Es podrien dir moltes coses de The Social Reckoning. La seqüela oficial-no oficial que Aaron Sorkin ha perpetrat després de l'èxit irrefutable d’una obra mestra com The Social Network –capitanejada fa setze anys per Sorkin i, sobretot, David Fincher– ha generat gairebé tant rebombori com ho van fer en el seu dia The Facebook Files, la investigació periodística del The Wall Street Journal que va revolucionar la manera en què molts enteníem la Meta de Mark Zuckerberg i en què es basa la cinta. És evident que setze anys després no es podia tornar a explicar la història de com un jove geni canviava per sempre el món amb una pàgina web nascuda del despit amorós –que després critiquin Taylor Swift. Que aquell Mark Zuckerberg que interpretava Jesse Eisenberg sembla un personatge místic del passat en comparació amb el fred, calculador, i gairebé alienígena Zuckerberg que hem vist els darrers anys. I es podria dir que continuar la saga vital i empresària del que s’ha convertit en un dels homes més poderosos del món és, hores d’ara, gairebé una imposició cinematogràfica. En aquest sentit, sempre a favor d'Aaron Sorkin, un dels pocs guionistes capaços de ficar el dit a la llaga i fer comprensible allò incomprensible que explica el món contemporani.

Es podria dir que la pel·lícula, d'entrada, no és tan dolenta com molts han deixat entreveure en les publicacions que, irònicament, han penjat a les xarxes socials. No és un excel·lent film, no li arriba ni a la sola de la sabata a la producció de Fincher i, a estones, entortolliga l’espectador en un oceà de tecnicismes que la fan feixuga, però no pas una mala pel·lícula. És evident que el pitjor enemic del Sorkin guionista sempre ha estat el Sorkin director: ho demostra la seva filmografia, des de la justa Molly’s Game a la fatídica Being The Ricardos. Un guionista encocat (com ho va ser durant gran part de la seva carrera), de personatges que no callen i que sempre tenen alguna cosa interessant o intel·ligent a explicar, que pensen molt més ràpid del que verbalitzen, que semblen haver-se fotut sempre dos o tres o vint ratlles, necessita d'un director que tingui el mateix ritme, la mateixa voràgine, el mateix sentit de la immediatesa. Sorkin és aquest tipus de guionista, però no és aquest tipus de director. I el que, en mans d’altri, hauria estat una astuta exploració del rol de Facebook en l’auge de l’extrema dreta i la radicalització de la població, resulta un telefilm dens i molt, molt lent.

Es podria dir també que intercanviar Jesse Eisenberg –que ara ha trobat fortuna, justament, com a director– per un Jeremy Strong que fa bandera del method acting és una pèrdua més gran que el comiat de Messi del futbol professional. Sobretot si tenim en compte les autèntiques històries de terror d’un set en què Strong (conegut pel seu gran paper a Succession) s’acollia a aquest mètode per maltractar tot aquell que se li apropava. Recordem que l’anomenat mètode és aquell pel qual l’actor no surt mai de personatge –una tècnica que ha servit a Daniel Day Lewis per guanyar un Oscar i que Kirsten Dunst va titllar, més que encertadament, de "quelcom que només es poden permetre els homes de la indústria". Dir que la tècnica d'Strong està profundament injustificada és quedar-se curt: el seu Zuckerberg és excessivament robòtic, buit de contingut, una imitació barata digna del pitjor gag del Polònia. Ja ha fet bé Eisenberg d’evitar reencarnar el paper que el va fer mundialment conegut. Però es troba a faltar massa la seva intel·ligent interpretació d’un personatge que, malgrat l’esperit Sherlockià, mantenia una mínima humanitat.

I es podria dir que Jeremy Allen White, que interpreta el guanyador del Pulitzer Jeff Horwitz, el periodista que va publicar els Facebook Files, Carmy-eja massa de nou. El seu llorejat paper a The Bear li ha guanyat una reputació fílmica que, de moment, no està sabent justificar. Si a Deliver Me From Nowhere podíem excusar que el seu Springsteen recordés perillosament al Carmy Berzatto de la sèrie d’FX, aquí es fa difícil justificar que un personatge tan a les antípodes del depressiu cuiner se li torni a assemblar tant. I Mikey Madison, que estrena el seu Oscar en la primera gran producció després d'Anora, no destaca en el paper de Frances Haugen, l’extreballadora de Facebook que fa d’informant de Horwitz. Ni tant sols quan Sorkin li regala, de franc, un moment Judd Nelson que fa tremolar –i no pas pel mateix motiu que a The Breakfast Club.

Es podria dir que Alexander Desplat ha escrit la banda sonora entre les pauses per dinar, amb un auricular posat, i la mirada distreta. I que els salts temporals del guió no tenen ni cap ni peus. I que el muntatge acaba caient en clixés absurds. I fins i tot que el final peca d’un patriotisme no d'estranyar en Sorkin –el patriota per antonomàsia, aquell que critica el seu país perquè creu en la seva autèntica grandesa– però del tot dissonant amb el to de la resta del film.

Però el que sens dubte hem de dir de The Social Reckoning és que arriba molt, molt tard. I no només perquè hagin passat cinc anys des d'aquell assalt al Capitoli nord-americà i aquelles publicacions distòpiques de Donald Trump animant els seus Minions d'ultradreta a destrossar una de les icones de la democràcia que tant estimen i tant defensen els estatunidencs. I tampoc perquè ningú menor de cinquanta anys utilitzi ja Facebook. Arriba tard perquè ja hem assumit l’amenaça. Arriba tard perquè ningú va condemnar, realment, l'algoritme pervertit de Zuckerberg ni la seva justificació neoliberal. Arriba tard perquè ja sabem que Instagram ens provoca trastorns alimentaris i tot i així pengem posts fent veure que no hem editat les fotografies; perquè sabem que Facebook és un caldo de cultiu de neonazis però encara hi entrem per recuperar amistats perdudes; perquè sabem que Whatsapp ens llegeix tots els missatges però encara enviem stickers a les persones que tenim assegudes al costat; i perquè sabem que Twitter en mans d'un piròman com Elon Musk és, probablement, més perillós del que ho va ser mai Facebook però ens informem a través de tuits d’origen dubtós sense repensar-ho.

The Social Reckoning arriba tard perquè ja ens hem passat aquesta pantalla de la distopia. I ara, el que ens preocupa, el que ens amenaça, no és només l'ànsia de Zuckerberg per fer més calés, per ser més notori, per esprémer encara més els seus usuaris. El que ens preocupa és que a aquesta amenaça li hem de sumar un altre terrorista de Sillicon Valley com és Sam Altman, que ha desfermat el Cerber de la intel·ligència artificial sobre una població que gaudeix veient vídeos de gatets que ballen, llegint resums fabricats per ChatGPT dels grans clàssics de la literatura, i reenviant-se imatges clarament editades d’un pallasso convertint-se en pingüí amb el missatge: "això és de veritat?".

Potser per això l'Artificial de Luca Guadagnino (que encara no té data d’estrena a Espanya) és la veritable seqüela –espiritual o no– de The Social Network, com ja apunten alguns crítics que l'han vista. Perquè no ens cansem d'enaltir incels de MIT a qui algun dia van deixar plantats i van decidir jugar a veure qui la tenia més llarga. Perquè la història s’està convertint en un autèntic qui-és-qui d'homes blancs heterosexuals que juguen a ser Déu esperant que donem les gràcies. És clar que la culpa no deixa de ser nostra per preguntar a ChatGPT com s’escriu "mandarina" i fer servir la Siri per saltar a la següent cançó a Spotify.