Les sitcom són un gènere totèmic a Catalunya. Produccions fetes al nostre país han enamorat centenars de milers de catalans durant generacions gràcies a les emissions de TV3. Eren tan bones, tenien tant d'èxit i aixecaven tantes passions que, com passa sempre, van deixar de fer-les. El públic català no ha vist cap producció d'aquestes característiques des de fa setze anys. Ara, per fi, podrà posar fi a la seva set de sitcoms. La Casa Nostra és boníssima. Que quedi dit i ens ho traiem de sobre. La creació de Dani de la Orden i Oriol Pérez té tots els ingredients per funcionar en els llenguatges actuals i en les nostàlgies passades. Tots aquells que busquin un Plats Bruts 2 o una espècie d'adaptació nord-americana a la catalana no ho trobarà. Les expectatives són molt males companyies i davant les darreres estrenes del 3Cat, el públic pot arribar a afilar els ganivets abans ni tan sols de veure mig minut del primer capítol.
La Casa Nostra té molts elements que la poden convertir en una de les sèries de referència pel públic del país. No enganyarem a ningú i serem sincers: la sitcom funciona. Des del primer capítol. Des dels primers gags. Un servidor va poder veure els primers quatre episodis i ho va fer amb la guàrdia ben alta. Conscient de l'expectació que provoca un gènere com aquest, de les referències anteriors que tenim a Catalunya i les que ens arriben dels Estats Units, que no en són poques, un podia esperar que els engranatges no encaixessin des d'un primer moment. Doncs no. Tot flueix. I el més important, encara que sembli mentida: fa gràcia. Rius. És igual si vas amb les defenses molt elevades, si et creus que només pots riure amb en Chandler, en Lopes o el Cameron de Modern Family, estàs molt equivocat.
Una de les grans claus d'aquesta producció escrita entre De la Orden, Pérez, Eduard Sola i Dani Amor és el repartiment. Exquisidament triat, generen una química i una naturalitat des dels primers gags on comencen a compartir escenaris. Marc Rius, un actor que es desenvolupa de manera exquisida en els escenaris de teatre, sap trobar els punts clau entre el romàntic matat que no sap pelar ni una patata amb aquella persona que no desespera en somiar i mantenir els seus anhels, en ser l'element adhesiu que vertebra les històries de la resta dels personatges. Però és que aquesta és la sensació que mantens al principi per després veure que el repartiment interactua de manera estupenda entre ells, creen els seus petits ecosistemes, es nodreixen, s'esquincen, es fan gràcia i es retroalimenten.
Aquí és on entren noms com els de l'Adrian Grösser i la Paula Malia, que en un primer moment semblen arquetips però gràcies a la immensa feina dels dos intèrprets, els personatges guanyen una gran vida pròpia que en certs capítols tenen una llum única. Amb tot, La Casa Nostra té un caliu especial i un llenguatge proper. No són adjectivacions gratuïtes. És palpable la feina en l'escriptura com també en la interpretació per intentar fer gràcia (i funciona), però existeix un darrer element que això es té o no es té. Un intangible, una química, un sorollet que fa "clic" i col·loca les peces al seu lloc perquè la màgia de les sitcoms (que per això són tan estimades) funcioni des dels primers minuts.
Albert Ribalta i Llum Barrera són els pares del Miqui (en Rius) i apareixen com dos extrems del Barça a tota pastilla per la banda: amb un protagonisme únic i fent-se seu l'espai. Aconseguir gaudir de dos pares com a grans protagonistes d'una sitcom és fruit d'una bona escriptura, però també d'una barreja d'elements que fan que les històries mutin, que les feines interpretatives acabin barrejant-se entre si en una relació simbiòtica. Que ningú és una pota de ningú, com pot semblar-ho des d'un principi. I la relació coral, en les sitcoms, construeix bases molt sòlides per ser un èxit. La Betsy Túrnez és una altra de les peces clau per acabar de tancar un repartiment de luxe. Que difícil és trobar aquell equilibri entre ser una gran rematadora d'acudits i un personatge principal amb una història pròpia.
La Casa Nostra ha de ser un èxit irrebatible
La Casa Nostra no guanya punts només pel seu repartiment (que els en dona, i de molts) sinó pels temes que van apareixent en cada episodi. Sembla un comentari banal, fàcil de fer i que segurament els més esquerps del contingut audiovisual que arriba de Sant Joan Despí només buscaran trames tan recaragolades com les de Temps de Silenci (que està molt bé la nostàlgia, però fas una revisió i la meitat no s'aguanta per enlloc), però parlen els temes i el llenguatge del carrer. No sentireu a ningú queixar-vos que els personatges de Grösser i en Rius parlen entre ells "el català de Pompeu Fabra" perquè la qüestió no és d'estil, és de naturalitat. És de proximitat i és de realitat. Un "què dius, xato?" ha de sortir de la boca d'un noi de 30 anys que està fins al capdamunt d'aguantar el seu millor amic sent molt pesat a la barra d'un bar. El més important, per molt que alguns ho vulguin negar, és el retorn de la sitcom en la nostra llengua, el català.
La nova sèrie del 3Cat ha de ser un triomf. Rodada amb públic, amb la feina detallista d'un capítol per setmana, assajat, coordinat i polit, el producte final és solvent i és eficient. Molts poden argumentar que no és el seu estil, ni el seu humor ni tan sols els personatges que voldrien veure. És clar, per això és una nova sitcom, no la sitcom per bandera. Però desaprofitar una sèrie que d'un desastre pel país com és la crisi de l'habitatge en fan una sèrie amb tant talent i amb tanta gràcia, seria desaprofitar allò tan antic que els catalans de les pedres en fem pans. Tinc molta por en veure que, enguany, els pans, els acabin convertint en pedres.
