Poques plomes tan esmolades hi ha en el món de la dramatúrgia contemporània com la de l’irlandès Martin McDonagh –tant al teatre com a la gran pantalla, el guionista s'erigeix en un d’aquells pocs que mereixerien que els seus guions s’emmarquessin, un darrere l’altre, al Louvre. I això, en l’era de la doble pantalla, de la manca de coneixements per llegir entre línies, i en què la comprensió lectora sembla escassejar arreu del món, és gairebé un miracle. Perquè, per sort, encara queden uns pocs bastions entestats a enderrocar la prevalença de les narracions sospitoses d’haver estat escrites per ChatGPT, que tracten l’espectador de curt, i que es resignen a explicar històries poc arriscades per por de ser titllades de wokisme. I no anem precisament sobrats de McDonaghs, Thomas Andersons i Bakers.

Amb la seva nova pel·lícula, Wild Horse Nine, el director es refà –a parer meu– de l’aigualida estrena del seu anterior film, The Banshees of Inisherin –que mancava lleugerament la brillantor habitual dels seus textos– i torna a encarar-se amb allò que millor fa: l’exploració de l’amistat masculina. Una premissa la qual sempre torna, com ja va fer precisament a Banshees i com va demostrar dominar a una de les seves millors cintes: In Bruges. Fanàtics del film de Colin Farrell i Brendan Gleeson, esteu de sort: Wild Horse Nine és la seva meravellosa evolució natural. Juga amb els mateixos ingredients: aquí, Sam Rockwell i John Malkovich són dos agents de la CIA dels anys 70 que viatgen a l’illa de Pasqua just abans de la crisi política a Xile en el que sembla ser un viatge turístic. Però com passa habitualment a les pel·lícules de McDonagh, el que comença sent la història de dos personatges matant l’aranya a l’espera d’algun objectiu que la mateixa cinta amaga a l’espectador fins ben entrada l’hora de la pel·lícula, acaba sent una profunda reflexió sobre la vida, l’amistat, l’orgull i la mort. Malkovich és un prominent agent que pot o no haver estat implicat directament en l’assassinat de John F. Kennedy, i Rockwell és el seu únic amic al món. A partir d’aquí, deixo al lector les seves pròpies conclusions sobre el clímax emocional de la pel·lícula. 

Com també passava a In Bruges –en què dos assassins a sou mataven el temps mentre esperaven instruccions després de cometre un error durant una feina– Wild Horse Nine se sustenta en dos personatges de qui, en teoria, l’espectador no s’hauria d’enamorar amb la facilitat amb què ho acaba fent. Malkovich –que comença a sonar fort com el gran favorit a l'Oscar– és un vell de tornada, de mentalitat carca de dretes, sobre el qual pesa una amenaça vital que el sentencia i una llosa encara més indefugible: la culpa. "Creus que hi haurà nazis al cel?" li pregunta en una escena al personatge de Rockwell. "Tu ets cent vegades millor que un nazi", li respon ell. És la personificació ideal d’una masculinitat antiga que la societat ha mirat de superar; l'avi entranyable a qui t’estimes malgrat deixar caure algun comentari homòfob i masclista al dinar de Nadal. Malkovich s’hi troba molt a gust, i aconsegueix arrodonir-lo amb un dramatisme íntim que es fa especialment evident a l’última mitja hora de la pel·lícula, en què McDonagh aconsegueix veritablement emocionar.

El seu contrapunt és Sam Rockwell, que, acostumat els darrers anys a ser el personatge estrident, estrambòtic, boig, aquí es retroba com l’straight man que tot bon duo còmic ha de tenir –el seny a la rauxa de Malkovich. Rockwell està contingut i estranyament li funciona, perquè continua fent ús de la seva millor arma: les expressions facials i les infinites tonalitats de les seves rèpliques. La química de tots dos és tan palpable com ho era la de Farrell i Gleeson (en totes dues pel·lícules que protagonitzen), i quan el pes emocional de la pel·lícula aterra sobre l’espectador, és la seva construïda intimitat la que et placa al seient.

És clar que res d’això té sentit sense un guió –el punt fort de McDonagh, pel qual ja hauria d’haver guanyat l’Oscar el 2017 amb Three Billboards Outside Ebbing, Missouri– que barreja a la perfecció el patetisme, l’humor negre, la crítica política i l’emotivitat com el que dibuixa a Wild Horse Nine. El clima polític al Xile dels 70 és un aparador perfecte per fer de mirall amb la situació actual: el clima de revolta, la falsa victòria, la promesa d’un futur millor que no sempre es dona. És una mirada tant cínica com esperançadora, tant freda com punyent i realista. És el teló de fons ideal per explicar una dinàmica que a McDonagh interessa moltíssim: la de dos protagonistes que haurien de tenir preocupacions més grans que les absolutament planeres i domèstiques que acaben tenint. A l’irlandès li encanta explorar homes amb càrregues polítiques i socials indestriables de la seva personalitat, però que acaba destil·lant a les necessitats més bàsiques humanes: ser estimats, ser recordats, ser respectats. McDonagh és expert a situar-se en el punt més realísticament arriscat i compromès en què es poden trobar dos personatges de la talla per despullar-los d’allò amb què altres guionistes menys intel·ligents els vestirien: en lloc de situar dos assassins a sou en mig d’un atemptat, els fa esperar en una ciutat desconeguda; en comptes d’empènyer dos agents de la CIA al cop d’estat que destrona Allende, els envia de turisme a veure els caps gegants de l’illa de Pasqua. Malkovich i Rockwell neden en les seves aigües amb mestria; són dos actors que semblen fets per les enginyoses, eloqüents i hilarants línies de diàleg sobre les quals McDonagh estructura les seves històries. De fet, Rockwell n’és ja un veterà, de les seves obres.

Encara és aviat per saber si McDonagh s'endurà el merescut Oscar a Millor guió que l’Acadèmia li deu des de fa anys, i si Malkovich també acabarà guardonat per un paper que li encaixa a la perfecció i amb què referma el seu talent còmic i dramàtic. El que és clar és que Wild Horse Nine, amb la seva enèsima exploració de l’amistat masculina en l’època de la deconstrucció, dels homes que ploren amb orgull, dels matxirul·los que es desfan, a empentes i rodolons, dels seus embussos sentimentals, és un triomf absolut. Si més no perquè la fascinació de McDonagh per allò que ens fa humans sense caure en el sentimentalisme i el melodrama demostra que encara queda molta feina per fer. I que si la fem amb sentit de l’humor, encara millor.