Plataforma d’streaming busca nou heroi a qui esprémer. La notícia ha corregut com la pólvora: als bars no es parla de res més que no sigui com de bé ha caigut Anthony Gordon al Barça, la crisi migratòria a Ceuta, i els tres finalistes per ser el nou James Bond d’Amazon. La companyia de Jeff Bezos ja fa temps que anuncia un reboot del més icònic personatge britànic capaç de canviar de pell quan li roti sense espatllar-ne la continuïtat –amb el permís del Doctor de Doctor Who– i tot i que la maniobra provoca més calfreds que pensar en Frenkie De Jong tornar als entrenaments blaugranes, hi ha motius per a l’alegria.
Les travesses situen al podi tres actors britànics d’alt voltatge: Callum Turner, que més enllà de ser el Sr. Dua Lipa també és el protagonista de Masters of the Air i Eternity, entre altres; Jack O’Connell, excels recentment a 28 Years Later; i Jack Lowden, que més enllà de ser el Sr. Saoirse Ronan també és el River Cartwright de la que és una de les sèries més constantment excel·lents dels últims anys, Slow Horses, que ves per on tot just ara estrena sisena temporada.
En aquesta casa sempre hem defensat Slow Horses com el petit miracle que encara perdura. I sempre hem estat fidels soldats de Jack Lowden com a espia Milennial maldestre a qui volem que les coses sempre li vagin millor del que li van. Per tant, serveixi aquest article com una proposta formal perquè Lowden sigui, oficialment, el nou James Bond.
Això és així perquè, entre altres coses, la sisena temporada posa el seu protagonista en un aparador de somni perquè Lowden hagi de fer poca cosa més per guanyar-se el paper de tota una carrera. I, per tant, no seria honest encarar la crítica d’una temporada de televisió que, d’altra banda, és absolutament excelsa en tots els seus sentits, sense tenir en compte la seva funció com una genial prova de càsting de l’actor escocès.
Poca cosa es pot dir més de Slow Horses que no s’hagi repetit ja exhaustivament: que la seva perllongada existència és un oasi en mig d’un desert de contingut de streaming produït per plataformes que tallen les ales a les sèries abans de poder-se enlairar; en què les produccions triguen fins a tres o quatre anys a estrenar nova tongada d’episodis; en què els previously són més necessaris que una desmarcada de Raphinha a passada de Pedri.
És, amb molta diferència, la sèrie que més hàbilment ha sabut mantenir de forma constant la qualitat sublim al ritme al qual ho ha aconseguit: és de les poques sèries que recupera aquell esperit de deu temporades de vint-i-quatre capítols; que abans de produir la sisena temporada ja n’havia anunciat fins a la vuitena; que, a vegades, ha estrenat fins a dues temporades en un sol any.
Ja s’ha dit, escrit, argumentat, exposat en tertúlies i seccions radiofòniques i televisives que Gary Oldman no s’ho ha passat mai tan bé com fent del repugnant però intel·ligentíssim agent de l’MI5 Jackson Lamb, el líder d’un grup d’espies maldestres descartats dels serveis secrets britànics. I també ha quedat palès que la barreja meravellosa de thriller i comèdia de slapstick que ja s’originava als llibres de Mick Herron és digna no només de diverses nominacions a l’Emmy, sinó també de diversos premis. I, malgrat tot, la fita no deixa de ser envejable i lloable.
Aquesta sisena temporada (que s’estrena a Apple TV el 16 de setembre), per tant, no desentona. Ni tan sols el comiat de Will Smith (no el Will Smith en què esteu pensant), el seu showrunner, ha suposat un descens de la qualitat. Ben al contrari, l’equip s’ha marcat una de les millors temporades de la sèrie. I és en gran part gràcies al protagonisme del River Cartwright de Lowden i del retorn (molt poc encertadament spoilejat per la mateixa plataforma) d’Olivia Cooke en el paper de l’agent Sid Baker, a qui havíem vist per última vegada a la primera temporada amb un tret perillosament letal al cap. Tot plegat per explicar l’enrenou en què es veuen involucrats els membres de Slough House quan exagents del mateix equip comencen a aparèixer assassinats misteriosament. Una situació desafortunada que sembla emmerdar la líder de l’MI5 (Kristen Scott Thomas) i que també suposa el retorn del pare de Cartwright (un Hugo Weaving que torna a demostrar que fer de dolent és molt agraït).
I val a dir que, abans de veure la temporada, la consideració de Lowden com a nou James Bond pot fer curtcircuitar el cervell. Com ha de passar un actor de fer del pitjor espia del món a interpretar-ne el millor? La sisena temporada respon a la pregunta de manera absurdament evident: amb el carisma exuberant que exhibeix Lowden en aquests sis capítols i que, en anteriors ocasions, li ha merescut una nominació als Emmy. Sense sacrificar la seva faceta còmica, Lowden interpreta un Cartwright una mica més seriós, que es converteix en l’improbable ídol de la situació, que passa tota la temporada lluint un vestit de corbata tret directament de Savile Row i que té l’oportunitat de consolidar-se com un merescut heroi romàntic.
El rol no li és estrany –serà el pròxim actor a encarnar l’heroi romàntic per excel·lència: el Mr. Darcy de la nova adaptació de Netflix d'Orgull i perjudici. I com ja havia demostrat en anteriors temporades, té una facilitat admirable per incorporar comèdia en qualsevol espai –una qualitat que sovint ha mancat a l’agent 007 i que podria ser el gir perfecte per a una remesa d’aventures.
L’ajuda especialment acompanyar-se en pràcticament totes les escenes d’Olivia Cooke, que en els tres-cents anys que passen entre temporades de House of the Dragon ha trobat un momentet en la seva collada agenda per tornar a la sèrie de la qual havia desaparegut de manera massa prematura. Tots dos ja van evidenciar tenir una química que traspassava la pantalla en les comptades escenes que compartien a la primera temporada, però amb el beneplàcit de les novel·les, tant els intèrprets com els guionistes han tingut clar que l’essència d’aquesta sisena temporada passava per la seva trama romàntica. És, amb molta diferència, un dels punts forts que enalteix la temporada.
Lowden i Cooke són dos dels MVP d’una temporada en què Gary Oldman continua en estat de gràcia, tastant nous snacks de manera impossiblement fastigosa i deixant en ridícul tothom amb qui comparteix pantalla. Kristen Scott Thomas gaudeix d’un protagonisme implacable gràcies a una trama en què la seva Taverner comença un descens a les tenebres de difícil escapatòria. I la resta dels “cavalls lents”, tot i no estar en primera plana, demostren ser més que capaços de sustentar una narrativa cada vegada més afilada, tant pel que fa a l’acció com la comèdia. Tant, que els sis capítols es fan injustament curts.
Només Déu dirà –o, en aquest cas, la productora de Bond Barbara Broccoli– si Jack Lowden acabarà l’any apareixent al fons del canó d’una pistola mentre sonen uns acords massa familiars o si li guanyarà la partida Callum Turner, amb el seu gairebé metre noranta d’alçada i cara d’aristòcrata britànic de l’època victoriana. Aquí, la victòria de l’escocès se celebrarà com una Champions. Però, si no, sempre ens quedarà el seu River Cartwright, que ha fet del ridícul un esport olímpic.
