"Espanya té moltes històries d’amor enterrades sota terra. Hem de gratar perquè surtin a la llum", sentencia en el seu clímax emocional La bola negra, la pel·lícula dels Javis (Javier Calvo i Javier Ambrossi) que sembla un coet sense aturador. És la tesi enèssimament repetida d’un film que, passi el que passi a partir d'ara, ja ha marcat la història del cinema contemporani espanyol. Des de la seva sorprenent estrena al Festival de Canes, on el premi a millor direcció ja apuntava que aquest projecte tenia quelcom d’especial, la cinta de Movistar Plus que Netflix distribuirà internacionalment és la gallina dels ous d'or. No només s’ha endut el premi del públic al Festival de Cinema de Toronto les últimes hores, sinó que va camí de repetir triomf al Festival de Sant Sebastià. I els que en saben ja la situen de favorita en múltiples categories als Oscars. Aquest divendres arriba als cinemes i, amb la crítica espanyola dividida davant l'adaptació dels Javis de l’última obra –inacabada– de Federico García Lorca, la ferida encara sense suturar de la Guerra Civil es pinta de rosa amb un talent innegable.

I és que sembla que un cineasta espanyol no s'acaba de graduar del tot fins que no ataca la insuportablement vigent esquerda que encara marca el país. No és un autèntic cineasta qui no retrata la Guerra Civil; qui no explora la memòria històrica que la política no ha estat capaç de revisar encara ara, per molt socialista que sembli el present. Espanya exigeix als seus autors que recordin les històries dels seus avis per evitar caure en el mateix parany, però sembla que no espera el mateix d’aquells que lideren el país, perquè mentre Calvo i Ambrossi signen la darrera reivindicació dels republicans reprimits per la Falange Española, aquesta torna al carrer emmascarada de Vox amb total impunitat i milers de votants al darrere. I entre tota la runa emergeix una figura, celebrada i homenatjada però instrumentalitzada a parts iguals: la de Federico García Lorca, el poeta granadí assassinat per roig i per homosexual, i una obra inacabada que és un mirall en el temps d'una Espanya que no sembla tan llunyana.

La bola negra parteix d’aquest text homònim de Lorca però sobretot adapta la peça teatral La piedra oscura d'Alberto Conejero per situar l'espectador en tres línies temporals: la primera és la història del Carlos (Milo Quifes), un jove que l’any 1932 vol entrar a ser soci del Casino de Granada; la segona, i segurament la més interessant, és la de Sebastián (Guitarricadelafuente), un jove trompetista que l’any 1937 es veu arrossegat a lluitar pel bàndol nacional i ha de cuidar de Rafael (Miguel Bernardeau), un soldat republicà; i la tercera, i segurament la més prescindible, la de l’Alberto, un noi a qui el seu avi acabat de morir deixa un sorprenent llegat l’any 2017. La fragmentació temporal funciona per escriure paral·lelismes i vincles entre els tres homes protagonistes –tots tres homosexuals, tots tres reprimits a la seva manera. I aquí és on als Javis se’ls veu les costures: el guió és incomprensiblement explícit, remarcant reiteradament la temàtica com una insuportable gota malaia. Hi ha línies de diàleg tan evidents que sembla que tots dos directors hagin de sortir de la pantalla a agafar-te de la mà i tornar-t’ho a explicar: "ho entens, oi, que estem dient que aquests dos són gais i senten una passió irrefrenable? Ho entens, oi, que això en aquesta època estava prohibit i en el fons estem dient que ara també torna a estar en joc?". I és aquest abandonament de la metàfora –la poesia, la lírica que tant dominava Lorca i que ells mateixos homenatgen– que fa que la pel·lícula perdi força especialment en el seu segon acte, en què es fa feixuga de ritme i la llargada injustificada del metratge (dues hores trenta cinc minuts) cau sobre l’espectador com una llosa irrefrenable.

Però La bola negra no és el què. És el com. De memòria històrica, el cinema, en parla cada any –sense anar més lluny, la pel·lícula guanyadora del Gaudí l’any passat, Frontera, tornava a apel·lar-hi. D'històries d’amor prohibides n’hi ha per donar i per vendre. La bola negra, destil·lada a la seva essència, no és res més que un drama romàntic en l’embolcall d’una guerra crua. Però la visió dels Javis enlluerna tota la resta i gairebé maquilla els desperfectes –i en té uns quants.

