Ilia Topuria arriba a El Hormiguero en un moment clau de la seva carrera, a les portes d’un combat de màxim nivell dins la Casa Blanca –l'UFC White House– on l'enfrontament entre ell i Justin Gaethje n'és el plat estrella. El lluitador es presenta al programa de Pablo Motos amb el discurs clar, en un híbrid entre coaching i testimoni genuí: transmet i pregona confiança, disciplina i una seguretat blindada a còpia d’hores d’entrenament.
L'entrevista transita pels camins habituals del format. Parlen sobretot de l'esport: de les sensacions abans de lluitar, dels fans, de l'ambició combinada amb la cultura de l’esforç, de l'equilibri entre astúcia i força, dels beneficis mentals d'aquesta disciplina, i també s'hi filtren els orígens humils dels esportistes i com els ajuda a canalitzar la ràbia. Topuria es presenta com algú satisfet perquè sap que "fa tot el que pot fer" i, conseqüentment, afronta els reptes amb fermesa. El relat de l'entrevistat connecta amb la narrativa de l’ascens des de baix, una mena de started from the bottom now we're here reduccionista on la disciplina a seques és el motor contra l'adversitat. Tot i això, em sorprèn positivament la serenor del personatge –més endavant començaré a dubtar si és estoïcisme o falta de sal.
A l'hora de transicionar cap a un registre més emocional, Pablo Motos ja no se’n pot estar: "la gente sabe que entrenamos juntos, que somos amigos". Si em donessin un euro per cada vegada que Motos insisteix en aquest vincle, tindria prou diners per comprar-me, com a mínim, un plat preparat de l’Ametller Origen. El presentador comença a subratllar reiteradament l’amistat que mantenen cada vegada que pot, com si necessités garantir una lectura afectiva del moment televisiu. En aquesta línia més personal de l’entrevista, Ilia Topuria parla de la seva mare, d’una separació dura, del desconcert enlluernador de portar fills al món… El contrast entre els temes i la duresa física de la professió em fa entendre per què desperta l’aplaudiment fàcil: construeix una imatge de reconeixement emocional fàcil, gairebé automàtic. Són els llocs comuns de la vulnerabilitat els que funcionen com a mecanisme d’humanització per a una audiència acostumada a llegir els esportistes des de la superfície. Els detalls més aparentment banals –com ballar tímidament Volare de Danny Ocean, "un tema que nos ponemos mucho tu y yo" segons Motos– reforcen aquesta mateixa operació: convertir el convidat en algú accessible, reconeixible.
El próximo combate de @Topuriailia ante Justin Gaethje se celebra en la Casa Blanca el 14 de junio #IliaTopuriaEH pic.twitter.com/eipqViM8yb
— El Hormiguero (@El_Hormiguero) April 9, 2026
Finalment, Topuria participa en un petit concurs proposat per les formigues Trancas i Barrancas, i s’endinsa en un segment més lleuger del programa, que culmina amb una demostració de maniobres amb cotxe a càrrec de l’especialista Walter Franco. Quan l'espectacle acaba, fa estona que el lluitador ha desaparegut del centre narratiu del programa, i Pablo Motos l’acomiada a correcuita abans de continuar amb la resta de seccions.
Ara bé, més enllà del contingut explícit, l’entrevista permet entreveure la possible instrumentalització del discurs. Topuria parla amb solvència del seu terreny —el cos, la competició—, però no inclou posicionaments més complexos en altres àmbits. I no és necessàriament un defecte: no tots els esportistes han de convertir-se en analistes polítics o socials. Però aquest buit existeix, i és en aquest buit on entren en joc altres factors. Com passa amb moltes figures mediàtiques contemporànies, la imatge pública de Topuria no depèn només del rendiment competitiu, sinó també del relat que es construeix al seu voltant. En el seu cas, aquesta construcció passa, per exemple, per un tema que no comenten durant el programa: el del patrocini problemàtic. I és que en els seus inicis, Fuera Okupas –empresa privada de desallotjaments extrajudicials i, sobretot, d’ultradreta espanyola– va patrocinar el lluitador.
