Al cinema contemporani el plaguen diverses malalties: la febre dels remakes –reboots, revivals–, la infecció dels superherois; la incurable patologia de disfressar el màrqueting de nostàlgia. Ara hi podem afegir ja, oficialment, els biopics: aquells films que prometen endinsar-se en la vida de les figures més importants de la cultura pop –casualment, sovint, estrelles de la música– com mai l’havies vist. Tot i que, sovint, acaben sent una adaptació, gairebé paraula per paraula, de les biografies literàries New York Times Bestseller. Per si no en teníem prou amb Walk The Line, Bohemian Rhapsody, Back To Black, I Want To Dance With Somebody o A Complete Unknown, ara també hem d’organitzar una Marató de 3Cat per Michael, el biopic d'Antoine Fuqua (Training Day) sobre el rei del pop que ha estat plagat de polèmica pràcticament des de la seva concepció.

No ens n’amagarem: plasmar a la gran pantalla la vida i obra de Michael Jackson, una de les figures més prominents de la història de la música i de la premsa rosa, no era feina fàcil. Val a dir que signar qualsevol biopic de qualsevol d’aquestes figures –sovint profundament controvertides i amb molts cadàvers enterrats– mai és tasca senzilla. Però si, a sobre, caiem reiteradament en la trampa d'assumir que aquestes cintes les protegiran a mode de productors els familiars directes de les estrelles (en aquest cas, pràcticament tota la dinastia Jackson, a excepció de Janet Jackson i els fills de Michael), la decepció és doble. Qui serà el membre de Jackson 5 prou valent per assumir les llums i ombres del membre més jove del grup que els va catapultar a la fama i els va treure de la pobresa amb només 10 anys? Qui és l’agosarat que acceptarà que l’exercici més bèstia de separació d'autor i obra que hem d’exercir com a éssers humans l’hem de dur a terme amb algú que comparteix la mateixa sang i que va morir de manera prematura per una negligència? És la mateixa pregunta que se li va fer als membres de Queen, i ja sabem com va acabar allò: amb una pel·lícula a la qual se li oblidava que Freddie Mercury era queer i que havia mort de sida.

Un llargmetratge plagat de nepotisme mai pot aspirar a ser res més que un blanqueig –i en el cas de Michael Jackson, l’humor negre i la ironia floreixen sols. Però si, a sobre, la lidera ni més ni menys que el nebot de l'artista, ja podem plegar. Jafaar Jackson és una còpia pràcticament idèntica del seu tiet; hi ha un plano en particular, cap al final del metratge, que esgarrifa i tot. No és difícil endevinar que no deixarà malament el familiar a qui encara una altra generació de Jacksons deurà la fama, fortuna, i carrera. La qüestió rau en què hi ha rere la cara pràcticament clavada i els moonwalks calcats. El pobre fa el que pot amb un guió que no ajuda a desemmascarar l’encara misteri que envolta el seu tiet: un núvol gris que plana sobre la seva interpretació que, a sobre, en massa moments frega molt perillosament la imitació.

I per acabar-ho d'adobar tot, un drama legal entre bambolines ha frustat el mínim intent d’explorar les zones grises de la vida de Michael Jackson. Si bé els responsables del film asseguraven que, en un primer inici, tot el seu tercer acte estava dedicat a les denúncies per abús sexual a menors d'edat i els posteriors judicis, el fet d'obviar un tecnicisme legal que impedia parlar de la figura de Gavin Arvizo, un dels nens que va denunciar per abús Jackson, va obligar la pel·lícula a reescriure's i tornar-se a gravar a l’últim minut.

De moment tot va malament, que deia aquell.

