Hi ha poques sèries que ens deixin, a aquells que consumim televisió per sobre de les nostres capacitats, sense paraules. Poques que realment sorprenguin, que et deixin amb la boca oberta i amb la sensació que el que estàs veient no s’assembla en absolut a res del que s’ha projectat mai a la petita pantalla. És clar que la majoria de sèries no tenen al davant un home com Nathan Fielder, el geni del surrealisme modern. I cap d’aquestes produccions segurament ha sabut driblar-se els estudis, les plataformes, els executius que decideixen a què donar llum verda i a què no tan bé com ho ha aconseguit The Rehearsal. I només per això, la segona temporada de la sèrie –que ja no sé si li hem de dir ficció, docusèrie, reality, o què– és un petit miracle que no pot passar desapercebut.

Fielder, el creador canadenc que va saltar a la fama amb Nathan For You i que darrerament ha estat la ment rere The Curse, sèrie que ell mateix coprotagonitza amb Emma Stone i que ha capgirat tot el que coneixíem de la televisió fins ara, per al públic català sembla haver sortit del no-res. Un home que desdibuixa tant els límits entre realitat i ficció que és impossible discernir si ell mateix està constantment interpretant un paper o si la seva personalitat poc sociable, carregada d’ansietat i de malestar emocional és el Nathan real. Fielder ha basat tota la seva producció en estirar els límits de la realitat i la ficció fins que n’ha rebentat les costures, i amb The Rehearsal planteja una tesi que promet dinamitar aquest mateix llindar. Beu de l’ansietat millennial, de l’angoixa en què viu submergida una generació que té pànic d’agafar una trucada de telèfon i que viu constantment preocupada per si es quedarà sense feina i sense sostre, i ho aplica a un pitch difícil de vendre i encara més difícil d’explicar: crear unes simulacions per assajar totes aquelles situacions d’incertesa amb què es troba en el seu dia a dia. Posem que tenim una entrevista de feina que no sabem com sortirà: doncs Nathan Fielder recrea l’oficina, contracta actors perquè facin de personatges, i simula totes les variacions possibles de l’entrevista. I a partir d’aquí, en la primera temporada, dibuixa un món en què ell mateix forma part d’una família –de persones reals i d’actors– on acaba traumatitzant de per vida un nen petit que acaba la temporada sense saber si Fielder és el seu veritable pare o si tot ha estat una enganyifa dels de dalt.

Bé, doncs si aquest punt de partida ja us sembla absolutament trastocant, calceu-vos. Perquè la segona temporada du encara més a l’extrem la premissa sota la pretensió de voler resoldre una problemàtica universal: els accidents d’avions comercials. Després d’una exhaustiva recerca, Fielder detecta que l’arrel de molts accidents històrics neix d’un conflicte comunicatiu entre pilot i copilot –una al·legoria irònicament perfecta de la manca de comunicació que regna en la nostra societat contemporània. La coincidència no és casual –rere la seva aparença inusual, Fielder és un dels creadors més intel·ligents del panorama. I a partir de la recreació d’un aeroport –com nassos ha convençut HBO per donar-li carta blanca econòmica per perpetrar el que dissenya en aquesta sèrie serà, per sempre més, un misteri més gran que el fitxatge de Vitor Roque–, Fielder indaga en allò que està turmentant les nostres relacions socials i laborals: no tenir el valor de comunicar-nos i dir-nos les coses a la cara.

La història se li'n va de les mans de la manera més planificada i controlada possible. Comença recreant converses entre pilots i copilots en un simulador d’avions, a mig camí fa una representació indescriptible de la vida de Sully Sullenberger –el pilot que va aterrar un avió al riu Hudson– que hauria de fer embogir Tom Hanks, qui va interpretar-lo en el film de Clint Eastwood, i acaba amb un final de temporada que és, sense hipèrbole, història de la televisió. És absolutament impossible descriure les peripècies que s’atreveix a plasmar Fielder amb una aparent llibertat il·limitada: tant critica obertament Paramount per titllar-lo de nazi (ell és jueu) i esborrar un episodi d’un programa previ, com es pregunta per què la seva obra ressona amb la població diagnosticada amb trastorn de l’espectre autista –i fins i tot es qüestiona breument si ell podria estar-ne diagnosticat sense saber-ho. La facilitat amb què salta d’escenari surrealista a escenari encara més profundament caòtic i insospitable recorda a la traça amb què ho feia John Wilson a How To With John Wilson –sèrie que, per cert, produïa el mateix Fielder.

La sèrie té un punt d’esperpèntic. De fer la sensació que és el més a prop que estarem alguns de sentir què és patir una sobredosi d’LSD o de formar part del somni febril d’un gurú del més enllà. Però, sota els comentaris constants de “però què fa” i “no em puc creure que s’hagi atrevit amb això” i “què collons va dir a HBO perquè acceptessin aquest desgavell”, el missatge no pot ser més clar i evident: no hi ha ningú que radiografiï el món contemporani amb més encert i precisió que Nathan Fielder.

És igual si el subjecte d’estudi és un pilot a qui han fet fora de totes les aplicacions de lligar que existeixen al món –!!!– o si parla amb un noi jove a qui li costa lligar, o si ensopega amb la teoria que Sully Sullenberger va escoltar durant els 23 segons anteriors a aterrar un avió comercial al riu Hudson la mítica cançó Bring Me To Life d’Evanescence: Fielder sap que tot el que arreplega no només deixarà atònits aquells que es mirin The Rehearsal, sinó que ho fa amb la convicció que tot allò trencador que té el seu projecte potser no es valorarà fins anys més tard, quan les seves exploracions del mitjà televisiu siguin reivindicades amb la nostàlgia intel·ligent amb què ara recuperem peces còmiques com Hot Rod i The Rocky Horror Picture Show.

The Rehearsal segurament passa desapercebuda davant la mirada mainstream i les estrenes gegantesques que suposen The Last Of Us i Hacks, a la mateixa plataforma, i Andor a la competidora Disney Plus. No és la sèrie còmica que la majoria dels espectadors que s’han cruspit The White Lotus esperen amb ànsies cada setmana. Però ho hauria de ser. Perquè no hi ha ningú que s’atreveixi a fer el que està fent Nathan Fielder. I ningú que ho faci millor que ell. The Rehearsal és la síntesi de l’estrambòtica realitat que ens toca viure –la d’apagades generals sense explicació, un president que vol posar impostos en les pel·lícules americanes rodades a l’estranger perquè considera que són de perill nacional, i un arbitratge polonès al Giuseppe Meazza. Cap metàfora ni cap al·legoria de la presidència de Donald Trump, o de les guerres a Ucraïna i Palestina recrearà millor el neguit històric amb què han de conviure unes quantes generacions actuals –les de Tik Tok i furries i cryptobros. I, al final, la droga és duríssima: què millor fer amb les nostres penúries que enriure’ns d’elles davant del televisor.