No ha de sorprendre a ningú que les darreres projeccions de la factoria de xurros en què s’ha convertit l'Univers Cinematogràfic Marvel han estat anticlimàtiques, dures de veure, i impròpies d’una productora que ha delectat el gran públic els darrers deu anys. Només cal veure el que ha passat amb Captain America: Brave New World, la darrera estrena de l’MCU, per captar que el productor executiu Kevin Feige fa temps que té un problema més gran que una apagada general –o que perdre una final de la Copa del Rei davant el teu etern rival. Els crítics –i els fans més propensos a l’autocrítica constructiva– fa temps que divulguem sobre La caiguda de la casa Marvel. I la maledicció que envolta les grans sagues que no saben posar el fre de mà a temps –Harry Potter, Star Wars, i ara sembla que també Karate Kid– ha acabat abocant les històries de Feige a un precipici insostenible i, francament, insuportable.

Per sort per al fanàtic, sempre hi ha un projecte absurd, una història petita i aparentment poc important, un juvenil de la Masia amb ganes de menjar-se el món i que debut amb el dorsal 43 en un partit aleatori de Lliga, que marca gol, que deixa tothom bocabadat, que demostra que els diamants en brut encara apareixen i són fructíferes. Per Star Wars, aquest projecte per qui ningú –i aquí la clau important: tampoc els executius– donava un duro és Andor, que ja hem establert que és una de les sèries més transcendents de l’última dècada. Per a Marvel, fa tota la pinta que Thunderbolts* podria arribar a assolir aquest rol. Potser perquè Kevin Feige no se l’ha mirat massa i no ha sentit la necessitat de controlar, amb les seves mans titellaires, absolutament tot el que hi passa. I potser a partir d’aquí podem arribar a alguna conclusió. La deixo en mans dels lectors.

Thunderbolts* no és, ni de bon tros, tan bona com Andor. Però és millor que Brave New World, i que The Marvels, i que Wakanda Forever i Quantumania i Thor: Love And Thunder. És, segurament, el millor llargmetratge que ha produït la marca en molt temps. En massa temps. No vol dir que sigui una obra perfecta, ni que arribi als estàndards de qualitat de les millors produccions de la productora d’adaptacions de còmic –se li reserva un lloc especial en el rànquing a The Winter Soldier. Però és una pel·lícula que funciona perquè és conscient del que és. És una cinta satisfactòria perquè sap tornar a aquells elements que van fer que Marvel triomfés per sobre de DC en el seu moment embrionari, i sap que no ha d’abusar d’ells per ser efectiva. És un film d’acció divertit, ben fotografiat, amb personatges interessants, amb un dolent imaginatiu i que ens diu alguna cosa de la nostra societat. La van vendre com una aproximació al cinema indie i, tot i que en té traces, continua sent un blockbuster convencional. Però és que això és tot el que li cal ser a una pel·lícula de superherois en ple 2025.

Thunderbolts* reuneix els antiherois d’alguns dels films menys memorables de la factoria (la Yelena Belova de Florence Pugh; el Red Guardian de David Harbor; el Capità America de l’Hacendado de Wyatt Russell; la Taskmaster d'Olga Kurylenko; la Ghost de Hannah John-Kamen) en un elenc que sens dubte farà als menys fanàtics de la saga preguntar-se: aquest qui se suposa que era i a quina pel·li sortia? Sens dubte, la majoria d’aquests personatges van formar una part íntegra del motiu pel qual la seva respectiva pel·lícula no va acabar de funcionar, però Marvel sembla voler donar-los una nova vida, rescatar-los de la misèria, i situar-los com a partíceps d’un equip d’antiherois forçats a treballar junts en contra d’una enemiga comuna: Julia Louis-Dreyfuss, encarnant la malvada Valentina Allegra de Fontaine. De Fontaine ha creat un superhumà encarnat per Lewis Pullman que amenaça amb un poder incontrolable. I l’esquadró suïcida á là Marvel s’aliarà amb Bucky Barnes (Sebastian Stan) per intentar-los derrotar. Una missió difícil, tenint en compte que tots plegats són uns autodenominats “perdedors idiotes”.

La premissa és tan còmica com ho acaba sent el film, i aquesta és la seva primera gran batalla guanyada: és una comèdia fosca que sap que, per fer gràcia, no ha d’abusar del gag buscat. És un problema que arrossegava el Marvel menys intel·ligent dels últims cinc anys: creure que la comèdia havia d’estar forçada amb calçador i que això havia de prevaldre per sobre d’una trama i uns personatges ben aconseguits. Thunderbolts* ha sabut detectar aquest problema i ha dut la sàtira al terreny correcte: la fa funcionar quan cal, fruit d’uns intèrprets amb do per la comèdia i d’uns personatges que es presten a ella. Una aposta pràcticament inevitable quan al capdavant del film hi ha una de les grans gènies de la comèdia nord-americana com Louis-Dreyfuss.

I també una estratègia que funciona per donar llum a una pel·lícula que té un altre punt vencedor: la foscor humana que explora. Tenir un llargmetratge liderat per un equip d’antiherois es presta fàcilment a una tesi crua, madura i intensa, i aquest film no malgasta l’ocasió. Posa davant la càmera algunes de les escenes més emocionalment brusques de l’MCU i s’atreveix a explorar-les sense importar-li el llenguatge o la visceralitat de les imatges. No és una intensitat Tarantiniana, i tampoc no indaga profundament en la psicologia dels personatges, però sap trobar en el seu dolent principal una metàfora interessant sobre la salut mental, el seu tractament, i el seu impacte en la societat moderna. Si anteriorment els grans enemics dels superherois eren els soviètics o els Nazis –és a dir, els enemics públics principals dels Estats Units de les respectives èpoques– ara Marvel ho té clar: el perill no resideix en una població, sinó en nosaltres mateixos, en la nostra estabilitat mental i en com l’afrontem i la tractem. Una radiografia impol·luta del que significa ser persona en ple segle XXI.

Aquí, Lewis Pullman és un dels grans encerts de càsting, i la seva química a la pantalla amb Florence Pugh, un dels grans atractius de la pel·lícula. Pugh és una líder natural, carismàtica en el seu personatge, divertida i devastadora quan li toca. És el gran reclam de la pel·lícula, el vincle que fa que la resta de personatges –una mica menys desenvolupats– també resultin atractius. Es recolza en la veterania de Sebastian Stan, interpretant un Bucky Barnes que encara no acaba de trobar el seu lloc al món però que sap que domina a la perfecció la mirada exhausta i el comentari sarcàstic quan toca. I tots plegats arrodoneixen uns protagonistes tant imperfectes com encantadors, de qui inevitablement en vols saber molt més quan apareixen els títols de crèdit.

I és una sort que així sigui, perquè el final del film i les escenes post-crèdits –n’hi ha dues, us haureu d’aguantar el pipí una miqueta més– prometen que no serà pas l’última vegada que parlarem d’aquest grup de perdedors a qui les coses no acaben de sortir del tot bé. I jo no sé vosaltres, però feia temps que no sortia de veure una nova pel·lícula de Marvel amb l’emoció al cos i les ganes de veure quin nou capítol ens ha d’oferir el seu univers cinematogràfic.