La vida cinematogràfica P. I. –Post-Interstellar– no ha estat fàcil. Com suposo que no ho deuria ser tampoc després que Spielberg segellés el seu Close Encounters of the Third Kind, o després que el món conegués per primera vegada els Stormtroopers de George Lucas. Fins fa res, la ciència-ficció havia quedat sotmesa a uns quants superherois de capa caiguda i no pas als artesans del cinema –amb excepció de Denis Villeneuve– i els premis, els crítics, i totes aquelles forces que creen el maleït clima d'opinió l'havien relegat a un gènere menystingut –aquell que serveix per divertir, però no pas per canviar vides. I sens dubte no per fer-nos creure que, malgrat el món tèrbol, injust, fosc i horrorós que estem vivint, hi ha marge per a l'esperança.

Per sort, Christopher Miller i Phil Lord han arribat per canviar el panorama. La seva adaptació de l'excel·lent llibre d'Andy Weir –lectura imprescindible per a tot aquell amant de la ciència-ficció pura de la mà de l'escriptor de The Martian– és una colossal història que no només és una de les millors pel·lícules de l'any, sinó una de les millors pel·lícules de l'espai que mai s'ha confeccionat.

Ryan Gosling –excels, sublim, en la seva absoluta salsa còmica i dramàtica– és Ryland Grace, un professor d'institut a qui encarreguen una missió impossible: viatjar a un altre sistema solar per investigar d'on surt una estranya vida alienígena que s'està menjant el nostre Sol. Una missió suïcida, pel bé del planeta, en què coneixerà en Rocky, un alienígena rocós amb forma d'aranya que també busca salvar la seva llar. Una premissa que crida l'atenció no només per la seva impossible plausibilitat –que el Sol s'apagarà i que en algun moment en patirem les conseqüències és pràcticament un fet– sinó perquè des que l'home ha somiat en l'espai ho ha fet fantasejant trobar-s'hi un o dos alienígenes simpàtics. I si no, que li diguin a Steven Spielberg.

La ja acurada, hilarant, punyent i emotiva història de Weir –aquí adaptada a la gran pantalla amb mestria pel guionista Drew Goddard (The Martian, Daredevil)– és complicada de traslladar a la gran pantalla. El seguit de flashbacks que estructuren la novel·la es podrien fer ferragosos i excessivament complexos en les mans de directors menys hàbils. Per sort, aquí parlem de dos autèntics genis del mitjà. El tàndem que formen Lord i Miller ja han demostrat el seu talent artístic amb la saga Spider-verse, la seva vessant còmica amb 21 Jump Street i el seu amor pels gèneres a la sèrie The Afterparty. I aquí plasmen un espai vertiginosament preciós, amb una fotografia impol·luta que mereix gaudir-se en la pantalla més gran disponible –el meu visionat en IMAX em va fer partícep de la història d’una manera difícil d’explicar. Han construït una oda a la ciència-ficció del gran públic, aquella que trobàvem a faltar, aquella que ens fa somiar en creuar fronteres galàctiques i descobrir què s’amaga en l’enorme promesa que és l'espai. La seva tasca més difícil era capturar i traslladar l'emoció i la passió que viu el seu protagonista envers l'univers. I han fet d’una missió impossible bufar i fer ampolles.

Però si l'adaptació de Project Hail Mary realment havia de funcionar ho havia de fer pel mateix motiu que fa de la novel·la un autèntic èxit rotund: els seus protagonistes. Que Gosling és un expert en la comèdia ja fa anys que ens ho demostra. La seves dues últimes incursions en la gran pantalla han estat Barbie i The Fall Guy, interpretacions declaradament humorístiques amb què ha aconseguit enamorar tot el públic. Però molts trobàvem a faltar la versatilitat de repertori dramàtic que havia demostrat anteriorment amb, per exemple, La La Land i Blade Runner 2049. Doncs si vosaltres també heu trobat a faltar el Gosling més madur i ambivalent, no marxeu de la sala d'espera. A Project Hail Mary torna a evidenciar que és un líder nat, que fins i tot actuant amb un alienígena mig titella mig CGI és un dels actors amb més talent de la seva generació. Una autèntica estrella de cine, vaja. Desprèn carisma, sap com vendre absolutament tots els gags que es proposa –i que improvisa–, i sap tocar la tecla justa quan la història requereix un gir emocional que et trastoca per dins. I la seva relació amb Rocky, l'alienígena que acaba convertint-se en el seu únic amic, forma una estranya parella que és el cor indiscutible del film.

A Gosling l’acompanyen també Sandra Hüller –la implacable i freda líder del projecte aeroespacial, Eva Stratt– que només per una escena en què interpreta el Sign of the Times de Harry Styles en un karaoke mereix l'aplaudiment infinit del públic; i Lionel Boyce, a qui molts reconeixeran pel seu paper a The Bear. Però, senyores i senyors, no s’equivoquin: si els Oscars fossin premis seriosos, no depenguessin de narratives ni interessos ni temporalitat, Ryan Gosling seria el primer nominat de l'edició del 2027.

Esclar que, en un món ideal, també ho seria la pel·lícula. Però, sent realistes, si té una mica de sort optarà només a les malanomenades "categories tècniques": els efectes visuals són impecables, la banda sonora de Daniel Pemberton (Spider-verse) deliciosa, la fotografia, espaterrant. I ja vindria sent hora que l'Acadèmia baixés del burro i es prengués seriosament totes aquelles pel·lícules de gènere que fan calés a les sales i que veritablement conviden a somiar l’espectador.

Diu Gosling que va triar fer Project Hail Mary per ensenyar les seves filles que el futur no és quelcom a témer, sinó un problema a resoldre. Un problema que es pot resoldre. En els temps que corren, em sembla una declaració gairebé revolucionària. Però té raó. En un moment en què sembla que tot se'n va en orris i on la solució sembla difícil d’aconseguir, sempre ens queda el cinema. I un film que ens promet que quan tot sembla perdut el que mai s'acaba és l'esperança és la protesta més radicalment humana que, com a societat, ens podem oferir. El hopecore està de moda perquè el món ens hi aboca. Fem-ne el nostre crit de guerra.