«El director»: una pel·lícula arriscada sobre un periodisme que no existeix

Sèries i pel·lis

«Com a producte cinematogràfic, aprova amb bona nota. Com a producte periodístic, no passa el primer tall. El llibre de Jiménez és una delícia addictiva, però va patir els mateixos escrutinis. La valentia de fer pel·lícules així és també la d'assumir crítiques com aquesta»

Publicat el 20 de novembre de 2026 a les 06:44

El periodisme, en cinema, pateix sempre del mateix mal: és romàntic per definició. La pantalla gran ens brinda històries sobre corresponsals de guerra, redactors bregats amb els seus caps, lluitadors contra el poder que esmorzen un cafè en una gasolinera abraçats a la seva maleta de mà (i ara, al seu portàtil), caçadors incansables d'aquest concepte horrorós que és La Veritat™. El romanticisme és potent. És necessari. Però a vegades és traïdor. Sense ell no podríem somiar, però amb ell no podem sinó enganyar-nos sobre la veritable situació de la professió. I la ficció audiovisual, ens agradi o no, juga a una altra disciplina diferent de la de l'ofici periodístic. El director, de Dani de la Orden, neda en aquestes dues aigües.

El cineasta català deixa enrere la seva obra mestra Casa en flames (tothom espera amb ànsia la seqüela) per endinsar-se en una espècie de thriller periodístic que adapta el llibre homònim de David Jiménez, qui va ser director d'El Mundo durant un any. Repartiment estel·lar, carregat de talent català, i una història que des dels primers minuts veus que arriba amb dues etiquetes molt clares. La primera és indubtable: es nota, moltíssim, com ha costat parir aquesta pel·lícula. Els esculls judicials, polítics i d'aprovació del guió per a certes situacions. Malgrat que hagi adaptat un llibre, el cinema magnifica una història que en altres disciplines narratives podria quedar en un segon pla. És de valorar el driblatge de producció que es veu des d'un primer moment.

La segona etiqueta, però, era prescindible: l'enfocament. David Jiménez és una figura imponent en l'actualitat mediàtica de l'estat espanyol, des d'una postura alternativa. A través dels seus projectes aconsegueix incidir en l'actualitat i aparèixer en el dia a dia de milions de ciutadans. Entrevistes, converses, articles... Tot allò que va poder fer després de la seva sortida a empentes d'El Mundo, que havia estat la seva llar durant dues dècades. L'enfocament d'El director és de col·locar-nos Jiménez com una espècie de màrtir de la llibertat periodística. Com un màrtir de la corrupció (del Partit Popular, en aquest cas) i del poder intrínsec que mou els fils des de l'ombra a l'Estat. 

És un enfocament perfectament comprable per a una ficció cinematogràfica. Però és una perversitat des de la perspectiva periodística. Per tant, El director es converteix en un exercici interessant de debat moral, ètic i artístic sobre un ofici en constant decadència. Si ens ho agafem així, podem extreure'n quelcom positiu. La problemàtica, però, és que la pel·lícula arriba a una setmana de la celebració de les eleccions espanyoles més polaritzades de la història. Problemàtica o circumstància favorable, depèn com ho vegin els potencials espectadors. 

El joc d'equilibris i de poders

De la Orden sap fer atractiva la pel·lícula des del primer moment. En una barreja de cròniques televisives reals (des d'Antonio Garcia Ferreras al Telediario de TVE), el cineasta col·loca l'espectador una dècada enrere. No és fàcil, si tenim en compte a quina velocitat viatgem en l'actualitat. Les decisions artístiques i visuals són adequades pel que es vol buscar: una verticalitat en la narrativa, una capacitat de situar bé els protagonistes entre "els bons", "els irregulars" i "els poderosos". Perquè no hi ha dolents, com a tal. Hi ha somriures i frases sibil·lines. 

David Verdaguer fa un bon paper com a director de diari romàntic i honest. Però no hi ha cap periodista, en actiu, jubilat o en formació (esperem) que sigui capaç de veure-hi una rectitud tan perfecta com la que professa el nostre protagonista. El director és una gran història sobre periodisme. Però és un periodisme que no existeix en el sentit que ens busca exposar el film. Un cop superat aquest escull en les formes, el fons de la pel·lícula aguanta i és necessari. Perquè les bones històries poden tenir més de dues capes. En poden tenir cinc, set o dotze.

