El rànquing de millors sèries de l’any va més ajustadet, aquest 2025, que la carrera per la Pilota d’Or –si ens hem de fiar dels entesos en premis futbolístics. No som ni a mitjans d’any i ja hem consolidat al podi Severance, que la setmana passada va concloure amb un capitulàs antològic; Adolescence, que de tant que n’hem parlat ja l’hem avorrida; i encara falta per estrenar-se la segona i última temporada d’Andor (serà un regal de Sant Jordi), que només que sigui la meitat de bona que la primera ja escalarà posicions per ser de les més destacades de la dècada. I per si la lluita no anés prou frec a frec, aquesta setmana entra al terreny de joc amb el número vuit The Studio, la nova producció de Seth Rogen i Evan Goldberg que se’n riu dels grans estudis de Hollywood. I ja sé que em traureu la targeta vermella si torno a dir que una nova sèrie és de les millors de l’any, però…

Rogen i Goldberg, col·laboradors habituals (This is the End, The Interview, Future Man…), han plantat Hollywood davant del mirall amb un humor autoreflexiu, molt metalingüístic, i la dosi justa de peripècies motivades per les drogues –un clàssic en la vida i la filmografia de Rogen– per efectuar la crítica més autoconscient i hilarant de la indústria dels darrers temps. Segur que, per la promo, us ha cridat l’atenció: és aquesta sèrie d’Apple TV en què Martin Scorsese fa d’ell mateix –premissa que, d’altra banda, és prou sucosa perquè ignoreu la resta d’aquestes línies i doneu play almenys al primer capítol sense que us hagi de dir res més. Rogen és un nou executiu d’un dels grans estudis de Los Angeles (llegiu: David Zaslav, Kevin Feige… Qualsevol home blanc heterosexual que talli el bacallà dels films, en definitiva) i que té encara l’esperança de poder fer pel·lícules d’autor. De seguida, però, la voràgine burocràtica i, sobretot, econòmica que motiva el cinema nord-americà se’l menjarà a queixalades, i a mesura que avancen els capítols, la sèrie ens presenta els obstacles amb què s’enfronta un Gran Cinèfil™ que vol salvar el cinema anant a contracorrent.

El més cridaner de la sèrie són els seus cameos: Martin Scorsese encapçala una llista d’intèrprets que apareixen interpretant-se versions ficticies d’ells mateixos en aquell moviment tan baix que utilitzen sovint les produccions que tenen poques idees, però necessiten provocar una reacció en l’espectador. Aquí, per sort, la tàctica és hàbil i no resulta en cap cas barata: Zoe Kravitz no s’avergonyeix del paper que ha de jugar; Adam Scott recollint un Golden Globe no és només hilarant sinó que també sembla preveure una gran temporada pel seu protagonisme a Severance; i Anthony Mackie demostra que, efectivament, és un personatge molt més carismàtic del que es pot intuir amb el seu rol a Captain America. I, d’aquesta manera, el que podria acabar sent el ganxo superficial d’una sèrie poc inspirada en el fons és l’afegitó que dona versemblança a les trames i que acaben d’arrodonir una sèrie d’execució general impecable.

Sota tota aquesta munió de cameos s’intueix el veritable tresor de la narrativa: una reflexió profunda sobre tot allò que funciona malament a Hollywood. I, per això, la sèrie és purament cafè pels més cafeters. Dubto si el gran públic entendrà el reguitzell a estones matxacador de comentaris autoreferencials –hi ha un running gag amb el cap de Netflix, Ted Sarandos, que fins i tot arriba a confondre si un no està molt posat en el tema CEOs de grans plataformes. No és una producció que ensenyi el funcionament de Warner Brothers, però sí que és una producció que depèn del teu coneixement dels canvis de lideratge a Disney per entendre múltiples bromes escrites. I que Hollywood parli d’ell mateix no ens ha d’estranyar –pràcticament des que existeix la indústria hi ha algú dintre que s’ha atrevit a mofar-se d’ella– però potser en aquest cas una història produïda per Apple TV que se’n fot obertament d’Apple TV és excessivament meta per l’espectador casual.

Jo m’ho he passat de conya. 

No és únicament que constantment estiguis assenyalant la pantalla perquè has entès una referència a Zack Snyder’s Justice League o perquè hagi aparegut Jean Smart (que també, perquè és una reina), sinó que la sèrie aconsegueix plasmar personatges prou interessants perquè amb la resta puguis fer la vista grossa. En aquesta situació tan surrealista que es dona quan hi ha personatges famosos (Ike Barinholtz, Kathryn Hahn i Bryan Cranston, essencialment, i fins i tot el mateix Rogen) interpretant personatges de ficció, la sèrie és efectiva no només fent un retrat acurat dels diferents perfils que intervenen en la producció i postproducció d’un film, sinó també delimitant dinàmiques que interessen més enllà dels seus escenaris.

I després de dues setmanes donant la tabarra amb el pla seqüència d’Adolescence –ho sabíeu, que era un pla seqüència real i que es va gravar seguit, sense talls? No se n’ha parlat prou, trobo– cal remarcar que The Studio també està gravada en pla seqüència. Un pla seqüència fals, amb alguns talls que es noten més que d’altres, però que aporten a la sèrie alguna cosa més que immediatesa i caos –tot i que primordialment està pensat per fer això, i en això, és un 10. I en l’any de nostre senyor Stephen Graham, sembla que el pla seqüència ha vingut per quedar-se i per enlluernar-nos a tots. Si els que possiblement han de venir són tan enginyosos i ben parits com els de The Studio –falsos o no–, em puc donar per satisfeta.

The Studio s’estrena en la indústria post-vagues, immersa en el debat per la intel·ligència artificial, en l’era post-Marvel –per molt que Kevin Feige s’entesti a dir que encara són vius– i en els reboots, remakes, revivals que col·lapsen les cartelleres –que no les sales de cinema. I la sèrie és prou hàbil per parlar de tot sense vergonya, sense por a les conseqüències, sense tirar la pedra i amagar la mà. I en una època en què Hollywood sembla navegar sense rumb més que mai, s’agraeix que algú surti dominant el seu propi llenguatge, assenyali els errors i les incongruències sense ser alliçonador i digui: ei, això és el que hi ha –ja us ho fareu.