"Totes les màquines es poden trencar". Farem bé de recordar això el proper 29 de novembre quan ens cridin a les urnes per enèssima vegada, amb l’amenaça d’un futur regentat per una extrema dreta que s’escampa per Europa com un incendi forestal amb escassos tallafocs. El lema és el motor que propulsa endavant una nova entrega de la saga The Hunger Games: Sunrise on the Reaping, la història del borratxo Haymitch Abernathy, el mentor de la protagonista Katniss Everdeen i únic conegut supervivent dels Jocs de la Fam del Districte 12. Deia Suzanne Collins, l’escriptora dels llibres que van marcar una generació i que van donar pas a la febre dels móns distòpics a la literatura juvenil, que només tornaria a agafar la ploma i endinsar-se en aquest món si tenia alguna cosa nova a explicar. I vaja si té alguna cosa a explicar. Un planeta regentat per l’autoritarisme li ha estat prou metxa per encendre el foc –sobretot ara que el jovent viu més segrestat pels missatges d’odi dels influencers d’ultradreta que per les novel·les. Perquè The Hunger Games va inspirar una generació a ser inconformista, a rebel·lar-se contra l’autoritat injusta i desigual, a mai acceptar un líder totalitari en uns Estats Units de negres i blancs tan marcats que encara no coneixien dos mandats de Trump. I en plena eufòria de la presidència d’Obama, alentar els joves a lluitar pel seu futur semblava un salvaguarda, no pas una crida a la lluita.
Ah, com han canviat els temps.
Si, en el seu dia, vaig criticar l’anterior preqüela de la saga, The Ballad Of Songbirds And Snakes, pel seu escàs contingut polític en un moment en què no anavem precisament sobrats de lliçons d’ètica i història, Sunrise on the Reaping corregeix tots els errors. Francis Lawrence torna a asseure’s a la cadira de director (com ja ho ha fet amb pràcticament totes les anteriors entregues de la saga) per traspassar a la gran pantalla la Rogue One particular de l’univers de Collins: Haymitch, de setze anys, acaba sent escollit per participar en els jocs, i aviat descobrirà que la seva supervivència no és l’única cosa en joc sobre l’arena –sinó que s’erigirà com la primera espurna d’una flama de rebel·lió que culminarà dècades després. Els seus Jocs no deixen de ser una excusa per explorar els inicis d’una revolució social que sabem que acaba enderrocant un govern corrupte d’un estat autoritari, i ja en el llibre resultava fascinant com Collins aconseguia escapolir-se de la repetició (com a Ballad of Songbirds and Snakes, els Jocs són pràcticament anecdòtics) per construir una història que es fixava en un altre punta de llança del poder feixista: la manipulació del relat.
Les anteriors entregues apuntaven a aquesta evidència –de fet, la tercera i la quarta entrega es basen en la influència i importància de la propaganda, els missatges i la comunicació en l’esperonament d’una rebel·lió que fa anys que es cuina. Sunrise on the Reaping posa, però, el dit a la llaga més bé que mai, en un moment en què la confiança en les imatges i la informació està a mínims. La intel·ligència artificial, les fake news, la vigilància constant a través dels aparells digitals que s’han convertit en indispensables en la nostra vida: els estris que fa servir el feixisme fins i tot emmascarat de democràcia. La segona preqüela de The Hunger Games insisteix insaciablement en aquest control amb la plena i evident intenció –i no per això menys necessària– de fer despertar una generació que conviu amb el digital des del bressol. Una història de supervivència, d’heroicitat, de fallar en els primers passos per donar pas a una victòria que no saps si veuràs mai –i aquí em ve al cap sempre Andor, amb aquella línia de diàleg que quedarà per a la posteritat serièfila ("Vaig renunciar a la meva vida per un alba que mai veuré")- que tota la generació que ara creix sense esperança ni objectiu necessita sentir.
La pel·lícula és –en gran part per aquesta intensa càrrega sociopolítica– la més emotiva de les quatre preexistents. Però la seva emotivitat la porta a l’extrem Joseph Zada, encarregat d’encarnar la versió jove del personatge de Woody Harrelson, que es projecta amb aquest rol com una talentosa estrella jove. És, sens dubte, el millor pilar sobre el qual sustentar el film; un actor de cap a peus que carrega amb el pes narratiu i poètic de la pel·lícula –que no és poc– amb la facilitat que només obtens amb el talent innat. És en la seva passió, la seva perseverança, i la seva tragèdia on la cinta aconsegueix brillar per sobre de les altres. La tasca era majúscula i l’ha assolit a la perfecció.
S'ajuda d’una veterana –malgrat la seva curta edat– com McKenna Grace, una Maysilee Donner que al llibre tenia un protagonisme que la pel·lícula no ha sabut adaptar amb honors, tot i que el sacrifici és lògic per la gran quantitat d’història que es necessita explicar i que –els fans del llibre poden estar tranquils– s’adapta amb mestria. I qui més destaca és, per a sorpresa de ningú, els grans veterans del noble art de la interpretació: Ralph Fiennes, un president Snow que poc s’assembla a Donald Sutherland i a Tom Blyth però resulta igual de llefiscós i odiós; Jesse Plemons com un jove Plutarch Heavensbee que no només s’apropa perillosament a l’encarnació de Phillip Seymour Hoffman sinó que de seguida es corona com un dels MVPs de la funció; Kieran Culkin, que s’ho passa massa bé fent de Ceasar Flickerman; Elle Fanning, poc aprofitada com la idealista Effie Trinket; i Glenn Close, que mentre esperava que la maquillessin per interpretar la malvada Drusilla Sickle es memoritzava les rèpliques de La bola negra en castellà. Tots plegats arrodoneixen una pel·lícula de personatges valents que posen la vida en risc per superar unes adversitats gens naïfs.
Se li suma, a més, que el film està fotografiat amb intenció –quelcom que hauria de semblar garantit però que s’ha convertit en una excepció en l’era de la imatge grisa mal construïda– i que la banda sonora de James Newton Howard (el responsable també de les anteriors) acompanya sense destacar per sobre de l’escrictament necessari.
"Totes les màquines es poden trencar". La promesa planeja sobre el film com també ho fa l’altre missatge imparable: "No deixaré que pintin els seus pòsters amb la meva sang". Valdria més que ens ho gravessim a foc. Per sort –i per improbable que sembli en altres països menys afortunats arreu del món– encara no hem viscut un col·lapse absolut que ens hagi abocat a la crueltat d’uns Jocs de la Fam. Per sort, només hem començat a tastar la primera sang de l’espectacularització del patiment. Per sort, la història és cíclica i el pèndol sociopolític és llarg i incansable, i si alguna cosa ens demostra el passat és que és tan probable de repetir-se com ho és el futur d’arribar. Encara hi som a temps: encara podem rebentar una arena, atravessar amb una fletxa el feixisme, i deixar a l’ira del poble la justícia dels que prediquen el terror.
Are you, are you coming to the tree?

