El 2024 ha estat un any cinematogràfic per emmarcar. Especialment per a Catalunya. Des de la pandèmia de coronavirus, la indústria de Hollywood i de la resta del món han viscut un auge immens en taquilla, novetats, sagues i sorpreses d'autor que han arreplegat milions i milions d'espectadors en unes sales de cinema que, tot i els èxits, continuen trontollant. No som aquí per lamentar-nos sinó per reivindicar totes aquelles pel·lícules que han certificat que aquest 2024 també ha estat un gran període per al setè art.
Des d'El Món de la Tele i Next hem volgut desgranar, en dues llistes diferents, els nostres propis criteris. Seguint, però, un fil conductor: són seleccionables per al nostre rànquing totes aquelles pel·lícules que s'hagin estrenat en sales a Catalunya de gener a desembre del 2024, les que s'hagin estrenat en festivals durant l'any i les que hagin ja celebrat passi de premsa a Barcelona.
Les millors pel·lícules del 2024
Encara que sembli mentida, la tria ha estat prou similar tot i les diferències en els gustos. Enguany, Dune: Part Two és una de les màximes referències del cinema contemporani i, per contra, ha quedat fora de les nominacions principals dels Globus d'Or. Un fet inexplicable. Fetes les presentacions, aquests són les millors pel·lícules del 2024, segons uns servidors:
10. Hit Man - Marta Ferrer
Glenn Powell. De nou, fent-ne de les seves: sent un dels actors més carismàtics dels últims vint anys. Ha fet un tàndem creatiu espectacular amb Richard Linklater i és una de les cintes més sexys que he vist aquest any. A més, vaig poder entrevistar el seu director. I això sempre et dona punts a favor d’acabar en el rànquing de les millors pel·lícules de l’any.
10. Deadpool and Wolverine - Victor Rodrigo
L'única pel·lícula que ha salvat Marvel d'estimbar-se contra un mur. Ryan Reynolds i Hugh Jackman, dins i fora de la gran pantalla, han mantingut flotant, sense que s'enfonsi, una franquícia que demanava originalitat en l'explotació dels personatges que ja coneixem. Una tercera part de Deadpool era arriscada, però l'entrada de Logan i la introducció de l'antiheroi al MCU ha permès sobreviure. I la pel·lícula és divertidíssima.
9. Civil War - Marta Ferrer
Només per les acalorades discussions que ha creat entre els periodistes, el film d’Alex Garland ja es mereix totes les ovacions possibles. Una clatellada història al fotoperiodisme, a la fredor de l’ofici, i una profunda reflexió sobre la política i la societat nord-americana actual. Sí a tot, sobretot a l’escena de Jesse Plemons preguntant “quin tipus d’americà ets?”.
9. Wicked - Victor Rodrigo
Amant dels musicals, vaig viure amb una expectativa digna d'un adolescent l'estrena d'aquesta adaptació del Mag d'Oz. No podia haver-me encisat més. Cynthia Erivo i Ariana Grande signen una posada en escena en cançons i actuació dignes dels millors films del gènere de la modernitat. Evidentment, no té res a veure amb els clàssics de Hollywood, però la màgia de la música, de les emocions i del fet de deixar-te endur per aquesta història tan mastegada en altres adaptacions fa que sigui una de les millors de l'any.
8. Conclave - Marta Ferrer
Qui no vol veure cardenals rajant els uns dels altres i fent safareig sobre qui serà el pròxim Papa de Roma? La proposta s’atreveix a resoldre la pregunta: què passaria si tractéssim un conclave com si fos una escena de Succession? I el resultat és exquisidíssim. Ralph Fiennes en estat de gràcia i un plot twist final deliciós. Fumata blanca.
8. Civil War - Victor Rodrigo
La discussió al voltant de la pel·lícula em semblava interessant, però d'una moral massa fàcil. A mi em va cridar molt l'atenció el focus periodístic d'Alex Garland al voltant dels reporters: la seva moral en un món en descomposició, un paisatge on els Estats Units fracturats no és més que un escenari per veure fins a on està disposada a arribar una persona per un titular, una fotografia, un segon d'adrenalina.
7. Twisters - Marta Ferrer
Glenn Powell. Fins aquí l’explicació. Glenn Powell fent de les seves—és a dir, ser la nova gran estrella de la gran pantalla— i Lee Isaac Chung demostrant que encara es poden fer pel·lícules d’acció de mig pressupost que ho petin en tots els sentits. Poca cosa més necessito d’una seqüela dels noranta, francament.
7. Nosferatu - Victor Rodrigo
Tinc un problema seriós amb les pel·lícules de terror: no en tolero pràcticament cap perquè soc immensament poruc, però no puc estar-me'n quan m'oloro que una pot ser excel·lent. Que Robert Eggers, el gran mestra del terror modern i folkòric decidís fer una nova adaptació de Nosferatu amb va posar els pèls de punta. I el resultat és increïble. Només ell podia aconseguir-ho.
