Les sèries et poden deixar orfe. I això que en el panorama actual, farcit amb propostes que van des de xefs amb depressió que lluiten contra el trauma personal a la cuina, a mexicans revolucionaris en una galàxia molt lluny d’aquí, i fins a oficinistes que no recorden qui són fora de la feina en l’exercici anticapitalista més bèstia de la ficció televisiva dels últims 10 anys, cada ovella pot fàcilment trobar la seva parella. En el bufet lliure infinit en què s’ha convertit la producció de la petita pantalla, costa no trobar una sèrie que satisfaci totes les necessitats de cada individu. I més tenint en compte que l’algoritme ens coneix millor que les nostres parelles. I, tot i així, alguns fa temps que som orfes d’una història i d’un personatge molt concret.
El de Sherlock. El de l’obra mestra de Steven Moffat i Mark Gatiss que l’any 2010 va explosionar a la BBC i va convertir-se en un fenomen fora de sèrie –hehe. El de House, aquell metge inspirat en el Holmes de Conan Doyle que sempre sabia que cap de les malalties dels seus pacients era Lupus, sinó un diagnòstic molt més impossible d’establir, i que tractava els del seu voltant com uns autèntics inútils. Per a tots aquells que aquesta última dècada heu trobat a faltar el personatge mesquí, antisocial, inhumanament intel·ligent i misantrop: l’enhorabona. Netflix ha omplert el buit amb Department Q (estilitzada com Dept. Q), la sèrie basada en les novel·les daneses de Jussi Adler-Olsen i que té com a protagonista un Matthew Goode que reuneix totes i cadascuna d’aquestes característiques.
Goode és Carl Morck, un detectiu anglès establert a Edimburg que, després de viure una experiència traumàtica tot just començar la sèrie, es converteix en l’encarregat d’un departament creat especialment amb l’objectiu de resoldre casos oberts de fa anys. L’acompanyarà un refugiat sirià, Akram Salim (Alexej Manvelov), amb un passat que pot o no tenir a veure amb ser un agent de policia en un país en perpetu conflicte bèl·lic. A través d’aquests particulars Sherlock i Watson, la sèrie s’endinsa en la desaparició pública d’una dona que sembla amagar molts més misteris dels que es s’intueixen a primera vista.
Malgrat la premisa aparentment trillada i exhausta –no deixa de ser una sèrie de policies, per més ben feta que estigui–, la sèrie sap reconèixer les virtuts del seu gènere. Sap que el seu punt fort és el misteri, astutament filat i dosificat en els capítols per mantenir l’atenció i la tensió de l’espectador, però que sens dubte el seu tret distintiu són els protagonistes. Goode és un agent implacable, que arrossega un trauma gran que ha de desenvolupar en una turmentosa relació amb la seva igualment brillant psicòloga (Kelly Macdonald), que sempre va un pas per davant de tothom i que n’és plenament conscient. És l’arquetip de protagonista que fàcilment pot ser tan fred i distant que es converteix en insuportable –que, sense un bon carisma i un talent innat per insultar amb gràcia, cau malament i fa que la sèrie sigui del tot insostenible. Goode, un actor infravalorat però que sempre resol els papers amb discreta i brillant eficàcia, aconsegueix navegar a la perfecció la fina línia ajudat per un humor britànic fi i elegant. És la darrera mostra que els Sherlock de torn, els Doctor de Doctor Who, els House, els Mentalistes ens fascinen –el perquè ja és una qüestió per un altre dia.
La seva principal parella de ball, el Watson no oficial de Manvelov, és el contrapunt clàssic però efectiu que necessita la sèrie, amb un talent excels per donar rèpliques seques i farcides d’ironia. El repartiment coral l’arrodoneixen grans intèrprets com Kate Dickie, Chloe Pirrie, Leah Byrne, Jamie Sives i la ja esmentada Macdonald, que conformen un dels elencs amb més gràcia i química del gènere.
Evidentment, aquestes peces del puzzle no tenen sentit sense una trama ben estructurada, amb un misteri prou atractiu i disposat a explicar alguna cosa més enllà del crim. En aquest sentit, Dept. Q aconsegueix sorprendre i despistar prou l’espectador perquè la resolució del crim no sigui excessivament evident i, per tant, avorrida. L’ajuden el joc de paral·lelismes i el muntatge trampós, sovint utilitzat en aquestes narratives –i, sinó, que li diguin a The Silence Of The Lambs– però sempre especialment efectiu. I el resultat és un thriller convincent que et pots berenar en una tarda. Netflix en estat pur.
I als amants de les novel·les que ja n'han fet de les seves a les xarxes socials, assenyalant amb el dit que com a adaptació de la novel·la la sèrie és fluixa, injusta, innecessària (perquè ja se’n van fer adaptacions cinematogràfiques daneses), un apunt: no totes les adaptacions han de manllevar paraula per paraula el seu text original. De fet, la gràcia de les adaptacions, és donar una volta al producte preexistent. Calcar a la perfecció el que ja s’ha fet –segurament amb més traça– és l’estratègia Disney, la que no funciona i arruïna una factoria que destacava per l'originalitat. Dept. Q no combrega amb el mateix to que les novel·les predecessores, i això és positiu: és el que la fa singular, diferent, fresca i interessant. És el que enganxa i atrapa. És el motiu pel qual val la pena recomanar-la. La sèrie no és un misteri nòrdic –i mira que els nòrdics els fan bé–sinó que beu del sentit de l’humor de Slow Horses –i de part de la seva premissa–, del to divertit de Sherlock, de l’astúcia de House. És el seu propi món, i un que ha sabut crear amb plàstica perfecció.
I per tots aquells que els darrers anys hem trobat a faltar un personatge a qui a la vida real partiríem la cara, però a la ficció petonejaríem, Dept. Q ens ha donat exactament la nostra merda.
