"No podem celebrar la música el 22 de maig i després passar-nos tot un any sense veure res a la televisió que tingui a veure amb aquest art"

Per Nando Escribano

Molta gent continua preguntant-se per què en aquests últims anys ocupem sempre les últimes posicions a la classificació eurovisiva. Doncs la resposta és ben senzilla: perquè cal creure'ns el que hi portem. Final de la història. No vull dir que no hi vegi esforç, a les nostres candidatures, però molt poques vegades hi veig il·lusió, coherència i bon gust.

Quantes vegades heu sentit la frase "Eurovisió ja no és el que era"? Molta gent al nostre país opina així, però això és una cosa que passa molt a Espanya i que a altres països no se sent. En primer lloc, és normal que ja no tingui la importància que tenia perquè dècades enrere no hi havia desenes de canals. O veies Eurovisió, o veies Eurovisió. Impossible, per tant, que no fos un gran esdeveniment. En segon lloc, nosaltres mateixos hem anat devaluant el festival. Com pretenem que els espanyols ens prenguem seriosament el festival si la mateixa cadena pública sembla no fer-ho?

Hem sentit un bon grapat de representants espanyols queixar-se a posteriori de com no els van deixar fer el que volien (Barei, Soraya) o com directament els van imposar un estil i un personatge (Manel Navarro). Per posar alguns exemples…

"Una persona que visqui a Ucraïna ha de ser capaç d'entendre el que estem cantant sense necessitat de saber la nostra llengua"

Si volem guanyar Eurovisió, hem de posar-hi més passió i sobretot hem d'escoltar el candidat o candidata que hi va. Aquesta persona serà la que ens representi i ha de sentir-se còmoda i conforme amb la seva actuació. Oi que no tindria sentit portar Pablo López a ballar salsa o a Omar Montes a cantar un bolero? Una vegada tenim això, hem de posar-nos les piles amb la nostra gran assignatura pendent: la posada en escena. No té cap sentit que una escenografia sigui totalment aleatòria i no representi la lletra d'una cançó. I encara menys si la cantem en espanyol! Una persona que visqui a Ucraïna ha de ser capaç d'entendre el que estem cantant sense necessitat de saber la nostra llengua. O, si més no, captar el sentiment que emana.

Aneu a Youtube i poseu-vos actuacions dels últims anys (Manel vestit de surfista, Edurne de caputxeta, les Ketchup assegudes a unes cadires d'oficina, Soraya fent trucs de màgia…) i apagueu el so. Mirant només la posada en escena, sense àudio, diríeu que enteneu de què va la cançó?

Centrem-nos en aquest any. Blas li dedica "Voy a Quedarme" a la seva àvia, morta de COVID-19. Segons RTVE, la lluna de 7 metres de diàmetre representa, textualment "el cicle de la vida". Segons la cadena pública "la cançó és un diàleg entre Blas i la seva àvia". La primera pregunta que em faig és per què llavors canta d'esquena a la seva àvia? Sobre això ha fet un meravellós fil de Twitter l'escenògraf Javier Pageo, en el qual proposa com hauria d'haver estat la posada en escena (i la seva lluna) si el que volien era representar això:

Segons la meva opinió, una candidatura té diverses potes: l'artista, la cançó, la lletra i la posada en escena. Les quatre han de complementar-se les unes amb les altres, han d'anar en sintonia. I aquí és on fallem pràcticament tots els anys.

"No podem celebrar la música el 22 de maig i després passar-nos tot un any sense veure res a la televisió que tingui a veure amb aquest art"

No vull tampoc dir que tota la culpa la tingui RTVE. A Espanya, ja de per si, no hi ha gaire cultura musical. A països com Suècia l'assignatura de música és igual d'important que la de matemàtiques. Tots els nens i nenes saben tocar, almenys, un instrument. Nosaltres fem tres classes de flauta quan tenim deu anys i ja està. Per això als països nòrdics hi ha tanta gent que es dedica a la música (ja sigui cantant, tocant, produint, etc.), perquè han crescut sabent que la música és una cosa valuosa i important. I per això el festival eurovisiu allà és tan important. Moltes universitats fan festa, als supermercats hi ha zones dedicades a Eurovisió (com si fos Halloween o Nadal) i cada any té unes audiències de fins al 84% de quota d'audiència. Siguem autocrítics. No podem celebrar la música el 22 de maig i després passar-nos tot un any sense veure res a la televisió que tingui a veure amb aquest art.

Dit això, sí que he de dir que Blas Cantó em sembla un bon candidat. Crec que, un any més, el talent del representant es veurà contrarestat per l'insuficient interès amb el qual s'han fet les coses.

Les meves favorites? França, Bulgària i Suïssa. La que pot donar la sorpresa? Itàlia. La posició d'Espanya? Ja ens la podem imaginar…