Hi ha certes veritats ineludibles de la condició humana. Que naixem, vivim i morim. Que la Terra és rodona. Que les graelles de les televisions i les ràdios estan farcides d'homes i escassegen de dones. Que el culer mai oblidarà Leo Messi. Que la destral de guerra mai s'enterra i s'esmola en la fosca. Que una retirada a temps sempre és una victòria. I que, quan aquesta retirada no es produeix, la ferida pot ser inabastable.
Per a la generació dels anys 90 que va créixer amb la factoria Disney-Pixar, l'altra gran certesa de la nostra vida és que en algun moment tots hem mirat enrere per veure si les nostres joguines cobraven vida quan pensaven que no miràvem. És el convenciment que va instaurar en nosaltres John Lasseter quan, l'any 1995, va crear la primera pel·lícula feta íntegrament en ordinador i la va anomenar Toy Story. A casa, els VHS de la primera i segona entrega estaven gastats de tant rebobinar-la de final a principi en incomptables maratons davant el televisor. I sí, més d'una vegada havia mirat per sobre de l’espatlla per si les Barbies, o la caseta de les Tres Bessones, o el castell de Casper cobraven vida mentre era a la cuina berenant. I això només ho aconsegueixen les grans obres cinematogràfiques de la història.
Ara, en ple 2026, amb la cinquena entrega de les aventures de Woody, Buzz, Jessie i tota la colla, la sensació és que preferiria que aquelles joguines mai més tornessin a cobrar vida. Perquè, com tot, quan els comiats s’allarguen s'acaben fent insuportables.
La gallina dels ous d'or de Pixar –que continua fent calés malgrat la sequera a les sales de cinema– ha passat de ser una esperada estrena amb idees i tècniques d'animació innovadors a ser el coixí econòmic d’una productora que viu una època més aviat negra. La prova irrefutable és que la trilogia estava tancada, tancadíssima, amb una tercera cinta emmarcable i impecable en tots els seus sentits. I, malgrat això, la crisi a la taquilla va obligar-los a produir-ne una quarta que és inequívocament una continuació innecessària però que ara sí, d'una vegada per totes, tancava encara més una història blindada per tot arreu. Fer-ne una cinquena era del tot injustificable. Però aquí estem.
Perquè, de fet, aquest és el principal problema de Toy Story 5: que, com passava amb la quarta, tots dos films beuen d’una trilogia impol·luta que ja havia escrit el punt final d’una lliçó magistral sobre créixer, madurar, i les amistats que ens acompanyen pel camí per formar-nos com a persones. Només té sentit recuperar-la si hi ha alguna cosa nova a dir. I la cinquena semblava tenir-ho: l'aparentment irresoluble pregunta "què fem quan els nostres infants viuen absorbits per les pantalles, pels iPads i iPhones i els ordinadors que ens estan condemnant a una vida allunyada del contacte humà?".
El problema és que el missatge, la reflexió, arriba cinc anys –mínim– massa tard. Els infants fa temps que viuen amb el cervell tirat en una cuneta amb sobredosi de l'scroll infinit que ens plaga als adults, hipnotitzats pels vídeos bucle d'imputs infinits a YouTube que els pares els endollen als restaurants perquè no molestin mentre parlen els grans. I és una reflexió que, a sobre, una altra pel·lícula de la mateixa productora –i dirigida pel mateix autor que signa aquesta, Andrew Stanton– ja havia fet millor a Wall-E. I quan arribes tan tard, quan la realitat ja ha superat amb escreix la ficció, només et pot salvar un missatge clar i contundent.
Però Disney ha de vendre merchandising. I davant l’imperatiu del capitalisme, el missatge de la concòrdia: ni uns són tan bons, ni uns altres tant dolents. Ni la tauleta infantil que regalen els pares a la Bonnie, la nena protagonista, és tan perjudicial per la seva salut mental ni la seva estimada Jessie –xèrif de la imaginació, el contacte humà, i el benestar emocional– és tan bondadosa (com ho ha de ser, si hi ha un moment que empenta lleugerament una joguina tecnològica? Sacrilegi!). Tot hem de conviure junts, ser bons jans, fer un ús moderat i responsable de la tecnologia –un concepte obsolet i buit–, i sobretot tingueu en compte que la tauleta que d’aquí una setmana estarà a totes les Disney Stores del món no és la dolenta de la pel·lícula. Perquè l’heu de comprar. Perquè el ratolí continuï engreixant-se. I mentrestant, els governs mundials comencen a prohibir les xarxes socials als menors de setze anys. Si la política supera positivament el teu món ficcional, tens un problema.
En el seu lloc, Toy Story 5 desaprofita l’oportunitat d'or per posicionar-se i cau en la repetició excessiva, en l'enèsima trama sobre les joguines sentint-se desplaçades quan la criatura humana ja no les necessita. Sí, la mateixa trama de la primera, la segona, la tercera i la quarta entrega. Prescindeix del seu trio protagonista per donar-li importància a Jessie, una decisió que no és errònia de per si però que es converteix en un desastre quan els altres dos personatges del trio queden reduïts a simples elements còmics sense transcendència alguna en la trama i sense desenvolupament destacable. I dissenya un guió que sembla més una amalgama de trames de curts descartats que no pas una història sòlida i coherent. Com aquelles seqüeles que anaven directes a VHS que s’havien fet amb baix pressupost i encara menys ganes.
El colofó final de la decepció el posen l’animació i la fotografia justetes. Resulten, de manera flagrant, una desmillora considerable respecte la quarta entrega, que va demostrar ser un gran prodigi audiovisual. Som espectadors de la lamentable Marvelització de l’animació. I el sentit de l'humor característic de Pixar es dilueix en gags que sobre el paper funcionen, però que en el moment clau no llueixen.
Encara no se sap si Disney-Pixar donarà llum verda a una sisena entrega –només els calés a les taquilles poden dictar sentència. Però valdria més anar-ho matant ja. La saga està esgotada; les idees, al límit de la vergonya; i la reputació, tacada per sempre. Al cap i a la fi, com les mateixes joguines conclouen pel·lícula rere pel·lícula, és important passar pàgina amb elegància i estil.
