Setmana gran per aquells insuportables que vivim la nostra vida davant del televisor: el Barça es juga el primer gran títol de la temporada després que el Madrid hagi caigut eliminat a la Champions, i ha tornat la millor sèrie de Star Wars (i la segona millor sèrie del 2022). Ja aviso que, depenent del que passi a partir d’avui, em tornaré una persona impossible.

A la meva llista de sèries més esperades d’aquest 2025 hi havia, en el top 1, la segona temporada d’Andor, la sèrie liderada per Diego Luna que serveix de preqüela del personatge que el mexicà va interpretar a la que sens dubte és la millor pel·lícula nova de Star Wars: Rogue One. Per a molts, era una sèrie innecessària i poc inspirada. Per a altres –jo–, amants del film de Gareth Edwards (i un Tony Gilroy a l’ombra), fanàtics de Diego Luna –jo– i enamorats de les possibilitats que suposa l’univers de George Lucas més enllà dels jedis i la Força –jo–, Andor prometia ser un producte excepcional. I la primera temporada, escrita com una impertorbable reivindicació de la força popular en la lluita contra el feixisme, va resultar ser el millor producte de Lucasfilm des d’A New Hope.

Replicar l’èxit de la primera era una feina tan laboriosa com robar els plànols de l’Estrella de la Mort. O arribar a la semifinal de la Champions.

Quatre anys en 12 capítols

La segona temporada tenia, a més, un obstacle afegit a la seva producció: la necessitat imperiosa de rematar tots els arcs dels personatges únicament en 12 capítols. Tot i que Andor originalment estava pensada per desenvolupar la seva història en cinc temporades, la limitació temporal i l’edat de Diego Luna –que no hauria tingut, ni de bon tros, la mateixa aparença que a Rogue One tants anys després– van ser prou arguments per convèncer Tony Gilroy que la sèrie havia de tancar-se únicament en dues temporades. Una assegurança de vida per evitar morir d’èxit estirant excessivament el xiclet, però tot un repte de concisió narrativa.

La solució li ha sortit a tornar, a Gilroy, que ha optat per seguir les petjades de la primera temporada i dividir els capítols en quatre blocs narratius: cada tres capítols, passa un any. I així abraça amb intel·ligència el viatge de Cassian Andor de civil despreocupat per la causa política a màrtir de la Rebel·lió. El resultat són quatre pel·lícules de colossals dimensions que formen un crescendo imparable fins que l’última escena lliga, directament, amb Rogue One. La tàctica de Disney Plus d’emetre tres capítols a la setmana (dimecres se’n poden veure els tres primers) va de bracet impecablement amb l’estructura de la sèrie sense renunciar al boca-orella que, un any més, ha demostrat ser l’àngel de la guarda de la ficció televisiva.

Un inici de temporada complicat

Imagineu si en tenia ganes, de més Andor, que després de veure’n els primers tres capítols no vaig dormir. No per emoció, ni per adrenalina, ni per excitació —per decepció. La primera —i, de fet, única— mala notícia de la segona temporada de la sèrie és que els tres primers capítols —el primer bloc narratiu— són força infumables. Sembla que la sèrie ha perdut el nord i s’ha convertit en un producte més de l’Star Wars contemporani —sí, el de Mandalorian i Obi-Wan Kenobi, el que està mal dirigit, mal escrit i banalitza tot allò per què lluitava la saga original; el dolent de collons, vaja. I, malacostumats a la qualitat impecable de la primera temporada i a com s’havia desmarcat d’aquests productes molt menys intel·ligents, el desgavell és del tot inexplicable. I potser algun periodista més ben connectat que jo ens en sabrà explicar els motius. O potser simplement els tres primers capítols són d’arrancada lenta i nefasta, i prou. Sigui com sigui, us demano: no defalliu.

Que aquests tres episodis siguin la carta de presentació d’una temporada que s’ha fet esperar tres anys és la pitjor de les notícies. La millor és que a partir del quart capítol, Gilroy ha tornat a agafar les regnes de la història i ha retornat la seva sèrie a la glòria. I tot i haver canviat de directors, directors de fotografia, i compositor (el geni Nicholas Britell només torna per algun capítol, i ho fa més inspirat que mai), Andor demostra que el primer arc de la temporada és, simplement, un entrebanc que li hem de perdonar. Perquè el que els segueix s’apropa molt a ser història de la televisió. 