El problema és que parlar de blanqueig —dispensin— és trampós per un film que en cap moment mostra una intenció d'explorar el personatge més enllà de la secció "vida i inicis artístics" del seu article de Wikipedia. Com en el cas de les germanes tenistes Williams, Jackson és el resultat d'un pare cruel que busca la glòria a través de la vida dels seus fills i que té la sort d’haver donat vida a un dels artistes amb més talent de la història. Com passa amb Better Man —i aquí comencen i acaben els paral·lelismes amb un dels millors biopics musicals— Joseph Jackson es creu rei, artífex i propietari de la carrera d'un Michael Jackson que necessita sortir de l’opressió creativa del grup musical que forma amb els seus germans. Colman Domingo excel·leix en el paper —sense novetats en aquest front.

El problema de Michael, però, va més enllà del que qualsevol de nosaltres es podia imaginar: narrar els capítols més tèrbols de la vida de Jackson només es pot fer des de la distància, la intel·ligència i el relatiu respecte, i, per tant, ja imaginàvem que no es faria. El problema, des d’un punt estrictament cinematogràfic, és que li és impossible escapar del convencionalisme del seu gènere. I si no arrisques creativament ni políticament, l’art té poc sentit. Una lliçó que el seu director podria haver après del subjecte principal de la seva pròpia pel·lícula.

Perquè, deixant de banda que la pel·lícula obvia que Michael Jackson potser o potser no –legalment, no– va fer tocaments inapropiats a menors d’edat, —una cartel·la al final de la pel·lícula a l'estil Avengers avisa que hi haurà una segona part de la història per als més despistats— el biopic s’apropa arriscadament a Bohemian Rhapsody no només per ignorar part del llegat mediàtic i personal de l’artista, sinó també per caure en el parany més evident: saber que el producte original (la música) és insuperable i la resta de metratge només està al servei del que el públic ha vingut a veure. És a dir, a Michael Jackson cantar i ballar. Aquest és el motiu pel qual la pel·lícula farà bilions i bilions de calés: perquè tot aquell que s’assegui a la butaca haurà pagat l’entrada només per veure si Jafaar Jackson realment se li assembla tant, i esperarà amb candeletes la recreació de I Want You Back, Thriller, Bad, i Beat It. I, en aquest sentit, el film no decep: Jackson es mou amb la precisió que només atorga la genètica ben col·locada. Ara bé, si l'únic moment en què la pel·lícula et fa saltar de la cadira és amb la recreació milimetrica de Billie Jean —tot i els tres milions de talls de muntatge en una escena d’escassos minuts— pots comptar que és la prova irrefutable que, arribats a aquest punt, poc més es pot fer amb Michael Jackson que deixar que la seva obra parli per ella sola perquè, de tan bona, continua sent immortal.

Francament, qualsevol dels biopics que eviten trepitjar l’ull de poll del seus protagonistes representen ocasions perdudes imperdonables. Per això són tan lloables Deliver Me From Nowhere (malgrat que a servidora no li va funcionar), Better Man, Rocketman, i inclús, si m’apures, Elvis. Almenys els cineastes van intentar dir alguna cosa més que una reproducció verbatim de la realitat. Hi ha una pel·lícula molt més interessant en Michael que s'endinsa en la psicologia d'un jove amb el major complexe de Peter Pan des que J. M. Barrie va escriure la història; en les seqüeles físiques i mentals d’un nen maltractat pel seu propi pare, explotat per tota la seva família, forçat a trobar consol i sentiment de pertinença només en companyia animal. Hi ha alguna cosa terriblement fascinant a explorar en com això va donar lloc a una posterior vida adulta plagada d’errors personals a una distància abismal dels seus constants encerts musicals. Hi ha un personatge ric, complexe, protagonista de les millors narracions d'antiherois en el Michael Jackson que ens volen vendre a la pel·lícula. Tant de bo s'haguessin atrevit a mostrar-nos-el. Mentrestant, a l’espera que l’estrena rebenti la taquilla i l’estudi doni llum verda a la segona part, ens quedarem amb la versió que cadascú escull dels seus ídols només per sentir-nos amb la consciència tranquil·la quan, per enéssima vegada, fem play a Smooth Criminal.