Reflotar un equip de futbol mai ha estat fàcil. I, si no, que li diguin al Futbol Club Barcelona–la ciutat que porta el nom del nostru club. Però ho és una mica més si la pilota entra o no entra en base a un guió preestablert que una colla de guionistes ha pensat en una writer’s room normalment estatunidenca. Ted Lasso juga amb avantatge, en aquest sentit. I tot i que la seva tercera temporada va ser un desastre pitjor que l’etapa de Koeman a la banqueta blaugrana, l’ésser humà és optimista per naturalesa–estúpid per convicció–i sap de sobres que cada agost la promesa de la Champions és una realitat tan plausible com el fitxatge de Julian Álvarez. Per molt que després, a la pràctica, ens haguem de menjar amb patates Ferran Torres.
La sèrie que va llençar Apple TV a l’aparador popular i que Jason Sudeikis va idear juntament amb Brendan Hunt, Joe Kelly i Bill Lawrence se suposava que havia posat punt final a la seva història amb una tercera entrega que havia començat molt bé, havia descarrilat estrepitosament a mitja temporada, i havia aconseguit reflotar, justet, en els seus últims capítols. El desastre de magnitud Rodalies Renfe havia deixat un agre regust a tots els fans que ens vam comprar l’equipació de l'AFC Richmond i vam celebrar el cameo estel·lar de Pep Guardiola. Això sí, almenys havien sabut acabar-la a temps i s’havien mantingut fidels a la seva integritat artística.
Doncs bé, en el futbol, ja sabem que no ens hem de confiar. Perquè empesos pel desig irrefrenable de redimir-se creativament–o possiblement empesos per la necessitat d’estabilitat econòmica–els caps pensants rere Ted Lasso han decidit tornar a la càrrega amb una quarta temporada que, més que una continuació de la història anterior, serveix com a reboot encobert. Lasso (Sudeikis), que al final de la tercera havia tornat a la seva ciutat de Kansas natal per estar a prop de la seva família, torna a fitxar pel Richmond per entrenar, per primera vegada, un equip de futbol femení de segona divisió. Una promesa que s’havia deixat entreveure a l’última seqüència de l’últim capítol, i que ara és el motor narratiu que serveix d’excusa per engegar de nou un engranatge que ens és molt familiar.
Hem canviat Roy Kent, Jamie Tartt (que, per cert, ha fitxat pel Barça) i Sam Obisanya per un equip de noies futbolistes amateurs que ni tan sols té prou pressupost per a un vestidor en condicions. I la fórmula, que no falla, es repeteix: Lasso i Coach Beard són la porta d’entrada a uns personatges ben construïts, prou energètics i estrambòtics i alhora entendridors que ens recorden a aquella primera temporada en què, per primera vegada, vam conèixer la plantilla masculina. La temporada es remet familiarment a tots aquells mecanismes–la cohesió de grup, la introducció de líders, la capacitat de l’entrenador nord-americà per guanyar-se la confiança d’un equip britànic trencat–per configurar una estructura pràcticament calcada a aquella que la va fer triomfar en l’època pandèmica. Aquella que a molts ens va reconciliar amb aquest maleït esport.
El format és tan similar que costa, sobretot en els primers capítols–el primer, en especial, és força dur de veure–no trobar a faltar aquell vestidor masculí que tantes alegries ens va donar. Però la plantilla femenina, encapçalada per una segona entrenadora amb molta mala bava (interpretada per Tanya Reynolds, que de seguida s’ha convertit en el meu personatge predilecte), és tan fàcil d’estimar com els seus equivalents masculins. I voler-les veure aixecar trofeus es converteix ràpidament en el ganxo que et manté assegut davant la pantalla. I de seguida s’evidencia que el gran triomf de la temporada ha estat saber plasmar i replicar l’auge del futbol femení, la passió compartida per totes dues versions d’un mateix esport, que els darrers anys ha captivat el públic a la vida real.
El més interessant de tot plegat (almenys en els quatre primers capítols als quals hem tingut accés la crítica) és que el futbol femení no és només una excusa per calcar pas per pas l’estructura inicial de la sèrie. També és un punt de partida per explorar la realitat d’aquest esport. No tot són flors i violes: les jugadores del Richmond no tenen un vestidor propi, ni cobren el mateix que els homes; han de fer malabars per conciliar la seva vida familiar amb la feina; són objecte de burla i masclisme a dojo. El mateix Lasso en comprova la dificultat i la diferència només arrencar la temporada, quan s’adona que no pot accedir al vestidor amb la mateixa freqüència i llibertat amb què ho feia quan entrenava homes. I aquí, la sèrie, ha estat astuta: ha sabut entendre que, si les seves tres primeres temporades havien servit per reflexionar sobre la masculinitat–tòxica–, la salut mental i la cultura de l’esport, la quarta només pot funcionar si troba alguna altra cosa sobre la qual reflexionar. I l’ha trobada.
I no mentiré i diré que no manquen els personatges originals, per molt que alguns encara continuïn a la sèrie: Roy Kent (Brett Goldstein, també guionista) continua lluitant per l’afecte de Keeley Jones (Juno Temple), ara encarregada de gestionar tot el que envolta l’equip femení. Rebecca Welton (Hannah Waddingham), la propietària del Richmond, està més en el punt de mira que mai, intentant gestionar la viabilitat econòmica d’un salt al buit com és la creació d’una secció femenina en un club petit. Són ancoratges a un temps pretèrit que ens recorden que, en el fons, estem veient la mateixa sèrie de sempre i que també signifiquen la possibilitat de retrobar-nos amb altres personatges familiars en forma de cameo (el del Jamie Tartt de Phil Dunster sembla ridículament evident). Una manera senzilla però efectiva de proposar noves idees que, en el fons, no deixen d’estar una mica reciclades.
Val a dir que a la temporada li continuen fallant els mateixos elements que van fer de la tercera una calamitat: personatges que no acaben d’encaixar de manera orgànica en la trama, com el xicot neerlandès de Rebecca; però sobretot el metratge injustificadament llarg dels capítols, que ara per norma duren entre 45 i 50 minuts i que influeix negativament en el ritme i la comèdia de la sèrie. I això que la quarta ha aconseguit tornar-nos a fer riure més que plorar.
I, al final, què més se li pot demanar a una sèrie que ho havia significat tot? Per a molts dels que fèiem una ganyota quan dèiem "sí, Ted Lasso m’agrada molt, llàstima de la tercera", aquesta quarta és un bri d’esperança per poder alçar una mica més alt el cap quan ens hi referim. Una promesa de redempció. I tot plegat amb un líder a la banqueta que, malgrat tot, continua generant i contagiant simpatia, bon rotllo, optimisme, confiança, i la sensació de ser a casa. Una mica com quan la càmera enfoca Hansi Flick i tens la certesa que, malgrat perdre 0-3 al minut 54, tot anirà bé.
