"He vist amb alegria com la majoria de mitjans catalans s'han bolcat amb l'artista d'Olesa de Montserrat"

Per David Vidal

Arran de la celebració del 'Benidorm Fest' i de l'excitació col·lectiva a les xarxes socials, una 'Twitstar' catalana publicava: "Diré una cosa i callaré, però Eurovisió és per a espanyols". La veritat que davant d'aquest exercici de superioritat moral i de simplesa identitària ja es podia haver quedat callada, perquè si reduïm la nacionalitat d'un individu al fet de viure amb il·lusió la celebració d'un festival ens podrirem canviar de bandera com de calçotets. I escolta, tampoc passaria res.

No entrem en nacionalismes de cap de setmana ni en piulades per avorriment i anem a la relació que s'estableix entre Catalunya i Eurovisió. Sense tenir en compte els que passen olímpicament de la trobada anual de cantaires europeus, que són gent molt respectable i les seves raons tindran, els catalans que mirem el festival, amb més o menys fervor, experimentem una barreja de sentiments comuns en la gran majoria de nosaltres.

"No us passa que quan sentiu proclames patriòtiques penseu que això no va amb vosaltres, però després us fa certa il·lusió que guanyi el representant espanyol?"

No us passa com a mi, que quan sentiu que algú diu: "Aquest any segur que guanyem", penseu que això no va amb vosaltres, però després us fa certa il·lusió que guanyi el representant espanyol? Això sí, quan comencen les proclames patriòtiques que inclouen la primera persona del plural o apel·len a la identitat nacional, ja ens comença a grinyolar l'assumpte i preferim retirar-nos momentàniament de l'eufòria col·lectiva. Raons en tenim, i no és patrimoni exclusiu dels catalans, són moltes les persones que pertanyen a l'estat espanyol a les que els hi tira enrere els cops de pit amarrats a una bandera. Però els motius ja no em toca desgranar-los a mi.

"Dels darrers 5 representants espanyols 4 han estat catalans: Manel Navarro, Alfred Garcia que hi anava fent duet amb l'Amaia, Miki Nuñez i ara és el torn de Chanel"

En tot cas, aquest any una cantant catalana ha tornat a ser escollida per representar a Espanya al festival d'Eurovisió. I dic ha tornat perquè dels darrers 5 representants espanyols 4 han estat catalans: Manel Navarro, Alfred Garcia que hi anava fent duet amb l'Amaia, Miki Nuñez i ara és el torn de Chanel. Casualitats de la vida o que la resta de comunitats espanyoles ens tenen més simpatia de la que pensàvem, és una dada bastant curiosa que en els anys més tensos a escala política, l'arrasada catalana en la selecció de representants hagi estat tan clamorosa.

Aquests dies posteriors a la victòria de Chanel al 'Benidorm Fest', he vist amb alegria com la majoria de mitjans catalans s'han bolcat amb l'artista d'Olesa de Montserrat. Si ve és veritat que abans de guanyar ningú l'hi havia donat suport i no sabíem ni que era una artista de casa nostra, un cop conegut el seu triomf tant RAC1, com els mitjans escrits, com el mateix 'TN' de TV3, s'han afanyat a donar veu a la Chanel Terrero.

"La proposta que ofereix Chanel, si ve no va revestida de cap missatge social, trenca amb la mediocritat habitual i ens proposa uns nivells d'espectacularitat coreogràfica inèdits fins ara"

Independentment de les banderes o de la polèmica que ha aixecat la seva elecció, la Chanel és una justa i digna representant. Una base rítmica irresistible, una corografia per arrencar-nos la perruca i una carrera artística al darrere que bé mereixen el nostre reconeixement. La proposta que ofereix la catalana, si ve no suposa cap sorpresa ni va revestida de cap missatge social, trenca amb la mediocritat habitual i proposa uns nivells d'espectacularitat coreogràfica que no hem vist fins ara per aquestes terres.

Així que ja sigui per Catalunya, per Espanya, per Olesa de Montserrat o per la nostra admiració cap a ella, el 14 de maig tenim una cita a Torí amb la festa de la música europea. Deixem-nos de romanços, animem-la i gaudim de l'espectacle. De veritat, veient les poques alegries que ens dóna el Barça masculí i la vida en general, contagiem-nos de l'eufòria col·lectiva i no reprimim les ganes de ser partícips d'un esdeveniment només perquè porti la marca Espanya.