova etapa…

És que, mira, jo ara no he deixat la ràdio per anar a la tele. El que m'ha agradat és el programa, m'ha agradat aquest projecte, aquest programa que es diu Una altra història. El que vindrà no en tinc ni idea, perquè és que mai ho he sabut. No és ara, és que mai he pensat què vull que vingui d'aquí a tres anys. No, ja es veurà. Una etapa, què vol dir? Una etapa… això ho veus després. Les coses que són etapes o no són etapes ho veus després, no ho veus abans.

Per tant, no hi ha dins del seu cap la possibilitat de, per fi, en 40 anys, fer una mica de foradet en l'actualitat?

Jo crec que això gairebé et puc dir que no, perquè no és el que més m'agrada, hi ha gent que ho fa, i que ho fa molt bé, i a mi m'agraden més altres programes, altres històries. Jo dic més la realitat que l'actualitat. I aquest programa lliga molt amb això, perquè és un programa d'històries, és un programa de gent, de tenir gent a prop, que la gent s'obri, que t'expliqui una mica la seva vida a partir d'un objecte.

Li agrada escoltar la gent i explicar el que li diu. Hi ha algun impediment a fer aquesta actualitat? El motiu pel qual no li agrada fer actualitat.

Però és que jo no ho plantejaria en negatiu, jo ho plantejaria en positiu, és a dir, per què m'he fet periodista jo? Segurament per acostar-me a la gent. És una manera d'acostar-te a la gent, d'escoltar-la. I crec, tinc la sensació, que amb els programes que intento fer o amb el que a mi m'agrada em puc acostar a la gent. I això és una cosa que m'agrada, que em fa feliç. Intentaré segurament treballar per aquí.

Pot ser que fer política no sigui acostar-se a la gent?

Jo soc periodista, no en tinc ni idea de què fa un polític. Si parlem de periodisme polític… hi ha una cosa que és la diversitat periodística. Si tots fem el mateix no té cap sentit per a l'espectador o l'oient. Crec que hi ha d'haver periodisme polític, hi ha periodisme polític i periodisme molt bo polític. Vull fer periodisme polític? Jo, no. Vull fer una altra cosa, i crec que la suma d'una cosa i l'altra és el que dona diversitat periodística.

Tots els projectes on ha estat han triomfat. Recordo El convidat, recordo El club, l'Islàndia… L'Ara també ha triomfat?

Jo vaig estar molt content de poder contribuir d'alguna manera a formar part d'aquest equip que vam fundar un nou diari perquè hi hagués una nova veu, també ajuda a això de la diversitat periodística, que hi hagi més veus. I crec que l'Ara és un referent ara mateix en el món de la premsa i en el món digital a Catalunya. Triomfar o no triomfar… això és una cosa que tant quan te la diuen per bé com per mal, és tan relatiu això de triomfar, no sé què vol dir exactament triomfar. Però que l'Ara té un lloc molt important al sector periodístic català és indubtable des de fa molts anys.

Seguir l'actualitat no és el que més m'agrada, jo explico més la realitat que l'actualitat

Recentment hi ha recuperat l'entrevista setmanal dels diumenges. Enyora escriure?

Jo vaig fer durant onze anys la contraportada dels dissabtes de l'Ara i ho havia deixat feia dos anys perquè se'm feia molt difícil de fer-ho compatible amb la ràdio. I sí que quan es va acabar la ràdio i vaig pensar que una cosa que volia reprendre era l'Ara. M'ho va oferir la directora, l'Ester Vera, i a més amb un format que a mi m'encanta, que és l'entrevista, i amb això estem.

Aquesta faceta escriptora va fer que el 2021 publiqués un llibre que havia estat escrivint temps enrere, just al viatge a França, si no m'equivoco. Hi ha previst un nou volum?

A mi m'agradaria escriure un altre llibre. Si la pregunta és si estic escrivint en un altre llibre, et diré que no. Estic escrivint, però no sé què estic escrivint, sense cap objectiu. Però sí que m'agradaria escriure. A casa hi havia dos diaris, el meu pare llegia dos diaris cada dia, la mare era molt de ràdio i jo vaig créixer més entre la ràdio i els diaris que amb còmics o amb tebeos. Va ser una mica el motor també de començar a treballar amb això.

I la paraula escrita també és una cosa que li tinc molt respecte i molt afecte. A vegades, quan escrius, si escrius per la ràdio per ser dit no és el mateix que quan saps que queda imprès. Fins i tot, si només hi ha versió digital, saps? Tenim la sensació que no és el mateix que quan quedi imprès. I és un respecte, segurament, que l'has mamat de nen. I, per tant, sí que m'agradaria continuar escrivint. Però, vaja, fixa't que entre el meu últim llibre, que era Els veïns de dalt, de l'any 2000, i El dia que vaig marxar, que ara és l'últim, van passar 21 anys. Espero que no en passin tants per raons biològiques, però… (riu). Mai se sap.

Deia que el periodisme és allò amb què ha crescut des de ben petit i s'hi va iniciar als 16 anys a Ràdio Taradell. Entenc que està inclòs en els plans de futur?

El periodisme? Sí, home, jo crec que… Però clar, és que el periodisme vol dir moltes coses. El periodisme, en aquest sentit d'acostar-te a la gent, és una cosa que la portaré sempre. Dona per fer un programa de tele, de ràdio, un llibre, escriure el diari… Tenir un Twitch, no en tinc ni idea.

Vull fer periodisme polític jo? No

Seria bo un Twitch!

