Aquests dies d’expectació religiosa a la ciutat de Barcelona, en què les banderes del Vaticà han decorat més balcons que les estelades la tardor del 2017 i en què tots, independentment de les creences, ens hem emocionat amb la pletòrica il·luminació de la Torre de Jesús de la Sagrada Família –en l'enèsima demostració que els catalans no només fem coses, sinó que les fotem de puta mare– per a molts ateus agnòstics ha estat difícil entendre la devoció absoluta i pràcticament carnal que l’ésser humà pot sentir per un home que representa una institució corrompuda i emmerdada fins a la sotana. Ha estat fàcil arrufar el nas i riure per sobre l’espatlla davant milers de persones que entomaven el "visca el Papa" amb la mateixa força que la grada d’animació del Camp Nou crida l'Un dia de partit, i fins i tot plaent, perquè res ens agrada més als catalans que sentir-nos moralment superiors.
I aleshores Steven Spielberg va estrenar Disclosure Day. I aquells homes i dones que ploraven davant el papamòbil ja no semblaven tan trets d’una pel·lícula de Berlanga.
Perquè, d’estar Steven Spielberg davant meu, jo també cauria de genolls per suplicar-li que m’expliqués com és capaç d’emmascarar sis plans diferents en un sol moviment de càmera –com fa allò de començar amb un pla tancat detall d’un telèfon mòbil i acabar amb un malèvol Colin Firth perfectament enquadrat en la finestreta d’un cotxe. Li suplicaria que em detallés com pot tenir la barra d’arribar a plató sense res al cap i després enquadrar improvisadament una pel·lícula amb la mateixa genialitat amb què Gaudí rebutjava les línies rectes. I quin és el secret per fer que una cinta que és, en la seva gran majoria, una seqüència infinita de persecucions injectades d’acció, sigui trepidant, divertida, i colpidora alhora.
Tot això és el que aconsegueix, com si fos poca cosa, a Disclosure Day, la pel·lícula que representa el seu retorn al gènere que el va fer reconeixible com un dels màxims mestres del cinema malentès mainstream contemporani: la ciència-ficció. Forma una triada irrepetible amb David Koepp (guionista de Jurassic Park), i amb John Williams (compositor de totes les bandes sonores que alguna vegada has cantat a la teva vida) per oferir-nos un film que recorda més que mai a l'Spielberg de Close Encounters Of The Third Kind no només per la temàtica, sinó per la seva forma. No és l'Spielberg entregat al thriller periodístic de The Post –tot i que també s’hi poden construir ponts força evidents– ni l’imaginatiu virtuós musical de West Side Story, ni tant sols l'honest cineasta que se’ns va obrir en canal amb The Fabelmans. És aquell Spielberg autor d’èpiques que ens va enamorar a tots als anys 70 i 80 explicant històries amb moviments de càmera que encara ara ningú ha sabut ni imitar –ni Villeneuve, ni Nolan, ni qualsevol dels noms que avui dia estan redissenyant el cinema.
Disclosure Day aproxima Spielberg a allò que més l’ha fascinat (amb el permís d’una càmera de cinema): els alienígenes. I evoluciona necessàriament el discurs que havia explorat fins ara -com serà el primer contacte amb vida extraterrestre?- per apropar la narrativa als temps convulsos de post-veritat que ens plaguen i preguntar-se: què n’hem de fer de la informació sobre vida intel·ligent en un altre planeta? Qui l'ha de controlar? Qui mereix saber-la? Com afronta la població una certesa així en un món en què necessitem no viure dos dies històrics seguits?
Ja no només ens interessa la més que probable existència d’homenets de caps grossos i cossos verds o grisos, ara hem de preguntar-nos també què n’hem de fer d’aquest coneixement; què n'hem de fer en un món en què la malaltia incurable de la intel·ligència artificial ha infectat fins i tot Martin Scorsese, en què el president de la primera potència mundial menteix sistemàticament a la població de tot el planeta sense conseqüències, en què un tuit viral es converteix en gòspel amb la rapidesa amb què Carles Porta va començar a escriure un nou guió del Crims després la mort d'Isak Andic. Un dels grans talents d’Spielberg sempre ha estat maquillar grans reflexions sota la pretesa capa de l’entreteniment. A Disclosure Day arriba al súmmum d’aquesta pràctica.
S'acompanya en la travessa d’alguns dels millors companys de batalla interpretatius del Hollywood actual: una Emily Blunt que està directament d’Oscar i que desplega un ventall de recursos encomiable; un Josh O'Connor que es continua consolidant com una de les promeses més ben afincades dels últims anys; un Colin Firth deliciosament antagonístic amb moltes més capes de les que es poden endevinar a primera vista; i un Colman Domingo que sempre, sempre, sempre està en la seva salsa. I malgrat que les crítiques al final naïf, un pèl reiteratiu i dilatat del film són comprensibles, no són pas prou motiu per invalidar que la cinta és una de les obres mestres de l’any. De fet, l’última mitja hora és precisament la que aconsegueix que el film tingui aquell segell inigualable que ens fa levitar a la cadira amb cada elecció visual.
No sé si és el millor Spielberg dels últims vint anys –una sentència així de contundent només està a l’abast de l’exuberància moral dels yankees– perquè afirmar-ho seria ignorar dues dècades de carrera de les quals només es poden qüestionar War Horse, The BFG i Ready Player One. No sé si és just col·locar-li aquesta condemna a un director que, amb gairebé 80 anys, s'ha guanyat a pols un lloc privilegiat a la vitrina d’aquells que no han perdut el talent amb l’edat –reconeixement que no poden ostentar altres companys de generació com Francis Ford Coppola. Però és sens dubte aquell Spielberg que, a tota una generació, ens va arrossegar a les sales de cinema, ens va obligar a gastar VHS i a visitar reiteradament els videoclubs de confiança perquè un dia arribéssim a un diari, un programa de ràdio, o un reel d’Instagram a parlar de cinema.
I si el papa Lleó XIV pot abstreure la població i els alts dirigents d’un país teòricament laic, i Leo Messi pot aconseguir que el Camp Nou encara ara coregi el seu nom, i Bad Bunny pot omplir tants Estadis Olímpics com li doni la gana, i Mercè Rodoreda pot continuar venent còpies de La plaça del Diamant com si estiguessin de rebaixa, Steven Spielberg pot –i hauria de– arrossegar infinitud de feligresos al temple –les sales de cinema– per ser testimonis d’un miracle similar a veure la Sagrada Família (o el nou Camp Nou) sense grues als voltants. A mi sempre m’hi ha tingut. A primera fila. Amb una samarreta en què hi diu: Spielberg, in illo uno unum.
