Quan una sèrie de continuïtat regular –el que es pot entendre per "regular" en una època en què el temps estàndard d’espera entre temporades és més d’un any– triga quatre anys a estrenar una nova temporada, mala peça al teler. En el cas d'Euphoria –la primera aposta d’HBO Max per una sèrie adolescent– quan aquesta espera es deu, entre altres coses, a desavinences creatives entre creador i estudi, les agendes complicades d’uns intèrprets que s’han convertit en estrelles gràcies a la seva plataforma, i la mort de dos dels seus actors protagonistes (Angus Cloud i Eric Dane), el pronòstic es complica encara més que la tornada d'uns quarts de final que has de remuntar contra el Cholo Simeone en un estadi que sembla un patatal. Euphoria no ho tenia fàcil per tornar i satisfer el seu fidel públic, i el drama entre bambolines pràcticament assegurava una temporada per oblidar. Que a la crítica internacional ens hagin privat de veure els capítols de manera avançada –privilegi que sí han tingut els crítics dels Estats Units– és la cirereta d’un pastís caducat. I la veritat és que fa de mal analitzar una sèrie únicament pel seu primer capítol, però quan una primera entrega assenta unes bases tan perilloses, és inevitable pensar que això, ja em sap greu, no es remuntarà.

Sense poder eludir l’evidència del pas del temps en un elenc que ronda la trentena d’edat, la tercera temporada d'Euphoria ens planteja un salt temporal de cinc anys i ens allunya de l’escenari que havia estat part indispensable del seu èxit: l'institut. Els creadors de Friends s'han fet un fart de repetir que fer un revival d’una de les comèdies nord-americanes preferides no té sentit perquè la història funciona només en un context vital en què els teus amics són la teva família. Sam Levinson hauria hagut d’apuntar-se la recomanació. Costava entendre que Euphoria funcionés amb el mateix enginy plantejant una reunió d’antics alumnes, perquè tots n’hem fet i tots sabem que ens fa una mandra terrible retrobar-nos amb gent que amb 17 anys et feia la guitza i ara és l'encocat CEO de Pepsi Europe. Treure uns personatges i unes dinàmiques instaurades en el High School només funciona si estàs disposat a fer madurar els teus protagonistes. Levinson, però, llença la tovallola massa ràpid i evidencia gairebé des de la primera escena que el salt temporal és una decisió pràctica però poc pensada: lluny d’aportar alguna cosa interessant als cinc anys de salt temporal que proposa, la temporalitat acaba sent més una excusa per justificar que Zendaya ja no cola com a jove de 17 anys que no pas per aportar un nou punt de vista als seus personatges. Cinc anys després han abandonat la seva versió excessiva del High School per acabar tenint… Exactament les mateixes dinàmiques que tenien al High School.

Val a dir que Levinson intenta emmascarar aquesta pobra decisió refugiant-se en l'apartat visual –que no decau i que continua sent una insígnia de la sèrie–, la banda sonora –d'un Hans Zimmer que no calia que anés tan fort, però que ho fa per nosaltres– i inspirant-se en el Western per juxtaposar idees "radicals" de la joventut americana contemporània amb el salvatge oest. I es pensa, sembla, que és el primer a tenir la idea –com si no haguessin teoritzat ja sobre el tema Quentin Tarantino o Harmony Korine amb molt més èxit i talent. I el que era una sèrie d’adolescents que satiritzava la Generació Z i gaudia dels seus propis excessos –narratius i estètics– ara es converteix en una barreja de Narcos i The Studio que, el poc que té a dir, val més que no ho digui.