(Riu) Una faceta diferent, sí, però això no saps mai des d'on t'expressaràs, però que d'alguna manera sempre m'agradarà estar vinculat al periodisme. Això sí que em sembla que ho tinc bastant clar.

Parlant de periodisme, aquesta setmana hem viscut com Catalunya perdia l'única televisió privada que hi havia. Per què la ràdio privada funciona i funciona tan bé, sent líder, i, en canvi, una televisió privada no acaba d'arrencar?

Sense conèixer el cas per dins, el que sí que està clar és que una ràdio és molt més barata de fer que no pas una tele. Per tenir uns ingressos que et permetin més o menys cobrir unes despeses d'una televisió digna, has de tenir molts ingressos, molts ingressos publicitaris. Llavors, el mercat publicitari, això ja ho hauria de conèixer més. Hauria d'estar treballant a dins. Fins ara no hi ha hagut cap experiència reeixida, continuada, de televisió privada. I és una llàstima, tant de bo n'hi hagués una, perquè hi guanyaríem tots els que ens volem dedicar a treballar amb català, amb la nostra llengua, i el nostre país. I TV3 també hi guanyaria, perquè li deixarien de demanar cosesper ser la pública i per ser l'única que és amb català.

Jo ho veig molt difícil, hi ha molta gent que n'ha sortit escaldada d'intentar fer tele amb català, tele privada, però tant de bo un dia hi fos. En tot cas, ja que parles tant dels anys que fa que em dedico al periodisme, la nostra generació, de la qual jo formo part, hem tingut sort de poder dedicar-se al que ens agradava amb la nostra llengua i al nostre país. I això és perquè ha coincidit la nostra entrada al mercat laboral amb l'explosió dels mitjans de comunicació en català. Som els primers perquè pràcticament coincideix la nostra majoria d'edat que surten als mitjans públics en català. I a partir d'aquí hem tingut moltes més oportunitats laborals per treballar en català a Catalunya. Per tant, si afegim una televisió privada en català encara seria millor.

No he pensat mai que Catalunya és segona divisió i que la primera divisió és anar-te'n a treballar a Madrid

El cap de setmana passat va dir-li al Roger Escapa que no es veu gens parlant, fent ràdio en castellà o treballant a Madrid, per què?

Tinc la sensació que aquí, quan treballo a Catalunya, que és on he treballat sempre, crec que sé a qui em dirigeixo, o més o menys intueixo qui pot haver-hi a l'altra banda. Que això, per a Espanya, em costaria una mica més. Més enllà de raons estrictament lingüístiques, que això pot ser un obstacle al principi, però superable, em costaria més. Jo no he pensat mai que això és segona divisió i que la primera divisió és anar-te'n a treballar a Madrid, que potser és primera divisió de sous, però no és una primera divisió periodística, simplement és igual de digne treballar a un lloc que a l'altre.

Si per casualitat o per necessitat hagués de deixar el periodisme, què faria?

Uau.

TV3 hi guanyaria si hi hagués una competència de tele privada

Què fa l'Albert Om després de ser periodista?

És una bona pregunta aquesta, no ho sé. Com que formo part del club aquest de gent que ho guardem tot, ja des de fa molts anys… crec que podria, si volgués guanyar-me uns diners venent-me tots els objectes que he anat acumulant al llarg dels anys, anar de mercat en mercat. (riu) Aquí hi podria haver alguna cosa.

De firaire.

Sí, exacte. Anar a parar al mercat de Sant Antoni, als Encants…

Hi ha previsió de tornar a Taradell i fugir de la bogeria de Barcelona?

(Riu) Tu d'on ets?

De la Terra Alta.

Penso que tots els que vivim a Barcelona però no hem nascut aquí sempre tenim la idea d'algun dia deixar de viure a Barcelona. I jo crec que sí, però ho veig molt lligat a la feina. Quan treballi una mica menys és molt probable que no visqui aquí.

I és Taradell el lloc on anar a parar?

No té per què, pot ser Taradell, pot ser un altre lloc, això no he arribat a pensar-ho tant,

però és més la idea aquesta de dir, escolta, algun dia, quan la cosa hagi d'anar una mica més lenta, crec que tot va una mica més lent fora de Barcelona que no pas a Barcelona.

Podria anar de mercat en mercat i guanyar-me uns diners venent-me tots els objectes que he anat acumulant al llarg dels anys

Una última cosa, per què no trobem l'Albert Om a les xarxes socials?

No soc l'únic, que no té xarxes socials.

Però un periodista sense xarxes socials és, si més no, estrany.

A veure, tu pots no emetre a les xarxes socials, però pots veure-les. Jo ho veig perquè m'agrada veure-ho tot, però a mi em dona més serenitat i més llibertat per triar els temes que jo vull fer i a què em vull dedicar no tenir xarxes socials, no emetre opinions. Ja tinc llocs on puc emetre les opinions. Segurament, si tingués 30 anys menys, estaria a les xarxes, perquè seria pràcticament una obligació, però no l'he sentida. I estic una mica més tranquil i més seré sense l'obligació d'estar amatent amb això. Això per la part més periodística, per la part segurament més d'Instagrams o TikToks o tot això, jo també soc una persona més reservada. El misteri per mi també és una virtut. Que no tinguis per què anar-ho ensenyant tot, a mi és una cosa que em fa estar més bé. Cadascú tria el seu camí, no és obligatòria una cosa ni l'altra.

Espero veure'l a Twitch.

(Riu).