L'enhorabona, fanàtics de la crònica negra: la nit del 16 de març, Carles Porta ha tornat a posar llum a la foscor. Ho ha fet amb la primera de les set noves històries de Crims: la sisena temporada compta amb un total de set capítols –un d'ells doble–, que s'emetran durant set setmanes a TV3 i estaran disponibles a la plataforma 3Cat. Aquesta vegada, l'engany travessa totes les històries i revela fins a quin punt les aparences, les mentides i els silencis poden distorsionar la veritat i desembocar en tragèdies.
Durant l'estrena al cinema Aribau de Barcelona, veiem en exclusiva els dos primers capítols de la sisena temporada. A la roda de premsa prèvia al visionament, pregunto a Carles Porta com separa conceptes com la traïció, l'engany, i la violència en què poden desembocar de la seva afectació personal; ¿no li agafa una desconfiança crònica envers tot i tothom? Em respon que no i que, de fet, no el preocupa gaire la desconfiança, ja que, tot i que considera necessari posar-ho tot en dubte, manté la confiança com a principi bàsic. Segons Porta, "convivim constantment amb l'engany". I té raó. Continua, com doblant-me els pensaments: "La vida es construeix sobre la confiança. Confiem en el maquinista del tren de Rodalies –encara que arribi tard–, en el taxista, en els periodistes, en els pares o en els amics". És aquesta confiança, afirma, la que ens permet "tenir una bona vida" i, des del seu punt de vista, també “una bona societat”. La seva reflexió es resumeix en què la confiança és una forma essencial d'humanitat: sense el fil que ens lliga als altres, la societat es convertiria un espai fred i inhòspit: inhumà. No hi hauria diferència entre un ésser humà i unes herbes de marge o un ficus en un pis massa car al barri de Gràcia. Sense la possibilitat de permetre'ns estimar i ser estimats, i per tant de ser ferits, i per tant de confiar, els humans seríem com mobles que respiren: funcionals, però sense sentir que som més que un racó on deixar les claus. Perdríem allò que ens fa precisament humans: la necessitat de l'altre per completar-nos. Confiar és una manera discreta de dir que creiem en una vida possible compartida, sostinguda i teixida entre uns i altres. Sé que sona a llibre de creixement personal, però, com diria Carles Porta: recordeu aquestes reflexions, perquè més endavant seran rellevants.
Els dos capítols que es projecten al cinema Aribau són L'assassí de la pandèmia i L'últim deute. L'única manera que tinc de parlar-ne sense fer espòiler és dient que remouen les entranyes sense necessitat de mostrar sang, i que desperten pena i ràbia en presenciar individus amb massa ganes de ser algú a còpia de reduir l'altre a la insignificança més absoluta: la desaparició d'aquest món. Tot i la intensitat de les emocions que mobilitza, Crims no cau en el morbo EnBlauesc; Porta i el seu equip eviten el voyeurisme fàcil, i ho demostren amb el fet que mai no hi ha reconstruccions sensacionalistes, sinó testimonis, narratives i construccions visuals que acompanyen el cas en lloc de posar aquests mitjans per sobre de les històries.
És en aquest context que Carles Porta em resumeix gairebé tot el projecte amb una sola frase: "Crims tracta de les emocions de la gent, i tractar les emocions de la gent és una cosa molt delicada". Ho diu amb la calma de qui sap que visita, acompanya i explica històries que han fracturat vides, i que cada decisió narrativa, cada silenci, cada mirada, cada conversa prèvia al rodatge, pot alleujar o reobrir una ferida. Com el Barça en un clàssic o el Boig per tu de Sau, Crims mou la gent des de l'estómac. Sec entre nou-centes persones de públic, que han aconseguit entrada participant en un concurs on posaven a prova els coneixements dels més fanàtics del true crime de Porta. Crims emociona i commou com ho fan les grans passions populars. La Míriam, que seu al meu costat, no s'espera que li pregunti per què li agrada “Crims”. Li ha tocat entrada, com a bona coneixedora del programa, i m'explica que l'atrapa la proximitat dels crims, la qualitat del format, el fet que sigui en català, i la qualitat dels testimonis. L'orgull d'un producte català ben fet no és anecdòtic: entre el crec-crec de les crispetes, crec entendre que hi ha un cert orgull de mirar i explicar les crueses del món amb veu pròpia i digna, i una admiració per com ens fa sentir units davant la foscor que observem entre tots, com a espectadors. De fet, quan es revelen imatges de l'assassí del primer episodi, algú entre el públic etziba un “fill de puta!” No ho crida ningú més, però la canalització en crit d'allò que tots sentíem és el mateix mecanisme pel qual tots anem com arnes a la llum a consumir “Crims”; la mort vista ens recorda la vida i ens uneix en la lluita per valorar-la, i veure com alguns la menyspreen genera un sentiment col·lectiu en defensa i celebració d'aquesta.
