És ben bé que quan l’ésser humà sospita mínimament que el món se’n va a la merda, s’aboca, com arnes a una flama, a les històries postapocalíptiques. En el món contemporani post 11-S, quan la humanitat creia que l’apocalipsi era a tocar de Wall Street –i ho va acabar sent, però d’una altra manera inesperada– Danny Boyle va descriure el seu particular infern a 28 days later, una història de zombis en un Regne Unit arrasat pel virus de la ràbia que deixava imatges tan inaudites i espectaculars com la de Cillian Murphy absolutament sol pels carrers de Londres. Una imatge que 18 anys després va ressonar malauradament actual quan els carrers de les principals ciutats del món van acabar sent una postal d’aquella capital abandonada. No és d’estranyar que en una actualitat marcada per la guerra, pels dits flotant perillosament sobre botons vermells, i per l’auge de la política menys tolerant dels últims 50 anys, Boyle necessiti revisitar aquell infern a 28 years later. Perquè han passat només 23 anys des d’aquella primera pel·lícula, però el futur que pronosticava ens ha passat per davant per ben poc.
Boyle s’alia de nou amb Alex Garland, guionista de la pel·lícula original, per fer un retcon antològic de la segona entrega –una 28 weeks later que ni signa ni considera seva, veient com arrenca aquesta tercera pel·lícula– i presentar-nos el mateix món que intentaven sobreviure Murphy, Naomi Harris, Brendan Gleeson i Christopher Eccleston anys després del primer brot que va noquejar la població britànica. Ara ens endinsem en una petita illa on una petita població ha aconseguit refer-se i coneixem l’Spike (un debutant i esplèndid Alfie Williams) i la seva família: el seu pare (Aaron Taylor-Johnson) és un autèntic guerrer lluitador que viu traumatitzat per la malaltia mental de la seva dona (Jodie Comer) a qui el petit Spike vol salvar peti qui peti. Després d’una breu incursió a la mainland –aquella part del país prohibida i en quarantena on encara viuen els infectats–, Spike recorrerà bona part del territori hostil amb la seva mare per trobar un metge (Ralph Fiennes, més deixat anar que mai) que la pugui curar.
La pel·lícula, sobre el paper, és una anada d’olla: des de la decisió tècnica de Boyle de rodar amb un iPhone fins a les decisions narratives que perpetra Garland. Però tots dos artistes han madurat –si és que els calia madurar– i han demostrat que quan poden ser veritablement lliures creativament, el resultat pot ser majestuós.
D'entrada perquè, evidentment, un iPhone en les meves mans no té res a veure amb un iPhone en mans d’un director que ha parit les dues de Trainspotting, la guanyadora de l’Oscar Slumdog Millionare i The Beach. Si a l’usuari habitual li costa enfocar una posta de sol, a Boyle el que menys li costa és plasmar veritables obres d’art a la pantalla –quadres tan magnífics que sembla mentida que un telèfon intel·ligent pugui fotografiar millor que les càmeres Full HD de Wicked i que demostren, un cop més, que mai es tracta del giny, sinó de l’ésser humà que el fa servir. Val a dir també que no parlem d’un iPhone únicament, sinó d’un iPhone amb milers d’òptiques professionals adjuntades; en alguns casos, parlem de desenes d’iPhones muntats sobre una estructura per capturar diferents angles d’un mateix pla. I parlem de directors de fotografia i operadors de càmera amb un currículum més extens que la carrera futbolística de Luka Modrić. A Boyle sempre l’ha interessat el format digital –sense anar més lluny, 28 days later es va gravar amb una d’aquelles camcoders de principis dels 2000 no només per un tema econòmic, sinó també per l’estil realista que el director considerava que aportava a la seva història. Aquí, 23 anys després que aquelles càmeres s’hagin extingit, Boyle torna a apostar per la seva fascinació digital i el resultat és bocabadant.
Amb un iPhone –i fent una mica de trampa– Boyle retrata una boja i fascinant història humana, recordant el valor que va aportar a les històries de zombis 28 days later: el recordatori que, malgrat l’apocalipsi, continuem sent humans, i els humans som bons i dolents –i, en alguns casos, pitjors que els mateixos infectats. La cinta és erràtica en el to i en l’execució, saltant de gènere a gènere sense gaire mirament: arrenca sent una trepidant seqüència de supervivència i aventures, a mig camí ensopega amb la comèdia i l’acció, i acaba amb una sorprenent expressió dramàtica, tràgica i reflexiva que t’enganxa d’imprevist i et deixa la llagrimeta a punt de fructificació. Sobre el paper no hauria de funcionar. Però la delicadesa amb què surfeja d’una tonalitat a l’altra captiva i embogeix a parts iguals.
És sota la capa caòtica, estrident, de muntage iPhonià erràtic i gairebé experimental, de calaveres mòrbides i macabres, que es descobreix el gran triomf de la pel·lícula: aconseguir explorar el dol, la pèrdua, la naturalitat de la mort i l’histericisme de la supervivència amb profunditat i tacte. Aquí el mèrit és compartit: tant el guió de Garland com la direcció –en especial, dels actors– de Boyle es complementen amb la perfecció de dos vells amics que sempre han sabut entonar la mateixa melodia i trobar-se en les harmonies. Des d’un inici que fa eriçar la pell amb un muntatge del poema de Rudyard Kipling fins a la colpidora posta de sol final, ambdós es confirmen en la dificultat de plasmar tantes capes de complexitat postapocalíptica possible.
A 28 years later el món ha avançat –també l’infernal– i la pel·lícula ha evolucionat amb el seu director, amb els temps que corren, amb el desenvolupament narratiu complex del cinema. Si la primera entrega va revolucionar el gènere i va explorar altres missatges que abans eren només un peu de pàgina, la sensació és que aquesta tercera –que, a l’hora, obre una nova trilogia que s’ha gravat seguida– obre noves portes a explorar, nous camins a recórrer, nous missatges a interpretar. I en els temps convulsos i complexos que corren, on res és tan fàcil com clavar una fletxa al cap d’un infectat Alpha, ens cal posar-nos a desxifrar-los com més aviat millor.