Perquè més enllà del despropòsit que suposa el punt de partida que Levinson s’entesta a fer-nos creure, el veritable pecat de la tercera temporada d'Euphoria és caure en una banalitat i un masclisme insuportable que havia sabut esquivar fins ara. Segurament el seu gran encert va ser saber reflexionar i criticar mentre que, alhora, popularitzava el brilli-brilli a absolutament tots els festivals de música gentrificats del món. Rere la banalitat i estupidesa de la majoria dels seus personatges, almenys Euphoria proposava una tesi interessant sobre els adolescents contemporanis i establia una mirada crítica i honesta sobre la seva relació amb les drogues i altres toxicitats d’aquest segle. No hi ha rastre de res d’això en una tercera temporada en què sembla que Sam Levinson s’ha deixat seduir pel seu amor propi creient-se un artista radicalment insuperable quan, a molt estirar, és un home hetero en una situació de poder que es pensa que posant Sydney Sweeney a fer vídeos d’Only Fans disfressada de gos està emetent una opinió singular sobre la pressió turbocapitalista nord-americana. Però, Sam, ja t’ho dic jo: només estàs sexualitzant –encara més– una noia que ja està en el punt de mira precisament per ser la tradwife de la sexualització.

Perquè aquest és l'enfocament imperdonable d'aquesta tercera temporada: un gaudi per l’explotació sexual de les seves protagonistes disfressat pobrament d'empoderament feminista. La majoria d’elles —dones, ja no adolescents— es dediquen al món de la droga, la prostitució, la prostitució moderna venuda com a acció de protesta feminista (Only Fans) o la prostitució glamurosa del capitalisme (Hollywood). La Rue d'una Zendaya que continua demostrant que, malgrat la deixadesa dels guions, és una de les intèrprets amb més talent de la seva generació, es converteix en mula de droga i posterior cap d'un prostíbul; la Lexi de Maude Apatow és becària a Hollywood i la Maddie d'Alexa Demie –una altra víctima de la dictadura de l'Ozempic– és, convenientment, agent de TikTokers i altres estrelles modernes perquè la sensació és que Levinson no sabia què fer-ne, d'ella. Temo com encaixarà en tot això Rosalía, la filla predilecta nostrada que justament aquesta setmana arrasa a la capital catalana i que els crítics nord-americans ja lloen també pel seu talent interpretatiu malgrat les constriccions del seu personatge que, oh sorpresa, també es mou en les tenebroses ombres del treball sexual.

Si Sam Levinson s'atrevís a dir alguna cosa ja no trencadora, sinó útil, sobre els Estats Units de l’actualitat obligant a totes les seves protagonistes a vendre el seu cos per assolir l’ideal de l'American Dream de l'egoista Generació Z, li podria acceptar la degradació màxima de les dones que escriu. El problema és que la cosificació és tradicional; el missatge, purista, i les imatges en pantalla, una estilització pornogràfica de la tendència que es pensa que està criticant. I quan obliga Sydney Sweeney a aparèixer amb tan poca roba que reforça aquells que la titllen de Republicana de pits grossos i poc cervell, no està satiritzant sobre un tipus de feminitat cada vegada més preuada i admirada a TikTok –l'està validant. I quan Jacob Elordi –que constantment fa cara de penedir-se d’haver firmat un contracte de tres temporades– la maltracta obertament en una escena que recorda perillosament a Wuthering Heights, Levinson baveja per una seqüència que es creu Anora però acaba sent pornografia multimilionària. I aleshores és quan és fàcil entendre que els joves contemporanis a qui està fallant l'educació arreu del món i fregint el cervell els bombardejos de les xarxes socials virin a l’extrema dreta amb rapidesa vertiginosa.

I suposo que aquest és el gran problema de la televisió contemporània mal entesa com trencadora: que el miratge només l’aguanten els més intel·ligents. Que la fantasia radical és un castell de cartes que es desmunta amb la mateixa rapidesa que es trenca l'ego masculí d’algú que ha arribat a dalt de tot i no sap entomar la derrota abans que sigui massa tard. I quan ens posem les mans al cap perquè les catifes vermelles semblen anuncis promocionant trastorns alimentaris, les joves volen guanyar-se la vida ensenyant cuixa davant la càmera, i els nois universitaris cada vegada desitgen més fer ratlles de cocaïna al lavabo d'una macroempresa mentre la dona cuina a casa i no té cap opinió vàlida, mirarem productes com la tercera temporada d'Euphoria i ens preguntarem per què ningú va posar-li un aturador.