Se nos ha ido de las manos és el nou programa de RTVE de reportatges documentals del periodista i cineasta Carles Tamayo. La premissa és senzilla: vol retratar i investigar temes que la societat ha normalitzat sense qüestionar-se gaire. Així doncs, en Tamayo posarà llum sobre temes incòmodes que hem naturalitzat sense gaire resistència, com si mirar-los de cara fos més perillós que conviure-hi passivament. El primer episodi, Un activo seguro, entra en un dels territoris més obscens que hem assumit com a part del que “és normal”: el mercat immobiliari. Mai millor dit, perquè triguem molt pocs minuts, d’un programa d’una hora, a constatar que aquest mercat tracta les persones com taronges d’un mercat: es classifiquen, es valoren, es venen i, si cal, es llencen. Un activo seguro va rebre el meu clic immediat.

Per a observar el món immobiliari des de dins, en Tamayo i el seu equip construeixen un cavall de Troia: el fons voltor fals –Voltor&Voltor–, on el periodista es fa passar per un inversor que vol emprendre el seu propi negoci immobiliari. La infiltració pretén entendre des de dins com funciona aquest submon, i ho fa a través d’entrevistes a treballadors del sector, l’assistència al congrés immobiliari anual que acull Barcelona, The District, i converses amb llogaters de diversos pisos. El contrast entre l’avarícia i el cinisme dels inversors i la vulnerabilitat dels veïns és esgarrifós. I condensa molt bé l’angoixa i la incertesa d’una generació com la meva, que fa dos dies protagonitzava aquest titular: gairebé el 70% dels joves de menys de 34 anys viu a casa dels pares perquè no pot llogar o comprar habitatge.

Segons els diversos inversors que apareixen, l'únic que fan és "ajustar els lloguers a preu de mercat". I ho diuen com si fos l'únic que poden fer, com si no fossin ells mateixos qui tria activament marcar uns preus desorbitats. Com si el mercat fos una força natural i no una suma de decisions individuals amb conseqüències col·lectives. Al llarg de l’episodi, anem descobrint que, si no ho creuen de debò, és que actuen molt bé. De fet, és aquí quan lligo caps: en Tamayo s’havia especialitzat a infiltrar-se en sectes. I l'episodi sobre el mercat immobiliari és només el pas següent natural d’aquesta temàtica: una secta es pot entendre com un entorn amb una lògica pròpia que normalitza determinades creences, reforça el conformisme amb aquestes, i dificulta qüestionar decisions que, des de fora, resulten clarament problemàtiques. I els inversors que apareixen al programa encaixen en aquesta definició. D'aquí la sensació de patetisme constant de fons: el format aconsegueix que els personatges s’autoretratin, pràcticament sense forçar-ho, només obrint la boca. La manca d’autoconsciència és tan total que faria llàstima si no fos perquè el seu culte als diners requereix un sacrifici real de vides. No són sacrificis literals, evidentment, però no tenir un lloc des d’on poder començar la vida és una cosa molt semblant a la mort.

Me voy a forrar.

“Se nos ha ido de las manos: un activo seguro” ya disponible en @rtveplay.#TamayoVivienda pic.twitter.com/1Go7PXbB3g

— Carles Tamayo (@TamayoStuff) April 25, 2026

En Carles Tamayo coneix diversos inversors que el conviden a rendibilitzar actius –el que sigui que vol dir això– i fins i tot a participar en una inversió milionària comprant un bloc de pisos a Màlaga. El mateix Tamayo, en el paper de fals inversor de Voltor&Voltor, és víctima de la mentida de l'Ivan, un inversor a qui demana consell per "iniciar-se" en el sector immobiliari. És impactant de veure com falta a l'honestedat amb absoluta calma i davant de càmeres: li ven a en Tamayo els beneficis d'un bloc –hipotètica compra que contempla Voltor&Voltor– que en realitat aquell bloc no té. És un moment que resumeix molt bé el món que retrata l'episodi: molta retòrica, zero pietat. Hi ha gent, com en Tamayo, que neix amb el múscul de la veritat i decideix entrenar-lo. Hi ha d'altres que el deixen estovar. I n’hi ha alguns, com l'Ivan, que se’l venen al millor postor.

L'episodi és tragicòmic. Es mou constantment entre la tragèdia dels llogaters, i la comèdia trista dels inversors i el seu llenguatge fred i tècnic per diluir responsabilitats; no parlen de pisos, parlen "d'unitats". No parlen de vides, parlen "d'actius". No parlen d’expulsar la gent de casa, parlen de "reestructurar contractes". Quan no pots admetre el crim en veu alta, en canvies les paraules per definir-lo. I així, a poc a poc, el crim sona menys criminal. Coliving, microhousing, coworking… tots els eufemismes de la misèria fan servir l’anglès com a anestèsic per a la ganivetada. La seguretat amb què parlen els inversors, com si el fet de posar-li nom cool a la precarietat la convertís en una opció vital, i no en una imposició econòmica, de vegades fa que el format adopti cert to de true crime. Passen de l'“èticament, no fem res de dolent” a relativitzar: "bé, la justícia i l'ètica són diferents". Fet que demostra que o no saben què és l’ètica, o ho saben perfectament i necessiten ignorar-la. És desesperant, de tan pulcre i pervers. Parlen de "rendibilitzar actius" com si no sabessin què vol dir exactament: apujar lloguers fins que només els pugui pagar algú altre amb més diners. Parlen del mercat com si el mercat fos una entitat inevitable, i no una construcció al seu servei que ells mateixos alimenten. Cada vegada que parla algun dels inversors, és com veure una versió malvada de The Office.

