Convindrem que ser optimistes en el món actual que ens ha tocat viure és, com a mínim, un repte. L’amenaça constant d’una Tercera Guerra Mundial esperonada per homes amb complexos d’inferioritat i egos més grans que els països que presideixen deixa poc lloc a l’esperança, francament. Només ens queda el descens de les temperatures, veure One Battle After Another en pantalla IMAX i el Barça de Hansi Flick com a últims bastions de l’alegria. La televisió sembla impregnada per aquesta mateixa foscor: les sèries són implacablement tèrboles –thrillers despietats, drames mèdics, radiografies polítiques que conviden a la més profunda desesperació pels temps que corren. I si l’horror pandèmic va trobar la llum en una petita sèrie d’Apple TV sobre un entrenador de futbol americà que arriba a la Premier League anomenada Ted Lasso, la crisi politicogeogràfica actual sembla haver trobat els seus brots de vida en una sèrie que en sembla beure: la nova estrena de Disney Plus que ens emmarca de ple en el món del futbol americà universitari, Chad Powers.
Ja us deia jo que al final el futbol és l’últim que es perd.
Michael Waldron (Doctor Strange and The Multiverse of Madness, Loki, Rick and Morty) i Glen Powell (Top Gun: Maverick, Anyone But You, Twisters) signen aquesta adaptació d’un gag de YouTube (igual que Ted Lasso adaptava un anunci nord-americà) que explica la història de Russ Holliday, un prometedor quarterback estrella del futbol americà universitari que, després de fotre la pota en el moment decisiu de la seva carrera, es troba en una profunda depressió que intenta emmascarar amb sexe, drogues i rock and roll. Per mirar de refer-se, decideix maquillar-se la cara, fer-se passar pel provincià Chad Powers (una espècie de Travis Kelce pre i post Taylor Swift) i fitxar per un altre equip per demostrar que encara li queda gas. És a dir, és com si Leo Messi hagués fallat un penal decisiu en una final de Champions, hagués arruïnat la seva carrera i es dediqués a concursar a Tu Cara Me Suena, i anys després fitxés pel Betis fent-se passar per Meo Lessi. La premissa, si més no, augura una comèdia patètica curiosa.
I Chad Powers és exactament això: sis capítols d’humor desacomplexat que celebra el patetisme de tots i cadascun dels seus personatges. El primer de tot, el mateix Chad Powers, que Glen Powell interpreta amb un quilo de maquillatge a sobre (tàctica que ja va funcionar-li de faula a Hit Man de Richard Linklater) i amb un talent per la comèdia que ja no ens hauria de sorprendre d’una de les noves grans estrelles de Hollywood. Powell és el quarterback perfecte de la sèrie: el carisma li raja de tot arreu, el drama l’interpreta amb pulcritud mil·limètrica, i sap perfectament que un accent ridícul i una cara bona cara d’estúpid són la base més senzilla i eficaç de l’humor ben parit. Si la sèrie funciona –i funciona– és indubtablement per la seva intel·ligència davant i darrere la càmera. Tant quan fa de l’arrogant i insuportable Russ Holliday –l’estrella que encara es pensa que és un ídol– com quan s’emmascara com el debutant Chad Powers és, sens dubte, el principal motiu pel qual la sèrie es mereix continuïtat.
A Powers (i a Powell) l’acompanyen uns secundaris còmics de luxe: Steve Zahn és l’entrenador que frega l’acomiadament i que ha de gestionar les seves dues famílies –el seu equip i la seva dona; Perry Mattfeld és la frustrada entrenadora filla de Zahn que vol demostrar ser molt més que una nepobaby i que es troba entre l’espasa i la paret quan se sent atreta per Powers, a qui sembla faltar-li un bull fruit de la nefasta improvisació del seu alter ego; Frankie A. Rodríguez és la mascota de l’equip i el Robin del protagonista, un jove amant del teatre que respon a l’estereotip gai amb una actuació fresca i sorprenentment arrelada. Tots ells arrodoneixen uns guions sòlids, que eleven el ridícul del seu protagonista i que en prometen una evolució divertida si Hulu (Disney Plus) considera que mereix una segona temporada (la mereix).
La dualitat amb què juga Chad Powers abarca també la dualitat temàtica de la sèrie: comèdia fina amanida amb la dosi justa de drama. Com passava amb Ted Lasso, el futbol (americà) no deixa de ser l’excusa per abordar alguns dels temes més candents de la societat actual: la fama efímera, l’èxit desbordant, la síndrome de l’impostor, la pressió social i el dramàtic pes de l’esport d’elit en les nostres vides. Difereix de Ted Lasso en allò trivial: la forma. Chad Powers —personatge i sèrie— manca de la innocència gairebé ofensiva i la blancor excessiva que permeable tot allò que envoltava l’entrenador del Richmond; és molt més gamberra, atrevida i molt, molt americana. Però triomfa amb el seu mateix esperit: la sinceritat amb què s’expressa; la creença i defensa que l’esport pot ser metàfora per a molt més —sobretot per a trobar-se un mateix—i no només l’Opi del poble i l’epítom de l’heteronormativitat matxirula i tòxica. És la reacció honesta a un món que premia la falsedat, la realitat impostada, les connexions personals superficials i interessades. És la sèrie que ve de gust veure després d’un dur dia de feina per creure’ns millor persones.
No trencarà esquemes ni canviarà vides. Ni segurament arribarà a viure l’esplendor absoluta de Ted Lasso. Però, com acaba reflexionant la mateixa sèrie, la fama, el nom, els premis, els reconeixements no ho són tot –de fet, no són ni l’origen ni el motor constant de l’autèntica felicitat. Sembla que Chad Powers es regirà pel seu mateix eslògan: sense pretensions, sense voler-se desmarcar massa, sense necessitat de convertir-se en una producció superlativa celebrada i corejada allà on va. I aquest serà, indiscutiblement, el seu veritable touchdown.
