Hores d'ara no deu quedar ningú sobre la faç de la Terra que no hagi vist, opinat, rigut o plorat sobre el primer tràiler de la nova sèrie de Harry Potter que HBO Max pretén perpetrar com a regal de Nadal aquest any. L'onada absolutament desmesurada i completament comprensible de reaccions que ha suscitat un revival que ningú ha demanat era previsible i, segurament, una conseqüència calculada per la plataforma que, des que va anunciar la sèrie que readapta les novel·les de la declaradament transfòba J. K. Rowling, sabia que la producció no deixava ningú indiferent. I, siguem sincers, res agrada més al target milennial que busca provocar la sèrie que deixar anar una cadena de tuits que esperem que es facin viral, perquè francament, és l'única bala que ens queda en un món cada vegada més cruel amb la nostra generació. Vaja, que la falta de respecte que és aquesta readaptació és només una nota al peu més d'un món heretat que se'n va a la merda.
La problemàtica d'aquest innecessari projecte es pot abordar per molts fronts. El primer de tots –i objectivament, el més injustificable– és l'artístic. HBO Max va excusar la seva patètica necessitat d'esprémer encara més la gallina dels ous d'or al·legant que el format sèrie permetria una adaptació més fidel d'una saga de la qual, en el seu dia, se'n van fer ni més ni menys que vuit pel·lícules que fregaven perillosament les dues hores de metratge i que traslladaven a la gran pantalla força impecablement les històries del paper. Però, pel que s'observa al tràiler, hi ha poca cosa extra que no haguem vist abans i que realment sigui rellevant a la història del famós nen que va sobreviure. "Ah, és que podrem entendre encara millor la infància realment abismal que va viure en Harry si el veiem patir bullying a l'escola i a la seva tieta fer-li un tall de cabell veritablement denunciable als serveis socials!". Com si veure'l viure sota una escala, dur sempre la mateixa camisa de llenyataire ronyosa, i fer l'esmorzar a dos adults que el tracten com un esclau modern no fos prou evidència d'un passat de maltractament infantil.
Una altra de les excuses artístiques en què es recolzen –i en la qual es basa tot l'argumentari de la febre del remake contemporani amb què ens ha maleït la factoria Disney– és la possibilitat de reimaginar un univers màgic que no només és dels més icònics del cinema contemporani, sinó que, a més, no arriba a la trentena d'edat. Fa escassos 25 anys que Harry, Ron i Hermione van arribar per primera vegada a la gran pantalla i l'obra va ser tan colossalment idònia que s'han creat parcs d'atraccions i centenars de milions d'unitats de peces de merchandising basades en el disseny de producció d'unes pel·lícules que han aguantat el pas del temps impecablement. La vida no ha canviat tant des d'aleshores, i Hogwarts encara ho ha fet menys. L'excusa de voler donar nova vida a un imaginari que ja forma part de la cultura i la història pop d'un planeta sencer seria hàbil si realment haguéssim vist aquesta promesa fructificar. Però el que ens promet el tràiler és un refregit maldestre d'allò que ja coneixem: com les il·lustracions lleugerament tunejades que decoren les atraccions de fireta ambulant que volen evitar les infraccions de copyright dibuixant-hi un Peter Pan amb ulls de farlopero o un Mickey Mouse que sembla que ha sobreviscut la guerra del Vietnam. No hi ha màgia, no hi ha creativitat, no hi ha ni tan sols la intenció d’apartar-se del material original perquè, evidentment, tenen una batalla legal amb els parcs d'atraccions que no poden enfrontar i perquè, encara més evidentment, la primera obra ja era tan magistral que simplement, no es pot superar. I el que queda és una tipografia lleugerament més lligada, una casa dels Dursley amb un paper de paret de flors enlloc d'un de blanc, i unes togues de Hogwarts comprades al Party Fiesta per 20 euros i sota el nom "bata màgica bruixot escolar".
No vull ni començar a parlar de la banda sonora que Hans Zimmer ha d'intentar igualar i que, per sort, encara no sona al tràiler. En el seu lloc –en el lloc de l'obra mestra de John Williams– hi han posat el que espero són unes sintonies aleatòries de catàleg sense drets que podrien sonar a qualsevol secció de crònica negra dels programes de la ràdio matinal catalana.
