Els biògrafs i estudiosos més pròxims a Francisco Franco afirmaven, des de sempre, que el dictador espanyol era un apassionat del cinema. Per molt que fos una espècie d'amant del setè art amb una capacitat il·limitada per dissociar la realitat de les pel·lícules durant els seus temps (bàsicament els censors del règim franquista eren dels més inquisidors en tots els països occidentals durant bona part del segle XX), mai hauria imaginat que acabaria sent retratat de les maneres més surrealistes a la gran pantalla.

I no només això, sinó que seria part central de comèdies, narratives completament contràries a ell o amb perspectives històriques radicalment diferents dels seus principis. No estem parlant de la seva participació en carn i ossos, a través de documentals (molts dels quals van ser realitzats gràcies a les imatges gravades pel NO-DO), sinó que seria interpretat per actors de tota mena.

Franco no va poder ser caracteritzat a la ficció cinematogràfica ni televisiva a l'estat espanyol fins anys després de la seva mort. En un període convuls i marcat de violència com va ser la transició espanyola, les pel·lícules, les sèries o la televisió podien crispar encara més l'ambient social, polític i militar d'aquells primers anys en democràcia. Fins al 1979 no trobem un film fet a l'Estat que mostri el dictador a través d'un intèrpret. El més significatiu és que va ser una producció catalana sobre Lluís Companys. Pocs saben, però, que no va ser la primera ficció amb Franco caracteritzat.

La sèrie de 1969 sobre la Guerra Civil feta a Alemanya gaudeix d'aquest honor. Sis anys abans de la mort del dictador, la companyia Windrose Dumont-Time va rodar una producció de només dos capítols on relatava els fets que van conduir al cop d'estat de 1936 i al posterior conflicte bèl·lic. Un dels principals protagonistes, de manera evident, era el mateix Franco. Així doncs, en el marc del 50è aniversari de la mort del Caudillo, repassem tots aquells intèrprets que han tingut l'honor (o la mala sort, com es vulgui veure) d'interpretar Francisco Franco Bahamonde en pel·lícules i sèries. Alguns exemples són història del cinema. La seva figura ha tornat a estar present en primera línia del cinema estatal gràcies al nou film La cena (2025), que podria arribar a optar als grans premis.

Wolfram Schaerf a «Der spanische Bürgerkrieg» (1969)

El primer actor que va interpretar Franco, i l'únic que ho va fer quan encara era viu, va ser aquest veterà intèrpret alemany en el marc d'una minisèrie germànica sobre la Guerra Civil. Gràcies a la companyia Windrose Dumont-Time, establerta a Hamburg, el món va poder veure la primera obra audiovisual internacional que posava el focus en el cop d'estat de 1936 i el conflicte posterior des d'un prisma aliè al qual promocionava el règim dictatorial. Per desgràcia, des de Catalunya, no podem veure la sèrie des de cap plataforma en streaming ni cap canal oficial. 

Bartomeu Olsina a «Companys, procés a Catalunya» (1979)

Una dècada més tard de la sèrie alemanya i quatre anys després de la mort del dictador, Olsina interpretava de manera molt breu Franco, però en una obra de molta importància. Primer, perquè era la primera ficció catalana (i estatal) que homenatjava el procés criminal i venjatiu contra el president Companys. Segon, era el primer cop que el Caudillo apareixia caracteritzat en una ficció audiovisual. I tercer, perquè se li va atorgar una solemnitat crua, molt allunyada de les aparences que durant tantes dècades van omplir el NO-DO.

José Nieto a «...Y al tercer año resucitó» (1980)

Comèdia de molt baix nivell, dirigida per Rafael Gil i que adaptava la novel·la de Fernando Vizcaíno Casas. Franco apareix de manera molt breu, de fons, pràcticament difuminat, però caracteritzat amb la seva veu aflautada. Era el primer cop que es col·locava el dictador en una obra cinematogràfica del gènere de la comèdia. Tot i que se'l vegi poc, és la gran premissa de la pel·lícula i del guió: és 1978 i un camioner recull una persona que intenta que algú s'aturi. Des del primer moment s'adona de qui és i tota la societat comença a trontollar. No tenia ni cap ni peus. I a més, tenia un tuf marcadament ultraconservador i antidemocràtic. La podeu trobar a Movistar+ i a FlixOlé.

