La mort del papa Francesc i la celebració del conclave per escollir Lleó XIV va provocar una onada d'interès absolut per les qüestions del Vaticà. Com funciona la cúria religiosa? Com trien els cardenals i ells, un cop són dins de la Capella Sixtina, com fan la votació per triar un nou Pontífex? La curiositat i la situació de l'Església catòlica van coincidir de ple amb l'èxit d'una de les pel·lícules amb més seguiment i reconeixement de la indústria del darrer any: Conclave, d'Edward Berger, l'adaptació de la novel·la de Robert Harris i amb Ralph Fiennes com a protagonista. Vuit nominacions als Oscars, aconseguint el premi de l'Acadèmia de Hollywood a millor guió adaptat. Però realment és tan bona com per arribar a convertir-la en una imprescindible en l'afany de coneixement sobre les intrigues vaticanes?
Deixem-ho clar: és una bona pel·lícula, però mai serà una espècie de referència absoluta per a tots aquells que vulguin conèixer com funciona realment un conclave, els líders de la cúria vaticana o el poder religiós a Roma. El film de Berger juga molt més amb el thriller i la figura de Ralph Fiennes, qui interpreta el cardenal degà Lawrence -encarregat de liderar l'organització i el desenvolupament del conclave-, que no pas en l'intent de radiografiar totes les litúrgies d'un procediment mil·lenari.
Part de la màgia de la història és la mística que ja arrossega de per si el Vaticà, una mística no fantasiosa, sinó ancestral i poderosa. L'adaptació de Berger és molt cinematogràfica, massa i tot, deixant enrere bona part de la substància que suposen les converses a les congregacions -que apareixen al film, i tenen pes, però no són els punts neuràlgics de la trama- o el desenvolupament de personatges que no siguin el de Lawrence. Un exemple ben clar és el de la germana Agnes, interpretada per la immensa Roberta Rossellini, sense el protagonisme que mereixeria. Cal aplaudir com el guió marca els perfils contraposats -conservadors i progressistes- en una societat actual on l'església té una menor incidència a occident que no pas a altres punts del planeta.
Diverses escenes semblen extretes d'altres referències cinematogràfiques -només cal repassar l'obra de Paolo Sorrentino o, encara que sembli mentida, Àngels i Dimonis, l'adaptació fílmica de Dan Brown amb Tom Hanks- i molts girs de la trama són més dramàtics que no pas realistes en un món eclesiàstic.
La trama és interessant perquè acaba sent disruptiva, però en diversos moments recordes que tot plegat és un producte amb la marca Hollywood -encara que la producció sigui britànica- que no una mirada fidedigna en aquell món. Que la producció de la pel·lícula no sigui italiana -tampoc l'obra literària- dona pistes de la falta de certs elements que li haurien atorgat molt més poder a tot el que engloba un conclave o la preparació d'un esdeveniment com aquest.
És entretinguda, és ambiciosa i gaudeix de certes escenes amb el poder que requereix una història com aquesta. El discurs de Fiennes, les preocupacions internes dels progressistes per l'elecció d'un Pontífex ultraconservador o les vergonyes amagades de diversos cardenals que busquen alliçonar de manera deliberada els seus col·legues. Ara bé, els punts conspiranoics cauen massa en certs clixés i el gir final té un missatge molt més polític de cara al lector o a l'espectador que al retrat fidel d'una institució de la qual se'n podrien fer crítiques molt més terrenals. Conclave és una bona pel·lícula, però no és la resposta als que busquen mirar pel forat del pany de la basílica de Sant Pere.