Com que d'entrada no m'agrada assumir maldat on pot haver-hi desconeixement o el llapis menys esmolat de l’estoig, crec que el cas demana un doble moviment. Cal distingir entre la responsabilitat directa de l’esportista i l’ecosistema que l’envolta –agents, marques, estratègies de màrqueting i interessos econòmics. Però també cal recordar que les persones tenim opció de triar i rebutjar, de dir "sí" i dir "no". Atribuir tota responsabilitat a l’entorn pot convertir-se en una forma de desresponsabilització davant de decisions discutibles, que no sempre són completament transferibles a factors externs. Tenim accés al lliure albir, al criteri, tot seguint una brúixola personal. Però, per seguir una brúixola personal, cal tenir-ne una. Molts conflictes neixen quan un no en té, quan un fa veure que no en té, o quan un dissimula quina en té, realment.
S’obre una qüestió incòmoda: ¿què passa quan el cost de decidir és alt, però decidir és una opció real? L’exemple del Sónar de l’any passat —amb el boicot al fons d’inversió KKR i la decisió d'alguns artistes de no actuar i d’altres de continuar-hi— il·lustra aquesta tensió. En aquell cas, la no participació era una declaració de posicionament amb conseqüències materials. I precisament per això tenia valor. "Decidir" és un verb perillós perquè revela prioritats, preocupacions i desequilibri entre el que m’interesso jo i el que m'interessa la resta. Decidir o no decidir mai no és neutre, sobretot perquè quan hi ha un cost, també hi ha un significat. Topuria sap entomar els cops físics, però també s'hauria de demanar com entoma les seves accions, decisions i les conseqüències resultants.
La projecció sobre figures mediàtiques d’una expectativa de posicionament polític o social no sempre es correspon amb la seva trajectòria o interessos. No tots els personatges mediàtics desenvolupen una convicció o discurs públic elaborat en certs àmbits, i això obre un espai on altres actors, com els mitjans o personalitats rellevants, poden omplir el buit interpretatiu o apropiar-se'l. És just aquí on pren sentit la idea dels mitjans de comunicació com a "quart poder" influent al costat dels tres poders tradicionals de l’Estat –executiu, legislatiu i judicial. En l'edificació de figures com Topuria, aquest poder es manifesta en la selecció de marcs interpretatius, brànding, i entorn social que en condicionen la percepció pública i, per tant, les associacions que se'n fa amb certes ideologies, personalitats, o personalitats amb certes ideologies. No tots els personatges són arquetips polítics, però tampoc són impermeables als significats que se’ls atribueixen.
“Es duro, pero al final nunca tienes que olvidar quién eres y quién no eres”, @Topuriailia se abre sobre su separación y cuenta cómo la ha afrontado #IliaTopuriaEH pic.twitter.com/k3yrWFd3I1
— El Hormiguero (@El_Hormiguero) April 9, 2026
Quan Topuria diu que el gran combat a la Casa Blanca –14 de juny– coincideix amb l’aniversari de Donald Trump, i que segur que el president deu haver aprovat que hi lluiti, de seguida se m’encén un llum cap: compte. Per cada espai de neutralitat o de no triar on o a qui aireges el teu relat, hi ha un Torrente Presidente, un Pablo Motos o un Donald Trump a qui li va bé projectar-te com un dels seus.
No ens enganyem: sé tant d’arts marcials mixtes com de crancs de riu. De fet, segurament conec més sobre els darrers. Però, pel to de les respostes i la informació que he recopilat, puc intuir que el discurs i valors de Topuria són prou plàstics perquè el combat del relat el vulgui lluitar la dreta. I no, no es tracta de reduir el seu discurs a una lectura simplificada, sinó d’entendre com circula en un ecosistema on pot ser assimilat o reinterpretat, okupat per desokupadors. Per això no concebo la visita a El Hormiguero tan sols com una entrevista més, sinó com una peça dins d’un engranatge més ampli. No hi ha combat més perdut que el que un no sap que està lliurant. I en aquest espai, la frontera entre el relat de la disciplina i la disciplina del relat és porosa.
