Ja és casualitat que quan l’amenaça de la intel·ligència artificial és més evident que mai –pràcticament no em queden amics i coneguts que no admetin que fan servir ChatGPT com Google o inclús com un psicòleg–, aparegui un dels mestres conta històries contemporànies per recordar-nos que res és més humà que el talent, l’habilitat, i l’ànsia d’explicar-nos històries. Segurament perquè, quan els temps ofeguen, l’oportunisme és inseparable de la necessitat i el nostre refugi, un cop més, no és altre que la ficció. I si algú ha demostrat ser molt més que un trobador contemporani és Christopher Nolan, que no content amb transportar a la gran pantalla la vida i obra controvertida de Robert Oppenheimer, ara entoma el seu repte més agosarat: adaptar la història més vella del món, l’Odissea d’Homer. El relat per excel·lència per entomar l’ara radical discurs que, davant la fi de la civilització, res més humà que la ficció.
Nolan s’alia dels seus sospitosos habituals –criatura d’hàbits difícils de trencar– tant davant com darrere la càmera per impregnar amb el seu segell l’argument universal per antonomàsia: el d’un guerrer que lluita contra diferents obstacles per tal de tornar a casa amb els seus éssers estimats i de qui s’expliquen nombroses històries –llegendes, mites– sobre les seves fites.
Així, Christopher Nolan evoca la paraula d’Homer per articular el seu discurs a través d’un Travis Scott convertit en bard que explica les incomptables proeses d’Odisseu; construeix aquells flashbacks que trenquen la temporalitat del relat que tant li agraden a través de la història que Menelau (Jon Bernthal) relata a Telèmac (Tom Holland) i de la que el propi Odisseu (Matt Damon) s’esforça per recordar per tal d’arribar a casa guiat per Calipso (Charlize Theron) i després detalla a la seva pacient esposa, Penelope (Anne Hathaway). Una estructura fragmentada, que juga amb la temporalitat i el muntatge com és d’esperar en les seves cintes i a través de la qual Nolan no només homenatja l’estructura original del poema èpic, sinó que també enalteix la tradició humana narrativa. Allò que ens diferencia dels altres mamífers i dels robots; allò que durant segles ha servit per alliçonar, advertir, recordar i entretenir. I quan l’Odisseu de Damon alerta la Penelope d’Anne Hathaway que els segles futurs es relatarà la seva aventura epònima, la guerra de Troia, i la matança propiciada per un cavall trampós però no se n’aprendrà, perquè les històries perden valor si no s’expliquen amb cura, l’advertència és per a l’espectador casual, per a l’executiu de Hollywood que confia en la IA, i per a tots els líders de nacions que obliden el passat per cometre els mateixos errors bèl·lics en el futur. Una veritat tan complexa i radical com inherentment espectacular.
I així llueix gran part de la pel·lícula: una epopeia transcendental que ha de canviar la història del cinema. Llàstima que en aquesta fixació per revelar l’autèntic poder de les històries –de la ficció– Nolan s’entrebanca en la grandiositat de la seva pròpia ambició. Com passa als seus personatges i intèrprets, Nolan acaba sent massa pres de la magnitud de tot el que vol retratar i cau en una fredor habitual en el seu cinema que no juga a favor d’una èpica de tal dramatisme. El que a Memento i Inception funciona com un rellotge suís –aquesta necessitat imperiosa de distanciar-se el màxim possible d’allò que té lloc a la seva pròpia cinta– aquí constreny massa la posada en escena i la construcció dels seus personatges –taló d’Aquil·les del cineasta de sobres conegut. A l’Odissea li calia una grandiositat i eloqüència visual que la seva aliança amb Hoyte Van Hoytema (director de fotografia habitual del director) no aconsegueix capturar, i una profunditat als personatges que ni els intèrprets (tots noms amb carreres oscaritzades i oscaritzables) ni el guió resolen amb convicció. I malgrat que el film llueix impressionantment bé i que alguns dels actors es mengen la pantalla (bàsicament un Robert Pattinson en la seva salsa encarnant un Antínou deliciós), costa coronar-lo com el treball més espectacular de la carrera del cineasta britanico-americà –aquell lloc, de moment, encara li reservem a Interstellar.