Juan Diego a «Dragon Rapide» (1986)

El primer film amb cara i ulls que buscava radiografiar, retratar i escenificar de manera dramàtica els fets que van ocórrer el 1936. El difunt Juan Diego, un dels millors intèrprets espanyols del segle passat, es va encarregar de donar vida a un Franco amb molt mal geni, amb rampells militars i la seva particular veu. Un dels elements més notoris és que Diego va ser un dels actors més polititzats de l'època, militant al Partic Comunista d'Espanya i sent, el 1975, un dels líders de la famosa vaga d'intèrprets a tot l'Estat. Veure'l interpretar Franco era, com a mínim, impactant. La podeu trobar a Movistar+, a FuboTV i a FlixOlé.

José Soriano a «Espérame en el cielo» (1988)

Comèdia negra que explotava la figura de Franco des de la sàtira passada de voltes, però amb un sentit d'humor una mica més elevat. La trama us revelarà per què: ens situa a l'Espanya de finals dels anys 40, amb un home normal i corrent, propietari d'una ortopèdia, com a epicentre. Té un problema, però: s'assembla molt, massa, al dictador. Per això és raptat i entrenat per a l'operació Jano (una suposada operació per matar Franco, sobreinterpretada en la ficció i sense cap fonament real). La seva família el dona per mort, i invoquen la seva ànima per mitjà de l'espiritisme amb resultats negatius, fet que els fa sospitar que està desaparegut, però no mort. Pepe Soriano, a part, és argentí. La podeu trobar a Movistar+ i a FlixOlé.

«Ay Carmela» (1990)

Carlos Saura va decidir fer una adaptació cinematogràfica de l'obra de José Sanchís Sinisterra que va ser aclamadíssima: fins a 13 premis Goya, que la van situar com una de les pel·lícules més guardonades de la història. La qüestió és que Franco només hi apareix de manera molt terciària, perquè és un convidat d'honor a la representació teatral que duen a terme els personatges de Carmen Maura i Andrés Pajares a la pel·lícula. La primera vegada que el dictador formava part d'una pel·lícula com si fos un ens secundari. Al més pur estil Papa a Sister Act. 

Juan Echanove a «Madregilda» (1993)

El preferit d'un servidor, encara que sigui un dels més subjectius de tots. El Franco de Juan Echanove és el més aplaudit per la crítica i el públic, amb un Goya i una Concha de Plata sota cada braç, però especialment és dels més complicats a dur a terme. Francisco Regueiro, un mític cineasta espanyol que va surfejar per diversos gèneres, va voler dur a la gran pantalla un somni, una obsessió, que havia tingut un dia. Una pel·lícula amb moltes capes que moltíssimes persones no van saber travessar (per molt que Echanove fos aplaudit, la quantitat d'al·legories era feixuga per a cert públic), el retrat d'una Espanya consumida per la gana, poc temps després d'acabar la Guerra Civil, i la pèrdua d'éssers estimats es barrejaven amb un cinema clàssic com era el cas de Gilda. L'estrena d'aquest film a l'estat espanyol també és un element clau de la història. Com Echanove, cap.

Xavier Deltell a «Operación Gónada» (2000)

Patètica comèdia creada per persones que els fan gràcia els acudits escatològics o sexuals des de la perspectiva d'un nen de cinc anys que acaba de descobrir la paraula "polla". La trama se centra en la trobada a Hendaia entre Franco i Adolf Hitler. Ara bé, la pel·lícula (si se li pot dir així a aquesta bacanal de gags amb molt poc valor humorístic) barregen un intent de sabotatge de la reunió per part dels anglesos i un Caudillo que té unes altres intencions: vendre als alemanys un invent que han fet des de terres espanyoles. Tot de cares televisives de segona categoria omplen un repartiment que optaria a un Razzie si aquests premis s'atorguessin a Sòria i no a Hollywood.

