La tercera temporada de Jo mai mai ja està disponible a la plataforma 3Cat. La sèrie juvenil ha anat madurant juntament amb el seu públic, i aquesta vegada, la casa rural Les Guilles reobre les portes per acollir un nou grup d'adolescents que hi passaran les colònies d’estiu.
Entre cares conegudes i d’altres de noves, el repartiment es transforma. A través de l’evolució de vells coneguts de la sèrie i de l’aparició de nous personatges, “Jo mai mai” expandeix les maneres de veure i viure la vida afectiva, sexual i social. Els monitors del grup dels grans, els protagonistes d’aquesta temporada, són ja dos inconfusibles de la sèrie: ens retrobem amb la Clàudia Riera, que interpreta l’eternament odiosa i alhora estimable Mai, monitora de les colònies. I amb el Biel Rossell, que dona vida a un Billy que conserva la innocència de quan la Mai era la seva monitora, però ara més ben aconsellat per l’experiència adquirida.
La qualitat actoral de Jo mai mai és consistent i esperançadora, tenint en compte que gran part de l’equip és rabiosament jove. I en conjunt, resulta coherent i convincent amb el tipus de sèrie que és. He arribat a sentir dir que l’actuació és forçada, o fins i tot que fa cringe; a aquesta gent, només els voldria recordar que veuen ficció, no un documental. I que veuen una ficció per a adolescents. Qui no feia angúnia, quan era adolescent? I no ens faria basarda, tornar a mirar Merlí amb ulls d’adult? A molts ja ens en feia, aleshores.
Però l’exageració, sobreactuar una actitud una mica més per sobre del que caldria, és el que aconsegueix transmetre el vigor de l’estat emocional adolescent, on tot pica més i es dibuixa amb traços més gruixuts. Aconsegueixen que l’espectador ho rebi així, i per això vull posar èmfasi en els actors i actrius: compleixen la missió que se’ls proposa. Al primer capítol te’ls vols poder creure. I als següents, te’ls creus perquè te’ls fan creure.
Menció especial als cameos, que sempre fan gràcia, del cuiner Marc Ribas, la coreògrafa i influenciadora Nadine Romero, en Pau i la Júlia Serrasolsas de Ginestà, o el Guillem Solé, cantant de Buhos, que apareix un total de quatre segons en pantalla. Quan ho fa, de fons sona una versió de Volcans del seu grup. Perquè un altre element central de la sèrie és la música, que busca incorporar el so del panorama de masses actual. Ho fa amb versions de cançons –a tall de banda sonora o directament interpretades pels protagonistes– de Doctor Prats, Ginestà, Oques Grasses, o Teràpia de Shock, que, emmarquen el clima generacional.
De fet, hi sona el Sense Tu de Teràpia de Shock, que es va popularitzar a través de Polseres Vermelles. Seria innocent pensar que no és una picada d’ullet del tot intencionada, i la jugada ens fa entendre que les sèries juvenils de TV3 són autoconscients i conscients les unes de les altres; dels seus codis i funcions compartides al llarg dels anys.
Més enllà de les qüestions tècniques, hi ha les temàtiques que es posen sobre la taula. En la primera temporada de Jo mai mai s'explorava el procés de fer-se gran, amb el grup de colònies en ple procés de descobrir-se a ells mateixos i les seves veus. En la segona temporada, el grup havia crescut una mica i ja hi trobàvem les primeres complicacions relacionals. I en aquesta tercera temporada, el focus està en la por més transversal entre petits i grans: la por al rebuig.
Les Guilles –la casa rural que acull les colònies–, igual que l’adolescència, és un espai-laboratori on els protagonistes exploren i els exploten els conflictes sobre la identitat, la pertinença, la pressió social, i altres tensions interpersonals. La particularitat de la tercera temporada és que està marcada per l’angoixa i la vergonya de no ser “normal” als ulls dels altres o de no “encaixar” en el grup. Al capdavall, maneres de patir anticipadament per la distància percebuda entre el que un és i el que creu que hauria de ser perquè els altres el vegin com un igual.
De fet, els títols dels capítols –com ara Secrets, Vergonya o Màscara– donen pistes del tema que articula aquesta temporada. I és que, tornant a la idea de l’adolescència com a espai-laboratori d’assaig i provatures preadultesa, Les Guilles es converteix un escenari on la veritat que més volen dissimular mou els personatges a callar, manipular, contradir qui son, o posar-se caretes.
Tots s’esforcen a amagar alguna cosa: la vulnerabilitat, la culpa, els prejudicis, un trastorn de la conducta alimentària, la compulsió de robar… Aquesta dinàmica fa que la casa rural no només sigui un fons, sinó també un motor emocional: un lloc tancat on pressió i intimitat es fusionen, i on cada silenci i cada confidència acaben contribuint a desmuntar o reconstruir, pas a pas, la identitat de cadascú.
D’aquí que n’escrigui avui: tinc vint-i-set anys, però penso que Jo mai mai connecta tant amb els joves com amb el públic adult o familiar, perquè hi reconeix la intensitat emocional d’aquella etapa. Permet mirar‑la des de fora sense renunciar a sentir‑la –o tornar-la a sentir– per dins. És una mena de continuïtat afectiva: la mateixa energia que la meva generació invertíem en altres sèries, ara es trasllada a aquesta, tancant un cercle psicològic entre els espectadors de fa una dècada i els d’avui.
Som les netes –simbòliques– de les espectadores de Polseres Vermelles que no vau poder cremar. Sèries com Merlí, Polseres Vermelles o Jo mai mai compleixen aquest paper de pantalles on veure l’assaig i l’error, un mirall intergeneracional on el públic pot veure projectades les seves pròpies crisis d’adolescència, els seus acords i desacords amb els altres, i les seves primeres confrontacions essencials amb el món adult.
I tot, disfressat sota una capa de ficció que permet viure‑ho –o reviure-ho–, però des d’una distància prudencial. L’adolescent pot veure’s en escena, assajar mentalment camins diferents i fer‑se preguntes sobre el present i el futur immediat. L’adult pot revisar els seus propis errors, reparar‑se en la llunyania del passat i comprendre, amb una mica d’humor, el que va ser quan era una Mai o un Billy.
Aquesta cadena de sèries, construïda a partir de cada estrena juvenil, permet entendre que no es tracta de productes aïllats, sinó d’una tradició de TV3 que ha anat deixant punts de referència com molles de pa a l’estil de Hansel i Gretel. Cada sèrie generacional no enceta el camí des de zero, sinó partint del que la sèrie precedent ja va traçar. Com si cada sèrie per a adolescents s’afegís a la següent, es construeix una linealitat emocional compartida que cada sèrie del present reescriu.
Jo mai mai és una molla de pa més d’aquest camí, i no és només un producte d’entreteniment, sinó que també és testimoni, és cartografia emocional de l’experiència adolescent a través de la ficció, i és pseudoacompanyament de l’etapa on descobrim que, encara que ara ens sembli efímer, tot el que vam sentir a l’adolescència ens va deixar marca en qui som. Si no, jo ara no hauria pensat “polseres amunt!”.