A partir del quart capítol, Andor es retroba amb la seva essència, amb el seu to, amb la seva orfebreria tècnica. Es retroba amb actors en alguns dels millors papers de la seva carrera: ja no parlaré de Diego Luna i Stellan Skarsgård, que segueixen en la seva meravellosa línia, o d’Adria Arjona, que aquesta temporada omple la pantalla amb la força d’un huracà, sinó de Genevieve O’Reilly (la senadora Mon Mothma), que és una de les MVPs de la temporada i a qui se li deu, almenys, una nominació a l’Emmy.

Però el que va portar Andor a l’Olimp de les sèries en la seva primera temporada no va ser la seva fotografia, ni la banda sonora, ni tan sols un elenc de protagonistes per emmarcar: va ser la força del seu discurs polític. En plena actualitat d’auges d’extrema dreta, de discursos d’odi, de borratxos de poder ocupant els càrrecs més importants del món amb un dit fregant perillosament el botó vermell, Gilroy dibuixa una salvatge crítica a l’abús dels governs, dels imperis, dels homes sense escrúpols. La temporada és, més que mai, una oda a la rebel·lió, a la gent que lluita pel que creu sense importar la repressió i, fins i tot, la mort. El vuitè capítol, amb clares reminiscències visuals i plàstiques a la Revolució Francesa, és tan actual i visceral com alguns de nosaltres recordem l’1 d’octubre –tan cert com qualsevol de les protestes i mostres d’insurgència que hem viscut els darrers temps arreu del planeta. Fins i tot el càntic de protesta “la galàxia ens mira” ens sona terriblement present. 

Sigui quina sigui l’explicació per la qualitat dels tres primers episodis, Gilroy ha acabat fent el que millor sap: recuperar la seva particular tesi antiimperialista, radicalment crítica amb els autoritarismes i la dictadura que va començar fa tres anys. La sensació és que, sota el paraigua innocent que l’any 1977 va imaginar George Lucas davant l’estupefacció dels seus col·legues directors, Gilroy ha escrit un manifest polític insuperable. Que, entre pistoles làsers i alienígenes amb noms que freguen el ridícul, hi ha esculpit una història terriblement humana que ressona amb la certesa d’anys de lluita que semblen no acabar mai.

Recuperar Rogue One

Per acabar-ho d’adobar, la sèrie tenia encara un altre obstacle a superar: empaquetar-ho tot plegat amb un final decidit des del 2016. Cassian Andor estava condemnat des que van aparèixer els crèdits de Rogue One, i tenint el destí final del teu protagonista decidit amb antelació, és un repte majúscul construir un final de sèrie que no només lligui amb el film, sinó que també sigui satisfaent per la mateixa sèrie. Costa crear tensió dramàtica, psicològica i emocional quan saps com acabarà tot plegat. I, en canvi, Gilroy ho aconsegueix. A excepció de l’última escena de la temporada –que és frustrantment facilona i previsible, i resta importància a la temàtica del sacrifici que plana sobre tots els personatges–, el final és absolutament perfecte.

Diego Luna i Tony Gilroy asseguraven abans de la seva estrena que la segona temporada d’Andor canviaria la manera d’entendre Rogue One. La certesa prometia ser una gran i devastadora notícia –donar-li una nova magnitud a la missió que permet a Luke Skywalker destruir l’Estrella de la Mort és l’estacada final per a tots aquells que vam sortir de la preqüela amb gallina de piel. La realitat és que l’obra que han creat els ha donat la raó: el visionament de la preqüela d’A New Hope és absolutament obligatori post-sèrie, perquè li dona una nova dimensió poètica a absolutament tot el que diu i fa el Capità Andor a la pel·lícula. Han sabut perfeccionar la ironia que comporta ser còmplice del futur dels personatges i afinar-ne el component emocional.

I Rogue One acaba sent, evidentment, el triple de política i devastadora. El triple de real. A Andor –a la sèrie i al seu homònim protagonista– tampoc se li podia demanar més.