 

Ramon Fontserè a «Buen viaje, excelencia» (2003)

És molt difícil explicar el viratge ideològic que ha patit Albert Boadella en els darrers vint-i-cinc anys, però l'ultraespanyolista actual va ser el responsable d'aquesta paròdia sagnant contra els darrers mesos de vida de Francisco Franco. No es va tallar ni un pèl. Fontserè presenta el dictador de la manera més decrèpita que s'havia vist mai fins ara en un document audiovisual. Delira, té moments en què sembla un avi que està més pendent de morir-se que de liderar un règim, protagonitza escenes surrealistes... La comèdia no és gran cosa, però la imatge d'un Caudillo foll i pansit era innovadora. El film va estar produit i interpretat per la mítica companyia Els Joglars, fundada pel mateix Boadella el 1962.

 

Juan Viadas a «Balada triste de trompeta» (2010)

Inclassificable pel·lícula d'Alex de la Iglesia que barreja la sàtira, la comèdia negra, una retrospectiva de la Guerra Civil, una altra dels darrers anys del franquisme... introduint uns pallassos de circ com a elements centrals de tota la trama. Com apareix Francisco Franco en tota aquesta macedònia? El cineasta espanyol ens el col·loca en una partida de caça on es rodeja dels màxims líders de l'època. Un Franco envellit, que camina ranquejant i que té ganes de matar faisans a trets. La trama guarda molts més moments, alguns d'ells violents, sobre l'època de la guerra o del final del règim. La podeu trobar a Movistar+ i a FlixOlé.

 

Santi Priego a «Mientras dure la guerra» (2019)

La versió cinematogràfica més sobria i dramàtica de totes les d'aquesta llista. Santi Priego excel·leix en la caracterització de Franco al film d'Alejandro Amenábar, qui va rebre moltíssimes crítiques per part dels sectors més ultraconservadors de la política espanyola. La trama no se centra en el Caudillo, però sí mostra molts moments de la seva campanya després del cop d'estat, amb especial èmfasi a la Junta de Defensa Nacional i a la seva tria com a líder de la revolta feixista. Priego protagonitza diverses escenes memorables. Aquest darrer cap de setmana, la pel·lícula va ser un èxit absolut en la seva emissió a La 1 en horari de prime time.

Xavi Francés a «La cena» (2025)

La darrera aparició de Francisco Franco en una pel·lícula la torna a interpretar un català. Encara que la trama del film que dirigeix Manuel Gómez Pereira i protagonitzen els grans Mario Casas i Alberto San Juan tingui com a epicentre el Caudillo (organitzen un sopar en el seu honor a l'Hotel Palacte i tot ha de sortir perfecte), no té cap mena de presència destacada en pantalla. L'actor català Xavi Francés és l'encarregat de donar-li vida en un moment clau de la seva vida: només havien passat dues setmanes des que va acabar la Guerra Civil.

Franco, en el món de les sèries i les antologies de telefilms

La presència dramàtica del Caudillo no és exclusiva del cinema. La indústria audiovisual espanyola va voler explicar diversos moments de la història de l'Estat a través de sèries o minisèries (antologies curtes de diversos telefilms) amb personatges com Adolfo Suárez, Torcuato Fernández, Joan Carles o Sofia com a principals protagonistes. Franco, llavors, era part fonamental de moltes trames i també va ser interpretat per diversos actors de renom. Moltes de les sèries, però, van ser blanquejaments de la història dels seus protagonistes, especialment aquelles que feien referència a la monarquia. 

