L'allau de cobertura mediàtica dedicada a la visita del Papa a Catalunya ha estat tan intensa que mereix un nom propi: Papariodisme. No perquè informar sobre la visita el cap de l'Església catòlica sigui improcedent, sinó perquè la magnitud de l'atenció concedida resulta desproporcionada respecte del fet en si mateix. Directes durant hores, retransmissions íntegres de les litúrgies, enviats especials, connexions permanents, especials informatius, seguiment minut a minut de l'agenda Papal i desplegaments periodístics extraordinaris a qualsevol lloc on aparegués el pontífex. Durant els últims dies, la visita ha ocupat titulars, tertúlies, editorials i hores d'emissió, fent evident una desproporció informativa que confon l'actualitat amb l'espectacle i redueix el periodisme a una simple amplificació de l'agenda institucional.

No parlaré de religió. Personalment, jo crec en la vida, i amb la vida en tinc prou. El que em resulta inquietant és quan aquesta fe deixa de ser una opció i es converteix en una mena d’imposició mediàtica que suspèn temporalment els criteris habituals de proporcionalitat, distància crítica i jerarquia informativa. Betevé ha instal·lat a Barcelona dues pantalles gegants per veure tots els actes de Lleó XIV i la programació especial que ha preparat el mitjà. RAC1 ha desplegat l'equip a Brians 1, l'abadia de Montserrat, l’Església de Sant Agustí i la Sagrada Família. A Catalunya Ràdio, han fet un especial visita del Papa amb la religiosa Gemma Morató. Segons el llibre d'estil de 3Cat, es poden difondre litúrgies i actes religiosos atenent el seu interès social o cultural. És un criteri raonable. Ara, fixem-nos en la indicació següent: "Els conductors o presentadors dels mitjans de 3Cat no exhibeixen simbologia religiosa ni expressen les seves creences a través d’aquests mitjans". Durant el directe de 3Cat, però, qui ha estat comentant la jugada era el mossèn Jaume Aymar i Ragolta –exdirector de Ràdio Estel, sacerdot de l'Arxidiòcesi de Barcelona–, i no pas algú de la casa, de l’equip de redacció o d'informatius. No es tracta de qüestionar la competència del mossèn ni el seu coneixement de l'Església, perquè és evident que aporta context i interpretació. Però quan els comentaris recauen principalment en representants de l'àmbit eclesiàstic i no en professionals de la informació, la frontera entre periodisme i adhesió simbòlica es fa molt difusa. La cobertura deixa de limitar-se a explicar què passa i comença, subtilment, a assumir el marc de significat de la mateixa institució que cobreix.

S'entén l'interès periodístic d'una visita Papal, com també s'entén que una figura amb centenars de milions de fidels tingui un pes simbòlic prou fort per a informar-ne. Però una cosa és informar-ne, i una altra convertir-ho en el centre gravitatori de l'espai mediàtic durant dies; el problema no és que se'n parli, sinó la proporció de la conversa mediàtica. És aquí on apareix una qüestió menys evident a primer cop d'ull: els mitjans no operen en el buit, sinó que reflecteixen les pulsions de la societat que informen. I una de les tendències més característiques del nostre temps és la delegació progressiva del criteri propi. La fascinació dels mitjans durant la visita del Papa a Catalunya la fa evident: fent un cobriment massiu acrític, han externalitzat els valors i el criteri que tots, i sobretot els professionals de la informació, hauríem de desenvolupar personalment i integrar internament. Allò que hauria de ser una tasca interior –la construcció d'una brúixola moral i ull crític propi– es delega progressivament en instàncies externes. Quan deleguem la formació de criteri –i conseqüentment, decisions– a tercers, acabem renunciant a una funció essencial de la vida adulta: pensar, jutjar, creure, decidir i actuar per nosaltres mateixos.

Una cosa és informar-ne, i una altra convertir-ho en el centre gravitatori de l'espai mediàtic

Els mitjans no són aliens a aquest fenomen: en són producte i amplificador alhora. Reflecteixen una societat que no sap, no vol o no pot prendre decisions, i que substitueix aquesta mancança buscant referents que li ho indiquin, abraçant-se a una falsa sensació de certesa induïda per la repetició constant d’un relat. D'aquesta manera, reforcen la dependència convertint determinats esdeveniments en fonts privilegiades de sentit, quan a nivell merament informatiu no ho són tant. Quan les persones no desenvolupem eines pròpies per llegir i viure el món, el buit acaba ocupat per alguna altra autoritat disposada a inocular-nos la seva autoimatge de prioritat i els seus interessos: passa amb el sistema econòmic i les seves lògiques de mercat, una mena de divinitat secular que dicta els moviments de l’engranatge vital, negant el dret i la necessitat de qüestionar-lo. O més recentment, amb la intel·ligència artificial, anunciada per alguns com una nova font de saviesa pràcticament infal·lible. I ara, durant uns dies, aquest paper l'ha assumit el Papa gràcies a la inèrcia informativa dels mitjans.