Com que durant la investigació en Tamayo també coneix les persones que viuen en edificis "rendibles", el to paròdic passa ràpidament al drama en el contrast amb les experiències dels veïns. L’episodi mostra persones que es podrien quedar sense llar per satisfer l'avarícia dels que participen d’aquest negoci pervers, buscant el benefici a qualsevol preu. Famílies que poden quedar-se sense sostre per satisfer la set d’un mercat que no en té, perquè només entén de marges de benefici. Hi veiem persones que viuen en un pis, però en condicions literalment tòxiques per a la seva salut. Persones que l’han arreglat una mica, i que segurament faran fora perquè els inversors facin més diners gràcies a la reforma del llogater. En Tamayo parla amb persones que fa dècades que viuen al pis i persones que hi viuen fa pocs anys, però que molt probablement no podran pagar un lloguer més car. Fins i tot hi ha gent que no sap que el bloc on viu està en venda; ho descobreixen a través del periodista, que els ho diu directament. Aquests moments sintetitzen especialment la missió del programa: destapar els atacs que preparen a l'obra alguns depredadors sense que les víctimes en siguin conscients.

Un dels punts forts és que l’episodi no planteja com a preguntes el que ja són respostes. En cap cas es demana si és legítim expulsar famílies per maximitzar beneficis –com La Turra quan pregunta "Invertir és de dretes?" o "Ets pobre perquè vols?", sinó que ho respon a través dels fets, dels testimonis i de les conseqüències visibles. Com que és covard, imprudent o malintencionat plantejar injustícies evidents en forma de debat, valoro molt aquest aspecte del programa. De la mateixa manera que també li valoro la paròdia del sector portada a l'extrem: el compromís amb el camuflatge és autèntic. Els logos, els eslògans, la pàgina web, la seu física a un local a Barcelona, l’estand a la Simed, una fira immobiliària a Màlaga… I encara més: una usuària de Twitter es fixava en un detall, i és que en Tamayo i companyia no fan servir la IA en cap moment. Per a tota la imatge visual del fons voltor fals, contracten un dissenyador gràfic i un fotògraf reals. El dispositiu funciona perquè no només denuncia el sistema, sinó que el reprodueix fins al punt d’obligar-lo a explicar-se sol, sense necessitat de forçar-lo. Fins i tot en detalls aparentment menors, com el rebuig explícit a la IA i la decisió de treballar amb professionals reals, reforça la idea que l’autenticitat és una elecció política dins del relat.

“No estamos haciendo absolutamente nada que éticamente sea malo. No se les está echando, se está haciendo una renegociación”.

Tamayo se reúne con Iván, el inversor inmobiliario#TamayoVivienda

El jueves un nuevo programa de 'Se nos ha ido de las manos' después de #LaRevuelta pic.twitter.com/3JPwOToEHV

— La 1 (@La1_tve) April 28, 2026

El programa també deixa entreveure una qüestió incòmoda: el paper de les institucions. El periodisme d'investigació de Tamayo neix des de certa extrainstitucionalitat, però acaba emès en una gran cadena pública. És una paradoxa que ja coneixem: permetre la crítica des de dins funciona com a paraigua. Val més que s'expliquin les brutícies des de dins, que no pas que esclatin des de fora. Però entre explicar-les o no fer-ho, prefereixo que s'expliquin.

Visionant el programa, pensava en la gent que diu allò de "com a mínim tinc la sort de tenir un pis". I no, no tens la sort. Tens un dret cobert, com hauria de tenir-lo tothom. Convertir els mínims en privilegis és l’objectiu de qualsevol especulador. Perquè aconsegueixen que percebis una necessitat bàsica com un luxe pel qual agenollar-te, i un favor a agrair. Quan concebem les necessitats bàsiques com a favors, apareix la desesperació. I en especulès, "desesperació" vol dir "oportunitat". De negoci, és clar. Per això, admiro que el director de Cómo cazar a un monstruo tingui tant compromís amb l’autenticitat, amb destapar aquestes trampes mentals i econòmiques que condicionen la vida a patiment i misèria. Personalment, el capítol se’m va fer curt. Perquè, per desgràcia, el tema dona per a una trilogia sencera. I perquè el problema no és només el que veiem, sinó tot el que no veiem. No: no se’ns ha escapat de les mans. Ens ho han robat a la cara amb un somriure molt amable. Mentre ens deien: "És el mercat, amic". Però no que la nostra vida era el producte.