Ni tampoc de la fotografia, trista, grisosa, impregnada erròniament de la tendència moderna de desaturar absolutament tots els plans de tots els projectes audiovisuals. Han fet a Chris Columbus, director de les primeres entregues de la saga, semblar Vincent Van Gogh perquè han caigut en la trampa de creure que la visió revolucionària d'Alfonso Cuarón enfosquint visualment El presoner d'Azkaban va ser celebrada individualment, i no pas perquè oferia una canvi de narrativa interessantíssim a una història que, a mesura que creixien els seus personatges, sanava endinsant cada vegada més en el terror que suposa l'auge implacable d'un criminal líder autoritari.
I vull dedicar poques línies a parlar dels tres actors protagonistes que hauran d'agafar l'insuportable relleu de Daniel Radcliffe, Emma Watson i Rupert Grint perquè considero que no és moment de criminalitzar unes criatures que segurament encara no poden comprendre la magnitud total del projecte. Però un muntatge breu com el del tràiler és prou per deixar entreveure que no estem parlant del miracle interpretatiu que van suposar el trio daurat original, i que hi ha reaccions que semblen retocades amb intel·ligència artificial. I donada la desgràcia que envolta tot el projecte, no m'estanyaria que fos així.
Però entre tanta crítica artística –justificada, justificadíssima– sen's està enterrant el veritable problema. No és simplement que HBO Max hagi caigut en la trampa que va parar Disney amb el primer remake de La ventafocs; ni tant sols que no hagin intentat amagar que aquesta proposta no deixa de ser un recurs fàcil, barat, i mesquí per fer calés i assegurar visualitzacions –perquè per molt que ara les xarxes bullin amb hate us puc ben assegurar que la sèrie farà números històrics per la plataforma. El problema de fons és que, un cop més, un conglomerat multimilionari està recolzant un altre multimilionari. El problema és que la sèrie no deixa de ser una maniobra de blanqueig d'un personatge que s'ha anat enterbolint amb el pas dels anys d'una manera que cap de nosaltres podia preveure. Aquí el que és veritablement reprovable és que HBO Max hagi aprofitat la necessitat de J. K. Rowling de separar la seva obra d'aquells que no li han mostrat suport per regalar-li una adaptació que ella sí es pugui sentir seva. Que li hagin donat quelcom al qual aferrar-se perquè la seva ideologia transfòbica es perpetri en la posteritat no només a través de les seves publicacions odioses, sinó ara també a través d'un projecte de centenars de milions de dòlars. El que demostra el remake de Harry Potter no és només una profunda pèrdua d'escrúpols creatius i un abandonament total de l'art, sinó també que, per enèsima vegada, en la batalla entre el bé i el mal, les empreses sempre defensaran Voldemort. Perquè els seus interessos –econòmics– van de la mà i aquests són els meus principis però, si no t'agraden, en tinc uns altres.
I així, la generació abandonada, la que va créixer amb Harry Potter com a símbol de l'esperança, com a acompanyament vital, com la primera lectura i la primera incursió en el cinema, com la primera passa en el món cultural, suma la seva enèsima batalla perduda. Perquè el que prova definitivament la sèrie de Harry Potter és que el futur audiovisual no passa per continguts originals innovadors que aportin quelcom nou a la societat i serveixin de portes d'entrada a nous artistes, noves reflexions i noves maneres de fer. Passa per refregit rere refregit, revival rere revival, remake rere remake. Passa per un abús indiscriminat i exagerat de la nostàlgia, dels valors segurs, de la marca consolidada. Passa pel màrqueting, pels llicenciats en ADE i pels tecnòcrates que auguren que la intel·ligència artificial desbancarà la sensibilitat artística humana. I la generació milennial, que havia trobat en la ficció una trinxera, mira, impotent, com se li escapa de les mans un futur prometedor fins i tot en la seva última bastida protectora.
En el millor dels casos, la sèrie morirà a mig camí, quan el pas del temps hagi estat inestimablement cruel amb els protagonistes i la Stranger Things-ificació del trio converteixi en del tot irreal la proposta –de moment, ja han anunciat la impossibilitat de rodar una temporada a l’any. En el millor dels casos, això queda com una broma de mal gust i l’únic record que en tindrem és una polèmica per un Snape negre a qui ja han amenaçat de mort, un gag mal fet de Saturday Night Live, i tres o quatre mems. En el millor dels casos, HBO Max perd la partida i Hollywood canvia i aposta pel contingut que val la pena produir.
Però els milennials ja les hem vist de tots colors i sabem, de sobres, que el millor dels casos és tan fantasiós com la Nimbus 2001, l'snitch daurada, i les relíquies de la mort.
