El juny del 2022, Carles Porta va visitar el plató del FAQS de TV3, i Cristina Puig, després d'enumerar les grans dades d'audiència de Crims, va preguntar al director del programa si als catalans ens agradava el morbo. Ell, amb un punt escèptic, va respondre que el que enganxava als espectadors era la curiositat, la tensió i la narrativa. Doncs mira Carles, tot això que deies està molt bé, però la raó de ser del teu programa és el morbo; i no passa res.

Crims és sense cap mena de dubte el format més exitós de la cadena pública en els darrers cinc anys. Amb unes audiències molt per sobre de la mitjana de la cadena, el programa de Carles Porta ha aconseguit tornar a posicionar a TV3 en el mapa dels més joves, que han trobat en els casos que es disseccionen cada dilluns un motiu per tornar a mirar la televisió en obert.

Ens trobem davant d'un èxit incontestable, i els motius són diversos, però no podem obviar l'atracció de l'ésser humà cap als continguts de sang i fetge. El programa és un true crime en tota regla, amb la morbositat necessària de tota novel·la negra i la cura exquisida que requereix el sentit comú. Crims no només fila prim en el contingut de les trames sinó també en el seu embolcall audiovisual. El to de la narració i la il·luminació dels plans et van submergint a poc a poc en una atmosfera de misteri d'aquelles que t'acompanyen pel passadís de casa fins que et poses al llit.

Carles Porta ha aconseguit tornar a posicionar a TV3 en el mapa dels més joves

Els crims més truculents de la història recent de Catalunya són guionitzats al mil·límetre per a conformar amb cadascun d'ells episodis addictius. És un retrat social a negre, un treball d'artesania que mostra a través dels crims les facetes més fosques del comportament humà. També suma en tot aquest engranatge el retrat social més costumista, arrencant en cada capítol expressions i situacions nostrades per familiaritzar a l'espectador amb realitats properes.

No recordo un altre programa de TV3 sobre successos fins a l'arribada de Crims, de la mateixa manera que em costa trobar exemples d'espais dedicats a la premsa del cor a la televisió pública. Uns continguts que no han estat vistos amb bons ulls per les elits de la cadena, però que en els darrers anys han anat ocupant terreny fins a fer-se un lloc a la graella.

"Pilar Eyre, Laura Fa o Lorena Vázquez han trobat el seu lloc a la televisió pública catalana"

Fins ara els analistes televisius deien que als catalans ens agradava el safareig, sempre que no el fessin els de casa. I això s'ha demostrat que era mentida. Si parlàvem de futbol, de política o de com fer uns peus de porc amb samfaina, per què no podíem teoritzar sobre la relació de Shakira i Gerard Piqué? Al final, la tele ha de ser un reflex d'allò que la gent xerra a les terrasses dels bars, i a no ser que només visitis els cafès per a esnobs, comprovaràs que l'actualitat dels famosos és un tema bastant recurrent en les converses dels catalans.

Ja sigui per la falta d'empenta del Procés o per la nova direcció del canal públic, els temes que es toquen en les tertúlies dels magazins de TV3 s'han diversificat, obrint la porta a la premsa del cor. Pilar Eyre, Laura Fa o Lorena Vázquez, després d'anys bregant en altres mitjans, han trobat el seu lloc a la televisió pública catalana. "Espanya ens robava" el talent que teníem a casa, però potser nosaltres no el sabíem aprofitar.

"El safareig i els successos funcionen a Catalunya, i no passa res"

El safareig i els successos funcionen a Catalunya, i no passa res. Hem d'assumir com som, consumidors d'històries alienes que fan menys miserables les nostres. El morbo existeix en cadascun de nosaltres des del moment que mirem per la finestra, per l'espiell de la porta o a través d'una pantalla. En podem dir curiositat, que no deixa de ser el mateix i sona molt més edificant, però la seva existència és innegable. Probablement, no és el model de televisió pública amb el que somiava Marta Ferrussola, però sí que és el que més s'ajusta a la nostra idiosincràsia.