A casa sempre he begut de sèries com Colombo, S'ha escrit un crim, Detectiu Conan o Criminal Minds. Les ficcions detectivesques en tots els seus formats –howcatchem, whodunit, procedimental policíac– m'obsessionen, perquè m¡obsessiona entendre per què la gent fa o no fa què. Però la manera en què m'agrada Crims no és la mateixa en què m'agraden les altres; en el true crime de Carles Porta no hi ha ficció com en les anteriors. Els crims succeeixen aquí, en carrers i pobles que coneixem i ens queden més o menys a prop. Tan a prop que ens desperten a la vida des de la mort.
Arribats a aquest punt, l'anàlisi quedaria coixa si no entréssim a entendre un mecanisme que explica l'èxit de Crims. En aquests relats on ens submergim, hi ha la por íntima de descobrir que allò que donàvem per cert se sostenia sobre un miratge. Tan dura és la mentida, com l’absència de veritat. Penso que la nova temporada de Crims colpejarà perquè posa veu al silenci de qui no veu venir l'engany o la traïció, que són formes de trepitjar la vulnerabilitat pròpia, i ens obliga a mirar allò que mai no voldríem trobar-nos. Els crims de punyals i pistoles ens activen una por animal, reactiva, immediata i que, sensorialment, ens fa venir ganes de fugir o amagar-nos perquè marxi. Però les falsedats quotidianes encenen una por que fa arrels endins. La traïció cou de viure i hipnotitza de veure. Ens recorda que, fins i tot entre els que estimem, mai no deixem d'estar una mica indefensos. Que fins i tot quan triem confiar, l'altra part d'aquest pacte de fe que és la confiança mai no és tan observable com el contingut d'un got de vidre, i el que s'hi amaga pot acabar fent-nos mal sense avís previ.
La traïció és una de les ferides més difícils de cicatritzar, perquè afecta el centre de gravetat de la seguretat i la pertinença en els altres, però també en un mateix. Perquè, quan ens traeixen, no només perdem la fe en el traïdor, sinó també en la mateixa percepció i criteri per triar en qui dipositem confiances. A qui em puc donar? Puc creure en mi, quan em responc a aquesta pregunta? Així ho mostra l'origen de la paraula: no és casualitat que "traïció" vingui del llatí traitio, de tradere ("entregar" o "transmetre"), format per trans- ("a través de") + dare ("donar"). L'etimologia de "traïció" com una entrega no mútua que travessa els límits de la confiança condensa aquesta ruptura interna, una fórmula que funciona en Crims. Als humans ens és molt terapèutic projectar els nostres temors cap enfora. Per exorcitzar-los a través de l'observació segura dels altres, i processar-los sense viure'ls en pell pròpia.
És per tot això que crec que Crims no triomfa per la por que pugui fer, sinó per la vulnerabilitat que ens obliga a sentir de manera vicària. No es pot parlar de vulnerabilitat sense parlar de por, perquè l'existència de la por implica necessàriament l'existència de la vulnerabilitat i viceversa. El true crime com Crims reprodueix aquesta tensió en un entorn controlat, ajudant-nos a processar emocions quotidianament percebudes com a perilloses sense exposar-nos-hi personalment en un món que ens obliga a fer veure que res ens afecta, la confrontació en tercera persona amb aquesta fragilitat és un mecanisme de processament que ens deixa viure la por, encara que sigui des de casa, sense risc real. Després del visionament, la pell se'ns queda petita, perquè els episodis contenen la por i la fragilitat d'aquelles ferides mal cicatritzades que són com la pols de sota el llit que no veiem, però ens fa esternudar. Al llarg de les setmanes, ens passarà el mateix a cada episodi. I per això Crims no és només un bon producte i una bona eina, sinó que també una bona teràpia. No us el perdeu.