El greuge és major en les escenes d’acció que, tot i que haurien de resultar autèntiques barbaritats fotogràfiques, són gairebé tant confuses i desordenades com repetitives són les seqüències dels diferents obstacles als quals s’enfronten Odisseu i els seus. El repte del Ciclop, l’encantament de les sirenes i l’illa poblada per gegants amb set de sang no són tant una demostració original de la capacitat de líder del protagonista, sinó una repetició cansada de batalles i fugides poc inspirades. I l’Odisseu de Damon, que representa per excel·lència l’heroi més tradicional de la ficció, s’acomoda massa en l’arquetip de veterà de guerra torturat pels horrors de les seves pròpies accions. Si a Oppenheimer la complexitat del personatge i la desconstrucció del biopic havien convertit una pel·lícula potencialment tradicional en un autèntic prodigi audiovisual, a l’Odissea Nolan sembla tenir massa respecte pel text per atrevir-se a trencar esquemes i anar més enllà tot i mantenir-se fidel al seu segell: salts temporals a dojo, una imperiosa determinació per parlar de la memòria, i personatges femenins que apareixen i desapareixen en un obrir i tancar d’ulls (tot i que aquesta vegada suposo que part de la culpa recau sobre Homer).
És clar que dir això és fàcil des de la comoditat de la butaca i molt més complex ha estat, sens dubte, entomar un repte com aquest en què els actors havien de pujar muntanyes caminant per rodar (suposo que a Hollywood no saben viure fora de la practicitat d’un automòbil) i gravar únicament tres o quatre minuts seguits a causa de la complexitat de treballar amb una càmera IMAX (el passi de premsa va ser en 70 mil·límetres i, per tant, no puc valorar si es nota veritablement la diferència). I encara més quan s’ha hagut de lluitar contra el veritable obstacle que fa nosa i mandra infinita d’aquesta particular odissea cinematogràfica: la policia de la versemblança històrica. Aquests erudits diplomats a Twitter amb doctorats en torracollonisme que volen boicotejar el film perquè no és un retrat fidel de la Grècia de l’època. No cal ni esmentar, espero i confio, que a l’Antiga Grècia no existien les sirenes, ni els ciclops, ni els Déus que es comunicaven amb els homes. Tampoc les malediccions, ni els monstres amb tentacles, ni les bruixes. Això, en canvi, no els sembla motiu de crítica. El que sí que és imperdonable, al parer d’aquests teòrics d’Homer que el més a prop que estan del poeta clàssic és el seu homòleg animat i groc, és que Helena de Troia la interpreti una actriu negra (Lupita Nyong’o), que Atenea –deessa– la interpreti una actriu negra (Zendaya) i que Sinón l’interpreti l’actor trans Elliot Page (amb qui Nolan ja havia treballat a Inception). Són els mateixos que critiquen que els personatges parlin amb accent americà i diguin “papa” i no “pare” perquè resta veracitat a un poema èpic grec del segle vuit abans de Crist ambientat en l’actual Turquia. És important mencionar aquests estudiosos que vetllen per la memòria històrica perquè són els mateixos deixebles de Marcos Llorente que asseguren que els avions ens fumiguen amb tòxics que provoquen càncer –però, en canvi, una exposició perllongada a la llum solar et fa immortal, suposo–, que la vacuna de la Covid et fa LGTBIQ+, i que un fetus és una persona humana plenament conscient que no es pot avortar. Aquesta és la gent que defensa que algunes guerres estan justificades i que, per tant, són incapaços d’entendre el missatge obertament antibel·licista i pacifista que Nolan ha aconseguit elaborar, malgrat tot, amb un talent encomiable.
I si aquest és un dels nostres guerrers puntals per combatre una civilització en decadència, benvinguda sigui aquesta Odissea –el cavall de Troia particular de Nolan a una indústria que renega de l’autenticitat per apostar per discursos buits, imatges fetes per codis de zeros i uns, i refregits mancats de cor i ànima.