6. Casa en flames - Marta Ferrer
Per fi una pel·lícula que no només referma el talent català al cinema, sinó que a sobre ho fa sense pretensions, allunyant-se de la temàtica repetitiva en què semblava encastada la indústria nostrada (pel·lícules històriques, reflexives, sobre la terra, o excessivament teatrals). Dani De La Orden ha fet una comèdia sobre una família disfuncional i hem descobert que els catalans anem al cinema a veure films ben parits. Una sorpresa que ens ha enamorat a tots, i una Emma Vilarasau que continua demostrant ser el talent més gran que ha vist mai aquest país.
6. Conclave - Victor Rodrigo
La novel·la de Robert Harris és una meravella, però l'adaptació que ha signat el director Edward Berger és per treure's el barret. Ralph Fiennes signa una de les seves millors interpretacions per a una temàtica que causarà furor: els secrets, les mentides i els silencis en la tria del nou Papa. Com ho fan els cardenals? Hi ha tensió? Qui ho dirigeix tot? És un thriller immens.
5. Anora - Marta Ferrer
Un Dragon Khan d’emocions, de gèneres, de tons, i de missatges que, sorprenentment, lliguen a la perfecció. En part és gràcies a la feina del seu director, Sean Baker, i en part també per Mikey Madison, que s’atreveix amb un paper tan llaminer com complicat de fer creïble. Té una seqüència de slapstick hilarant, i uns secundaris que arrodoneixen una conjunció fabulosa d’elements. Serà la gran triomfadora dels premis—i se’ls mereixerà tots.
5. The Wild Robot - Victor Rodrigo
Un cop més, puny sobre la taula de l'animació per recordar a la indústria (i especialment a la crítica) que aquest gènere pot competir amb qualsevol. Una història carregada de finezza, sentiment, detalls i el paraigua més universal del món de la ficció: l'amor, el més tendre possible.
4. The Substance - Marta Ferrer
Impossible no caure rendida davant l’exercici d’observació i reflexió feminista de Coralie Fargeat que du al límit el body horror. Ha servit per recuperar Demi Moore i donar-li, per fi, el rol definitori d’una carrera, i per llençar encara més amunt Margaret Qualley com una de les grans actrius de la seva generació. Una dupla femenina insuperable per a la cinta més salvatgement crua amb el masclisme dels últims temps.
4. La guitarra flamenca de Yerai Cortés - Victor Rodrigo
En vaig escriure una crítica al diari en què vaig ser molt clar: veure el documental de C. Tangana em va canviar la vida. No us creieu que ara estic cantant flamenc en una plaça de Sevilla, però sí que em va trasbalsar prou per a fer retrospectiva sobre la meva pròpia família. Perquè el retrat d'Antón Álvarez sobre Yerai Cortés, la seva germana i els seus pares és una història universal, d'arrels, orígens, sentiments i futur.
3. Challengers - Marta Ferrer
La sorpresa més gran de l’any, perquè francament no donava un duro per ella. Luca Guadagnino allista tres dels actors joves més prometedors dels últims anys (Zendaya, Josh O’Connor i Mike Faist) per donar forma a aquesta bogeria sensual, de muntatge surrealista i direcció frenètica. Un sí com una catedral que estarà injustament oblidada aquesta carrera de premis.
3. Anora - Victor Rodrigo
Com a amant de l'estètica audiovisual i dels grans guions, totes les esperances les tenia dipositades en Anora de Sean Baker en el moment que vaig veure el tràiler. No em va poder enlluernar més: la seva protagonista, adoptar una perspectiva còmica quan podria haver decidit fer un drama de ploramiques, unes interpretacions secundàries sublimes i una fotografia que provoca pell de gallina.
2. The Wild Robot - Marta Ferrer
L’enèsima demostració que l’animació no és un gènere menor, ni tampoc està relegat només a les criatures. Una bellíssima història sobre la maternitat trobada i la família triada que fa reviure la faula amb una animació preciosa i una banda sonora que t’arriba al cor. No hi ha absolutament res que no m’agradi del film.
2. Dune: Part Two - Victor Rodrigo
La segona part de l'adaptació de Villeneuve de l'obra de Frank Herbert és la culminació de l'obra mestra del cinema d'autor en una saga blockbuster de ciència-ficció. No existeix cap precedent similar en la història del cinema. La tinc present des del primer dia que la vaig veure: la música de Hans Zimmer, la interpretació magistral de Timothée Chalamet (és incomprensible que no hagi estat nominat també als Globus d'Or i que Dune 2 hagi quedat fora), la culminació de tota la història... amb l'inici d'una nova.
1. Dune: Part Two - Marta Ferrer
Només cal recordar la crítica meravellada que vaig escriure en aquest diari, en què comparava l’experiència de veure-la amb aquella del públic de la primera pel·lícula dels germans Lumière. La de Denis Villeneuve és una obra de proporcions èpiques feta amb la traça i la delicadesa d’algú que sap que un film monumental pot i hauria de ser un model de cinema profund i interessant.
1. Casa en flames - Victor Rodrigo
Per a un servidor, la millor pel·lícula catalana de tota la història. El film de Dani de la Orden és una meravella interpretativa, sí; és una delícia de posada en escena, que també; però és d'una excel·lència en l'apartat de guió que a Eduard Sola li haurien d'haver donat tots els premis de manera preventiva. Com a Emma Vilarasau, que davant d'un repartiment increïble, ella s'erigeix en l'estrella de l'arbre de Nadal. Podeu entendre la meva postura en aquesta crítica.
