Fa analitza la reacció a l'emissió de l'últim episodi sobre la vida de la filla de Rocío Jurado

Per Laura Fa

ROCÍO, IMPARABLE

No volia. Us juro que no volia tornar a escriure sobre Rocío Carrasco. No volia tornar a reflexionar sobre el tema, perquè creia que ja estava tot dit. Però m'equivocava. Ja mentre veia l'episodi, em venien mil coses al cap. I és clar, em llevo aquest matí llegint que a Catalunya va fer un 24'3% de share (un 25,2% a Espanya) i no puc passar-ho per alt. És la sèrie documental de l'any. Fa remoure consciències i fa replantejar algunes realitats socials que han de canviar. Que hem de canviar! Als Estats Units estan més acostumats. Ells són mestres en això. Em ve al cap el documental sobre Michael Jackson i els seus suposats abusos sexuals. O la més recent 'Allen vs Farrow'. Un Woody Allen repulsiu, per cert.

Però centrem-nos en el debat d'ahir. Més enllà del que ens explica la sèrie documental, se m'acudeixen algunes coses com la posada en escena dels tertulians. Primer: Que necessària que és l'Ana Bernal! La periodista està especialitzada en violència masclista i ens contextualitza cadascuna de les escenes que relata la Rocío. Segon: Que bé la presència del Marc Giró! No puc ser gaire imparcial perquè em sembla de les millors persones que tenim al panorama comunicatiu català. És brillant com pocs. La Lydia Lozano se'l mirava sorpresa, és clar. Emeten en freqüències diferents. Està 'taaaaaan' per sobre d'ella que és incapaç de seguir el seu discurs. Una Lydia Lozano totalment prescindible ahir i per sempre. Es va guanyar no tornar a trepitjar cap dels especials d'aquesta sèrie. No perquè opini diferent, no perquè li costi veure la realitat, no. S'ho mereix perquè no està a l'altura. Un dels moments més colpidors va ser quan la Rocío va relatar com descobreix que el seu fill, després de passar el cap de setmana amb el pare, torna amb el braç trencat. A tots se'ns encongia el cor. A tots. Als de plató i als que estàvem a casa. Tots van fer esment a l'escena més impactant de la primera part de l'episodi. Tots. I la Lydia, quan li toca parlar, comença a divagar sobre jo que sé de la Raquel Mosquera i del Pedro Carrasco. Senyora!!!!!! Que li torna el nen amb el braç trencat i feia dos dies que havia caigut. Dos!! Que el nen gairebé es desmaia quan el toca la seva mare. Que no s'entera de res!!! La Lydia és la típica que en aquests debats diria 'yo es que tengo una amiga mujer', per demostrar que no és masclista. Ella que és una dona privilegiada, és totalment incapaç d'empatitzar amb qui no sigui igual de privilegiada que ella. Es creu amiga del 'senyors' perquè és allà on està el poder i els privilegis. És tan ignorant en aquest aspecte que no se n'adona que per aquests senyors i pel masclisme que els rodeja, ella no és ningú. Lydia, ets molt bona fent tele, fent 'xou', però queda't a casa aquests dies que parlem de coses importants. Reclamo des de ja, la presència de Terelu Campos, incompresa durant aquest anys.

I la Pilar Eyre? Doncs semblava el típic testimoni de la veïna d'un assassí que se la troben pel carrer i diu: 'ai, semblava bona persona, si sempre saludava'. Les seves cares, televisivament parlant, són bones si necessitéssim donar dramatisme al tema. Però és que no cal. És tant dramàtic que sobra qualsevol obvietat. L'important de la presència de la Pilar és que té un prestigi professional que dona pes al debat. La seva presència suma. I amb allò que estem vivint, amb la pressió que estem aguantant, tot el que sumi, benvingut sigui. 

Què podem dir del documental en sí? Doncs que segueix sent colpidor. Que veiem una dona que quan explica els fets els pateix, els reviu. Parla gairebé a prop de l'atac d'ansietat. Transmet una angoixa que ens ha de fer reflexionar. Reflexionar com a professionals del mitjà, perquè hem col·laborat en aquesta desgràcia i reflexionar com a societat. Els pretensiosos creuen que potser, quan acabi tot el relat, alguna cosa pot canviar. Els realistes, els experts, els que treballen de prop la violència masclista, es conformen amb què s'apliqui la llei. Tenim una bona llei en aquest aspecte. Però no s'aplica. I la Rocío és un exemple claríssim. Amb el que portem de relat està clar que l'Antonio David l'única cosa que ha fet és guanyar diners. I això, si hi hagués condemna, hauria de ser un agreujant. És un home que hauria d'estar a la presó per com ha destrossat la vida de la seva exparella i com a destruït la ment de dos nens innocents. Primer de tot haurien d'haver-li posat una ordre d'allunyament i de comunicació. I després, amb tot el que ha fet, hauria d'haver anat un temps a la presó, a reflexionar. Us sembla exagerat? Tant me fa. Els que ara no ho veieu clar us avanço que tot el que anireu descobrint en propers episodis us farà venir a les meves. No quedarà ningú que no se la cregui. 

En aquesta ordre d'allunyament i comunicació que hauria d'haver tingut Antonio David és on, en part, som responsables els mitjans de comunicació. En una parella normal, tallar la comunicació és potser una mica més fàcil. Però ell, tot i que hagués marxat a viure a Groenlandia, s'encarregava de tenir periodistes afins que feien la feina bruta. Vint anys patint una violència pública que l'ha fet embogir. Algú dubta encara que una dona en les seves circumstàncies vulgui deixar de viure? A mi em sembla desesperant. Clar que aquests dies, en el judici de la manada de Sabadell, on una noia de divuit anys va ser violada en grup, encara hi ha qui no se la creu. No obro aquest tema que em desespero!

És Telecinco qui està recomponent tota aquesta desgràcia de la Rocío Carrasco. Però, ah, clar, com que és Telecinco, li restem valor. Som així de classistes, que no podem ni reconèixer que estem davant d'un fet històric, que farà resituar a la premsa del cor. La violència que ella ha patit per part de l'Antonio David, s'ha vist agreujada per dos fets: ha sigut una violència pública i ha suposat un negoci molt rendible per una de les parts, la de l'Antonio David, òbviament. Tot això, ho fa molt més greu. Si li hagués propinat pallisses, hauria estat millor per poder demostrar-ho i parar-ho. Però aquesta tortura soterrada, ha portat a aquesta dona, a gairebé a perdre la vida. 

Ara quina és la solució? Doncs jo no tinc ni idea. Perquè encara al·lucino com aquest cas, de denúncia de la violència, desperta reaccions encara més violentes. En la meva vida professional mai havia rebut tant odi a les xarxes socials. La Carlota Corredera, que es mulla com poca gent i que no s'acomplexa en ser una abanderada contra aquesta xacra, ha hagut de desactivar els missatges a Instagram. Eren tant 'heavys', que ha preferit no llegir-los. Ens hauria de caure la cara de vergonya. En el cas de la Rocío, només hi ha dues maneres que ella deixi de patir: que l'Antonio David desaparegui o que ho reconegui tot, demani perdó i ajudi a recompondre la situació familiar. No passarà. Això últim no passarà. Lamentablement la Rocío, ella sí, està condemnada de per vida. Deixem de veure el que ens passa a les dones com una cosa secundària. Deixem de pensar 'pobre Rociíto, quina mala sort'. Fem alguna cosa, cony, que ens ho estan posant a la cara els de Telecinco i es quedem en l'escuma. Prou patriarcat!