Vagi per davant que servidora mai ha entès la furor pels Javis. No he gaudit ni amb La llamada, ni amb Paquita Salas, ni amb la molt coronada La mesías. El seu esperit Almodóvar Millennial, de dos joves de la jet set madrilenya erigits com els pals de paller d'una esquerra tan d’esquerres com ho va ser en el seu dia la movida madrileña –és a dir, de dretes– que vanaglorien l'Espanya kitsch i cutre provoca en mi un rebuig visceral impossible de confrontar amb la lògica i l'objectivitat. No he estat mai capaç de gaudir del gènere "Carmen Machi cridant" que destil·len totes les seves obres, tinguin o no a Carmen Machi –o, en aquest cas, a Lola Dueñas– cridant i insultant altres personatges.

La bola negra triomfa perquè s'allunya bastant de tot això. En molts sentits –en l'espectacularitat, l’exageració, la literalitat de tot plegat– és representativa del seu esperit com a directors. Però hi ha poc dels Javis disfrutons, en aquesta cinta. Quan més se li apropa és en la tercera línia narrativa, la que té lloc el 2017, i és quan més expulsada m’he sentit de la pel·lícula. Potser el seu propi drama romàntic rere les càmeres –eren parella sentimental però durant el rodatge ho van deixar– ha acabat supurant tristesa i foscor en el film, deixant enrere l'histericisme i la vulgaritat per donar pas a unes històries d’amor i desamor profundament delicades. El colofó final de tot això arriba al tràgic tercer acte de la pel·lícula –amb molta diferència el més sòlid–, un crescendo narratiu i emocional en què la poesia i l'al·legoria afloren més, que aconsegueix emocionar profundament amb la interpretació de Guitarricadelafuente de La nieve, la cançó que amb tota probabilitat estarà nominada a l'Oscar i segurament s'endurà el guardó.

L'última hora de pel·lícula explota amb l’ambició amb què Calvo i Ambrossi han anat pintant cada pla de la pel·lícula –el premi a direcció a Canes està justificadíssim– i és quan s'acaben d’arrodonir unes interpretacions meravelloses. Guitarricadelafuente (el nom artístic del valencià assentat a Barcelona Álvaro Lafuente) convenç com a protagonista melancòlic en què tot li passa per dins; Miguel Bernardeau es deslliga de les cordes restrictives de l’adolescència demencial d'Élite per demostrar que és capaç de ser alguna cosa més; Penélope Cruz es regala en el paper d’una cabaretera i Glenn Close és gairebé més un agraït cameo amb impacte sorpresa que un personatge treballat. Tots componen un elenc de personatges de poques paraules però sentits supradesenvolupats: tot són mirades, carícies, sensacions, confessions a mig dir i veritats que mai són del tot revelades. Pels eslògans que han de dir en converses, millor els silencis i els versos de Lorca.

El per què la cinta ha emocionat la crítica internacional i, en canvi, ha deixat freda i distant i fins i tot emprenyada l'espanyola –que normalment treu pit i es torna ultranacionalista quan brillen les seves estrelles– encara és un petit misteri. No és una pel·lícula atrevida, ni valenta, ni provocadora. Ben al contrari, és amable, pudorosa, i, a estones, fins i tot tradicional. Però potser la figura de Lorca encara molesta massa. "El pudor dels familiars de les persones importants de la seva vida ha dificultat una biografia honesta d’ell", assegura el personatge de Glenn Close. Potser sí. O potser segurament l'ombra del feixisme mai s’ha esvaït del tot a Espanya. El que està clar és que l’esquerra espanyola ha trobat en els Javis una arma amb la qual lliurar públicament una lluita de temes quedabien –al cap i a la fi, qui s’atreveix a dir avui dia amb el cap ben alt que no és una desgràcia que les restes de Lorca encara estiguin perdudes? De la seva hipocresia, festes madrilenyes que riute'n tu de Jay Gatsby, i amistats ja en parlarem un altre dia, si de cas. Quan no molestin.