És difícil asseure's davant d'una pantalla IMAX a punt de veure la nova peripècia de Tom Cruise i no sentir que la vida val la pena viure-la. És el que el boig de Hollywood ha aconseguit com a President de les Pel·lícules™: la sensació exhilarant que el que estàs a punt de presenciar serà un abans i un després en el que coneixem com el cinema. Potser aquest efecte no és res més que el dany col·lateral de la seva rentada d’imatge –una que als noranta i dos mil estava força corrompuda per la creença en la Cienciologia i per les relacions amoroses turbulentes– o potser simplement a partir dels 40 anys Cruise va fer prou calés i carrera per deixar anar l'animal que sempre ha portat dins, però el cas és que les seves produccions són sinònims de diversió, d’entreteniment d’autor, i de la insaciable sensació que no saps com no s’ha matat ja a mitja escena d’acció.
L'última entrega de Mission: Impossible, amb què Cruise s’acomiada de la saga que va començar fa trenta anys sota les ordres de Brian De Palma, no podia ser menys. La seva primera part, Dead Reckoning –que després va canviar d’estratègia de màrqueting i es va deixar d’anunciar com a mitja part, sinó com una història sencera, tot i que clarament és només una primera meitat– va omplir titulars amb una de les acrobàcies més perilloses que s’havien gravat mai a la gran pantalla. Era difícil superar una primera part farcida de seqüències d'alt voltatge, per molt que la resta de la pel·lícula fos diluïda i estigués excessivament dilatada.
The Final Reckoning no només carregava amb aquest pes, sinó també el d’haver de concloure 30 anys de redimensió del gènere. I ja sabem que una retirada digna és pràcticament impossible d’aconseguir. El director Christopher McQuarrie i Cruise –duet inseparable en els últims quatre films, i ara ja un tàndem tan icònic com inseparable de Hollywood–, malauradament, no ho aconsegueixen: dibuixen una pel·lícula divertida, satisfaent, fidel als seus personatges, amb revolts d’acció que et deixen amb la boca oberta i la tensió al cos, però desafortunadament irregular.
El film recull el testimoni de l’anterior, amb Ethan Hunt encarregat amb la nova (i vella) missió –si és que tria acceptar-la– d’acabar amb la malvada intel·ligència artificial anomenada "Entity", que està perpetrant el caos al món i vol acabar amb la raça humana prenent el control de les forces nuclears dels grans països. Un punt de partida més de ciència-ficció que no pas de thriller d’espies, però ja sabem que Mission: Impossible ha acabat evolucionant en una tesi messiànica sobre el destí que no tenim més remei que comprar-li.
El seu principal problema, com acostuma a passar amb les cintes que tenen l'audàcia de durar més de dues hores –aquesta en dura gairebé tres– és el metratge. Ni Tom Cruise en gravetat zero penjant d’una avioneta invertida o explorant un submarí a profunditats insòlites són peces prou contundents per justificar que, en total, el capítol final de la saga duri tant. Per molt que donin un nou significat al concepte "la màgia del cine", i estiguin executades amb precisió d'orfebre. La pel·lícula se’n ressent sobretot en les escenes de diàleg expositiu, que són insofriblement pausades i inexplicablement carregades d’explicacions impossibles d’entendre. Una recepta pel desencert rítmic i per acabar amb un resultat lleugerament feixuc. I el regust amarg que deixa és que amb una bona retallada de guió i una mescla entre les dues parts per fer un únic film conclusiu, la saga s’hagués resolt molt més eficaçment.
Tampoc ajuda al metratge ni tampoc a la trama que, en un intent d'autohomenatge als 30 anys d’història, la pel·lícula faci ús excessiu dels flashbacks i els muntatges nostàlgics. Per ser una pel·lícula que critica –tot i que molt, molt, molt superficialment– els perills de la intel·ligència artificial i dels algoritmes, cau en algunes de les trampes barates de les "pel·lis-algoritme" –llegiu: les Marvel i les Star Wars. En un exercici incomprensible de nostàlgia, The Final Reckoning es desenvolupa sobre un tel teixit de referències constants a capítols anteriors de la saga, picades d’ullet a altres personatges que havien quedat en anècdota: un recurs clixé, tronat, que fa un trist servei al film. La cinta no confia en la memòria dels espectadors, dels fans que l’han seguit durant gairebé tres dècades, i sent la necessitat de farcir cada línia de diàleg amb un record visual que entorpeix el ritme narratiu. I la tàctica prova redundant per qui ha fet els deures i ha remirat les vuit pel·lícules abans d’arribar a aquesta, i confusa per qui no.
Per la resta, però, la pel·lícula funciona –era ben difícil que no ho fes tenint en compte l’equip creatiu i tècnic que hi ha al darrere, amb un currículum que els reforça. I els fans de l'acció xalaran com criatures el matí de Reis obrint la següent peripècia grandiosa i inaudita de Tom Cruise. Això, a l'home que menja placenta i regala pastissos de coco als seus amics més íntims, se li ha de reconèixer com cal.
La sort és que els fans de Mission: Impossible no quedarem orfes; ja fa temps que la imatge de la saga és Cruise, i sabem que Cruise continuarà fent pel·lícules fins que el cos li digui prou. Segurament, dalt d’un coet direcció a l’espai per gravar una seqüència estel·lar. Com ja va passar amb Top Gun: Maverick –història del cinema–, la dupla Cruise-McQuarrie (McQ pels amics) fabricarà nous capítols amb noves excuses per proporcionar-nos la mateixa adrenalina creativa i cinèfila que, durant tants anys, ens han despertat les missions d’Ethan Hunt. I fa la sensació que aquesta missió no dubtarà ningú a acceptar-la.
