La televisió actual no ens regala excessius miracles. Que Andor guanyés l'Emmy a Millor guió dramàtic n'és un. La segona temporada de Severance n'és un altre. Que The Summer I Turned Pretty s’hagi convertit en una icona cultural malgrat el seu guió justíssim i els seus intèrprets encara més limitadets: aquest sí que és un autèntic miracle. Però potser l’acte d’intervenció divina més gros que ens ha brindat la ficció televisiva contemporània és que una sèrie com Slow Horses no només existeixi, sinó que gaudeixi d’una vida aparentment infinita. En l’era de les cancel·lacions prematures, de les produccions que desapareixen misteriosament de les plataformes, de les apostes per revivals i de les injeccions de pressupost a sèries de més que dubtosa qualitat, que una ficció d’Apple TV hagi arribat a la seva cinquena temporada, en tingui una de sisena preparada, i n’estigui produint una setena gairebé em convenç de l’existència de Déu. I això que cada any haig de preguntar com funciona la Setmana Santa.

La sèrie liderada per Gary Oldman es va estrenar –com passa amb la majoria de produccions d’Apple TV– sense estridències, sense pena ni glòria, sense aixecar enrenou més enllà dels quatre tuits que recomanaven una nova sèrie amb magistral barreja de thriller i comèdia. El seu oscaritzat protagonista, en el paper del llefiscós i brut, però intel·ligentment brillant agent semiretirat de l’MI5 Jackson Lamb, no va ser un ham prou hàbil per arrossegar espectadors, i no va ser fins a la seva tercera temporada, nominada als Emmy, que el gran públic va arribar a connectar veritablement amb la proposta. En canvi, Apple TV l’anava renovant abans inclús que s’estrenessin les primeres temporades. Potser és que creien en l’èxit a la llarga del projecte –més possible és que fos un producte barat amb què omplir la plataforma de contingut. El cas és que, per un motiu o altre, la jugada els ha sortit rodona als mateixos que un dia van creure en un telèfon mòbil sense tecles. 

És així –amb un somni a Palo Alto i un disseny cada vegada més minimalista– que s’ha esdevingut el petit miracle anomenat Slow Horses: la sèrie sobre un equip d’agents descartats dels serveis d’intel·ligència britànics que, tot i no ser prou bons per l’MI5, són aprofitables i van a parar a la slough house, una mena de divisió de rebutjats que, malgrat ser sapastres i mancar de la finor de James Bond, aconsegueixen salvar el món. I en aquesta cinquena temporada, l’èxit de la sèrie brilla més evident que mai: tot i no ser una producció ostentosa, glamurosa, ni de culte, és el resultat d’una constància en qualitat que és difícil de trobar avui dia. Si Slow Horses destaca per alguna cosa és per sempre oferir el màxim talent possible en absolutament tots els seus aspectes. I una connexió amb l’actualitat difícil d’escapar.

La cinquena entrega arrenca posant el dit a la nafra de l’actualitat sense miraments: un assassinat polític al bell mig de la ciutat de Londres semblar estar misteriosament connectat a un dels "cavalls lents" i amaga una cospiració terrorista que posarà en escac els serveis d’intel·ligència de Sa Majestat. Que el tiroteig massiu perpetrat per un incel simpatitzant de la política d’extrema dreta ens porta directament a l’assassinat de Charlie Kirk no ens hauria de sorprendre –la televisió, al cap i a la fi, igual que el cinema, sempre ha begut del món real per inspirar-se. Potser el que sí que ens hauria d’alertar és que la sèrie es basa en unes novel·les publicades fa deu anys i, en canvi, la problemàtica que aborda la ficció és la mateixa. Fa dècades que alertem, per tots els mitjans possibles, que l’autoritarisme està infectant la població i la política. I fa dècades que ignorem els senyals d’alerta igual que l’MI5 ignora les capacitats dels slow horses a qui menysprea.

Tampoc és casualitat que torni a estar sobre la taula el concepte incel en una ficció britànica, després que Adolescence posés en el mapa mainstream el debat que l’envolta. Ni que s’atreveixi a manifestar que l’intervencionisme polític i militar d’occident a orient genera conseqüències del tot devastadores i absolutament previsibles. Si la ficció post-Guerra Freda enemistava els Nazis i els comunistes, la ficció postpandèmica, post-Trump, post-Black Lives Matter enemista l’extrema dreta, la guerra per interessos polítics emmascarada d’alliberament, i la decadència dels valors de la democràcia. A la cinquena de Slow Horses el terrorisme amaga un mal pitjor: l’imperialisme britànic. I no és difícil arribar a la conclusió que la història és cíclica i nosaltres massa porucs per contraatacar-la.

La lectura política no passa desapercebuda per molt que Will Smith (el guionista, no l’actor propens a etzibar bufetades) pinti una fina capa d’humor britànic sobre l’acció i els seus protagonistes. Oldman continua passant-s’ho de faula, deixat anar en la putrefacció del seu personatge, que amaga a sota un investigador impecablement brillant. El segueixen de prop els altres integrants de l’equip: el River Cartwright de Jack Lowden encarna cada dia millor el nou model d’espia protagonista milennial (ja m’ho direu amb el gag de Batman); Kristin Scott Thomas és imparable en el seu paper d’agent implacable que ha de lluitar contra homes molt inferiors a ella que no la deixen rebentar el sostre de vidre com es mereix. I uns guions hàbils, que constantment regiren les expectatives i que saben mantenir-se fidels a la seva proposta, arrodoneixen la sèrie més conseqüent i constant de la temporada.

I, qui sap, potser Slow Horses no arreplegarà cap altre Emmy en el que li queda de vida. Ni tampoc lluirà posició alta en les llistes de millors sèries del segle. Però segurament no li cal aspirar a res d’això: només concentrar-se en estrenar constantment un producte de qualitat innegable. Sembla mentida, però en ple 2025, això sí que és un autèntic miracle.