Quan el Sant Tinglado genera tanta fascinació als mitjans, diu més sobre la falta de criteri i agència, i de la necessitat d'autoritat dels emissors –els mitjans– que no pas sobre la necessitat de cobertura massiva de l’esdeveniment. La sensació com a receptors –oients, espectadors, ciutadans de Barcelona– és de transcendència forçada. Funciona com els algoritmes de les xarxes socials: si una cosa apareix prou vegades al teu davant, acabes assumint que és rellevant. La freqüència substitueix el criteri, la simple insistència converteix l'objecte en important. Com més cobertura rep una cosa, més cabdal sembla. I així es produeix una il·lusió òptica informativa: no és que l'esdeveniment mereixi aital cobertura, sinó que la lupa és gegantina. D’una banda, pot respondre a la irrellevància nacional assumida, que ens fa passar de frenada quan ens sentim vistos des de fora –"el Papa ha triat Barcelona, per tant ens ha atorgat una importància que abans no sentíem". D’altra, reprenent el fil, respon també a la dificultat creixent d'uns i altres per decidir on mirem sense que ens ho assenyalin. Esperem que algú ens indiqui què és important, què és legítim i què mereix la nostra atenció. I sota aquest marc acrític i submís – "“és que és el Papa, el govern ho ha mobilitzat tot, tots els mitjans n’estan pendents…"–, la visita del Papa acaba semblant un acte de legitimitat mediàtica indubtable, inesquivable, gairebé incontestable. "És important perquè és important, i és notícia perquè tothom diu que és notícia".

Tot plegat, reforça i genera una forma subtil, però progressiva, d'infantilització col·lectiva. Evidentment, els mitjans la recullen. Ens acostumem a viure sota la tutela simbòlica d'algú que percebem situat per damunt nostre: una autoritat religiosa, un líder polític, una celebritat, una tecnologia o qualsevol altre productor de sentit. La figura concreta canvia, però la necessitat psicològica d’orientació, no. Filosòficament, això s'acosta a la crítica de la "minoria d'edat" d'Emmanuel Kant: la incapacitat o la renúncia a servir-se de l’enteniment propi sense la guia d'un altre. Des d'aquesta perspectiva, la fascinació mediàtica pel Papa és una manifestació contemporània de la necessitat de tutela, que Kant afirma que es deu a la manca de decisió i valor. Moltes persones –i mitjans– es queden voluntàriament en la "minoria d'edat" tota la vida. La intuïció reapareix en la tradició psicoanalítica: tant Freud com Lacan van descriure la persistència d'un desig infantil de trobar una figura paterna que garanteixi l'ordre del món, resolgui les incerteses i assumeixi les responsabilitats que preferim no carregar. La maduresa consisteix precisament a acceptar que aquesta figura no existeix o, si existeix, no ens eximeix de pensar per nosaltres mateixos. I per com s'ha muntat i fet el seguiment de l’esdeveniment, queda clar que, als mitjans, els fa falta matar el –sant– pare.

Funciona com els algoritmes de les xarxes socials: si una cosa apareix prou vegades al teu davant, acabes assumint que és rellevant

No dic tot això per fer exhibicionisme filosòfic, sinó perquè trobo que el Papariodisme és un fenomen menys religiós que psicològic i cultural. El Papa n'és només el vehicle circumstancial, i el seguiment dels mitjans el símptoma. Amb l'afegit que, a l’espai mediàtic, existeix un factor de competència entre mitjans que accentua el fenomen. Si tots envien equips especials, fan directes i obren informatius amb la mateixa notícia, resulta difícil quedar-se al marge. És la vella pregunta de les mares: "Si el teu amic es llença per un pont, tu també?". En el sistema mediàtic actual, la resposta acostuma a ser afirmativa. Ningú no vol ser l'únic que qüestiona una celebració que tota la resta han decidit donar per descomptada, i ningú no vol ser l’únic que no participa de l'entusiasme general, o si més no, del relat d’entusiasme que s’ha generat i es vol canalitzar a través de ràdios i televisions. I el que passa, finalment, és que es genera una espiral d'amplificació en què cada mitjà justifica els seus excessos només perquè tots els altres també els cometen.

El Papariodisme no és una anècdota puntual. És el símptoma d'una malaltia cultural que va fent arrels sota terra: la renúncia i conveniència progressiva a pensar, valorar i orientar-nos per nosaltres mateixos reflectida en els mitjans com a fascinació acrítica i amplificació desmesurada. El problema no és tant la visita del Papa, com uns mitjans que continuen buscant figures "indiscutibles" per justificar la seva pròpia mirada. O directament per construir-la, si l’han perdut pel camí. Perquè uns mitjans sense mirada seran definits per qui més esforços dediqui a ser mirat. Incapaços de seleccionar allò que consideren rellevant, o després de deformar el seu concepte de rellevància, subjugat a interessos que s’escapen de la vocació informativa, premiaran allò més visible i més capaç d’imposar-se com a centre d’atenció. És una lògica que confon el que vol ser vist amb el que és important. Sí, aquests dies molts dels mitjans catalans són víctimes i amplificadors de la jerarquia de l'atenció, que substitueix la jerarquia del criteri. I no, no hi ha excusa prou forta –"és que és el Papa"– que justifiqui la seva deriva: que no informen del món, sinó que configuren la informació al voltant d’allò que, per inèrcia, incompetència, interès o comoditat, s’ha decidit que ha de ser mirat.