  • David Verdaguer i Alberto San Juan, a «El director»

El director és una segona pedra (la primera va ser El reino de Rodrigo Sorogoyen) en aquesta necessitat de gaudir d'històries cinematogràfiques sobre l'actualitat política de l'estat espanyol. La pel·lícula és un recordatori sobre molts esdeveniments que sí que van passar (els moments amb Jorge Fernández Díaz, interpretat per un gran Fernando Cayo, o la meravellosa Carmen Machi fent de Soraya Sáenz de Santamaria sobre les pressions i càstigs del govern de Rajoy a la premsa) d'un moment polític molt delicat del segle XXI. Especialment amb l'independentisme català. Com es cuinaven informacions, de manera interessada, contra persones com Xavier Trias. 

Les pinzellades del guió, a càrrec de Michel Gaztambide i Alejandro Hernández (no hi ha la mà de De la Orden en aquest projecte), en petits moments humorístics, humans o familiars, aconsegueixen vestir de certa proximitat la figura del director d'El Mundo en aquell període. Però sota el paraigua del mateix Jiménez, curiós seria que ell s'hagués destripat en una pel·lícula que l'adapta a si mateix.

Sí que és veritat, però, que la pel·lícula aconsegueix maximitzar la sensació que la figura del director queda desencaixada en tots aquests escenaris del poder on encara es pot fumar en interiors, cada moble podria pagar mensualitats d'un pis de lloguer al centre de Barcelona i cada conversa es fa amb llum molt baixa, de manera pausada i plena de símils. O en el gran despatx d'un banquer, a plena llum del dia, tancant en deu segons de rellotge el nou finançament del diari. Verdaguer és una tria excel·lent per a un personatge naïf que xoca contra els murs de l'establishment. Si t'acompanya aquest repartiment de luxe, encara millor.

No és «The Newsroom», però no defuig de les clavegueres

La caiguda en picat de la il·lusió per fer bon periodisme queda plasmada en la cara d'un David Verdaguer que ens ven David Jiménez com l'ingenu periodista insubornable que ha d'empassar-se tots els procediments del poder i descobrir, a poc a poc, com funcionen les clavegueres de l'estat espanyol. "Com és que ningú va dir res?", respon, després que el tresorer d'un partit (tothom es pot imaginar en quin bár sopen) es posi a fer un discurs molt populista sobre els beneficis de la corrupció, les cadenes de favors i l'estructura de clavegueres de l'Espanya més castissa. 

Encara que el llibre i la pel·lícula mostren les lluites internes de poder d'El Mundo, quina és la seva propietat i el paper d'El Cardenal, l'editor (sempre immens Alberto San Juan), per un moment vaig creure que el rotatiu madrileny era un mitjà progressista i que en cap cas havia publicat, també amb Jiménez, informes fets per la claveguera policial.

Es defensa la història d'aquell rotatiu que va combatre els GAL de Felipe González i ara es veu "arrossegat" a fer favors a la Moncloa de Rajoy. També passa factures, escenificades en la figura del Cardenal, que sempre pensa en les vendes i la viabilitat econòmica. Sempre confabula amb veu càlida i bones maneres. La relació més interessant del film, però, és la del personatge de Willy Toledo amb Verdaguer. La fina línia entre un periodista que pot caure bé a l'audiència en un primer moment i, després, a poc a poc, anar-se desfent com un terròs de sucre a la llet calenta. 

 

  • Un moment del rodatge

Encara que tots els amants del periodisme cinematogràfic buscaran en el seu record el The Newsroom d'Aaron Sorkin, El director no va cap a la mateixa direcció. Tampoc ho busca. Però sí que denota certa intenció de ser honesta amb les seves creences: en el bon periodisme, encara que sigui il·lustrat; en la denúncia de certes pràctiques corruptes a l'estat espanyol i en la defensa d'una honestedat escassa en una professió plena de serps. Especialment en aquesta part més poderosa i centrifugadora de Madrid. 

El director és una pel·lícula arriscada i atrevida. Apareix en un moment de màxima tensió política, en campanya electoral i amb el cinema espanyol assenyalat pels sectors conservadors. És una pel·lícula que radiografia una realitat des d'un prisma romàntic, alterat, pràcticament irreal. És una gran lliçó periodística que ens arriba des d'un rotatiu i d'una figura que no tenen gaire legitimitat per alliçonar ningú.

Com a producte cinematogràfic, aprova amb bona nota. Com a producte periodístic, no passa de la primera edició. El llibre de Jiménez és una delícia addictiva, però va patir els mateixos escrutinis. La valentia de fer pel·lícules així és també la d'assumir crítiques com les que signem des d'El Món de la Tele. 

Escull El Món de la Tele com la teva font preferida de Google