Manuel Alexandre a «20-N, los últimos días de Franco» (2008)

Antesala de la generació de minisèries per blanquejar la monarquia. Antena 3 va fer la crònica de la prolongada i artificial agonia "a la qual va ser sotmès" Francisco Franco, dictador d'Espanya des del final de la Guerra Civil fins a la seva mort el 20 de novembre de 1975. El relat es construeix a partir del punt de vista de diferents persones properes al Caudillo, la seva família i l'equip mèdic. El grandíssim Manuel Alexandre, un dels intèrprets amb més filmografia a l'esquena de la història d'Espanya, va ser arrossegat a aquest fangar per interpretar Franco. Sense més. Dels que més s'hi va assemblar físicament. Fernando Cayo, com a Joan Carles, repetiria en altres ocasions.

 

Paco Merino a «Adolfo Suárez, el presidente» (2010) i a «El rey» (2014)

Francisco Merino, un actor camaleònic que va participar en moltes produccions i sèries de la indústria espanyola (el públic generalista el recorda més per Cuéntame o El Internado), va ser l'encarregat d'interpretar el dictador en els seus darrers anys en dues minisèries antològiques que se centraven en Joan Carles I i en Adolfo Suárez. Una època molt convulsa que va ser retratada fa quinze anys d'una manera molt blanca i suposadament pacífica, amb el mantra de la reconciliació política i els grans gestos de la monarquia. La sèrie sobre Suárez era d'Antena 3 i la de Joan Carles, de Telecinco. Van ser molt criticades.

 

Francisco Vidal a «Alfonso, el príncipe maldito» (2010)

Una altra TV movie en dues entregues sobre la figura del malaguanyat Alfonso de Borbó, cosí major del rei Joan Carles I que es va casar amb la néta de Franco, Carmen Martínez Bordiú. El Duc de Cadis va ser un personatge tràgic. Una producció emesa per Telecinco que formava part d'aquesta campanya de blanqueig de la monarquia i el seu passat, digna d'una revista del cor. Paco Vidal, un dels grans intèrprets secundaris de la indústria estatal, va ser l'encarregat de caracteritzar-se com a Franco.

 

Eduardo McGregor a «Sofía» (2011)

En aquesta espècie de febre per les minisèries històriques de personatges carismàtics d'Espanya -en un moment on la monarquia tocava fons en popularitat-, Antena 3 també va produir una minisèrie sobre la reina Sofia. El més dur és veure com intenten vestir de romanticisme la trobada entre la grega i Joan Carles, com van forjar el seu matrimoni (és per riure), la seva relació amb el franquisme i el mateix Caudillo, o la Transició. Eduardo McGregor interpretava llavors el dictador.

 

Carlos Areces a «Tarancón, el quinto mandamiento» (2011)

El gran Carlos Areces va ser l'encarregat de donar vida a un jove Franco en aquesta sèrie sobre la vida del cardenal Tarancón, una figura clau en el procés de transció espanyola. Tot i que se centri en aquest període, també fa una mirada enrere a l'època de la guerra i és llavors quan apareix l'intèrpret. Fuig completament de qualsevol mena de parodia i del seu caràcter còmic que sempre l'ha caracteritzat en bona part de les produccions en les quals ha participat. Un nou registre en el qual va sortir-ne amb nota. La podeu trobar a la plataforma RTVE Play.

 

Jesús Castejón a «Carta a Eva» (2012)

L'única minisèrie on Franco té un paper trascendental (encara que secundari), existeix una càrrega dramàtica i la història fila prim és aquesta del gran Agustí Villaronga. En només dos episodis, el cineasta català reconstrueix la visita d'Eva Perón a l'estat espanyol el 1947, en plena posguerra. Ana Torrent interpreta Carmen Polo i forma part de la història (igual que Carmen Maura) amb més pes que Franco, qui l'interpreta un excel·lent Jesús Castejón. Tot i això, les seves aparicions són immenses. La podeu trobar a la plataforma del 3Cat i a RTVE Play.