You are currently viewing És necessari que torni el públic a la televisió?
Ana Rosa Quintana sense públic a Tele 5

És necessari que torni el públic a la televisió?

"La pandèmia ens ha donat pistes del que realment trobem a faltar i del que realment no ens aporta res. En tots els sentits i, per descomptat, a la tele també"

Per Nando Escribano

Les graderies del Deluxe plenes de plantes. Una imatge surrealista i difícil de digerir a la qual va costar acostumar-nos. Algú sap si continua havent-hi plantes? Perquè jo no. Els meus ulls ja no es fixen en aquesta zona del plató i ja no sé si hi segueixen o les han substituït per una altra mena de decoració. M'he acostumat tant a veure aquest i altres programes sense públic presencial que ja no hi paro atenció. I això em porta a plantejar-me… el trobo a faltar? La resposta és no. I no dic mentides, Conchita, em pots posar els cables si vols… però primer vull explicar-me (com ho fan tots).

El 'Deluxe' amb plantes a les grades del públic

Òbviament se'ns va fer molt estrany veure un plató com el de Supervivientes buit per complet. I aquí sí que he de reconèixer que vaig agrair la seva tornada a meitat de l'última edició (encara que fos amb aforament reduït). M'és totalment impensable gaudir d'una gala de reality sense aplaudiments o crits del públic colant-se a les oïdes dels participants. No fa falta que digui que queda descartat també obviar el públic a qualsevol talent show o concurs musical. Absolutament necessari que hi hagi audiència present.

"Hi ha hagut matinals als quals durant les seves gairebé 5 hores de programa només s'han vist quatre cames i mitja a una tarima darrere del set principal"

Si ens centrem en la resta de programes, ja és una altra cosa. Algú em pot dir un sol motiu que justifiqui tenir públic a un programa matinal al nostre país? En la majoria de casos gairebé mai no se'ls enfocava i, si ho feien, era per fer una ràpida passada per les seves cares quan el programa se n'anava o tornava de publicitat. I parlo en passat perquè ara ja ni això: les publicitats vénen precedides en la majoria de casos per un "cebo" que anuncia el que veurem en els següents blocs. Hi ha hagut matinals als quals durant les seves gairebé 5 hores de programa només s'han vist quatre cames i mitja a una tarima darrere del set principal. I dic jo, si tens públic és per interactuar-hi i no per a tenir-lo de decoració, no? Als programes de matí americans, grans estrelles com Ellen Degeneres, Kelly Clarkson, Wendy Williams o Drew Barrimore es barregen amb l'audiència present o els parlen directament des del set. A més, el públic juga un paper essencial que fa gran el format perquè està ple d'energia. Es més, el públic, per començar, se situa davant de l'acció, no darrere per fer bonic.

Anècdota: el 2016 vaig viatjar sol a Nova York i aprofitant el viatge vaig anar de públic a The View (crec que era l'únic home i gairebé l'única persona de pell clara de tota la grada). El regidor ens va fer assajar mil vegades els crits que havíem de fer cada vegada que tornéssim de publicitat, quan Whoopi Goldberg o qualsevol de les presentadores anunciés qualsevol cosa o quan, per exemple, entrés el convidat d'aquell dia (que en aquest cas era Phil Collins).

"Hem vist moments màgics a Sálvame gràcies al públic (com quan van acudir en massa a petonejar Lydia Lozano o a l'ungla/garfi de Marujita Díaz)"

Als matinals espanyols no hi cal públic. No fem show. Ni tan sols es fan gaires entrevistes (potser a algun polític, però no gaire més). Ni té sentit tenir públic aplaudint i ovacionant un polític ni tampoc el té per rebre a la Isa Pi (que és el màxim a què podrem aspirar) com si fos la Nicole Kidman. L'star-system espanyol passa de la tele (cosa que em sembla una autèntica vergonya) i la tele sembla tenir poca intenció de reconvertir els matinals en una cosa més enèrgica i dinàmica. També he de dir que no m'imagino un gran grup de iaies cridant; aquest és un altre gran meló, l'edat del públic. Parlem de Sálvame Diario. Cada tarda tres files de senyores (i algun senyor) se situaven a cada costat del plató per veure en directe el programa que cada dia segueixen des de casa. Sí, tots tenim dret, independentment de la nostra edat, d'anar a la tele a passar la tarda. El problema ve quan el 97% del públic present supera les set dècades i el 3% restant (i ho sento pel que diré, però és el que pensem tots) en molts casos sembla recollit de qualsevol benzinera. Persones que parlen en veu alta i distreuen els col·laboradors, gent jove a la qual li falta la meitat de les dents i una infinitat de quadres estilístics innecessaris per l'ull humà. Perquè no sé què en penseu, però jo crec que això més que sumar… resta. És cert que hi ha hagut moments màgics a Sálvame gràcies al públic (com quan van acudir en massa a petonejar Lydia Lozano o a l'ungla/garfi de Marujita Díaz) però sent honestos, són petits diamants dins d'un núvol molt gris que en molts casos dóna al programa una imatge rància i antiga. Sense aquestes graderies, Sálvame s'estalviaria feina i fins i tot podria guanyar espai per construir algun set més (i així per fi renova plató).

En conclusió, crec que aquesta pandèmia ens ha donat pistes del que realment trobem a faltar i del que no, del que volem o necessitem i del que realment no ens aporta res. En tots els sentits i, per descomptat, a la tele també.

Deixa un comentari